1981.
França. Guionista i director: Eric Rohmer. 104 minuts. Color.
Fotografia: Bernard Lutic. Música: Jean-Louis Valero.
Philippe Marlaud
(François), Marie Rivière (Anne), Anne-Laure Meury (Lucie), Mathieu
Carrière (Christian).
La dona de l’aviador és un
títol curiós, perquè aquest personatge només apareix un instant en una trista
foto. Qui sí apareix és l’aviador, que visita furtivament, després de tres
mesos d’absència, la pobra Anne, només per dir-li que, encara que ara ell
s’instal·li a París, no es veuran més, perquè té la dona embarassada, i
s’estimen. Ha anat al gra, sec i directe, l’aviador, que es diu Christian i és
alsacià, o sigui, mig alemany. Anne acusa el cop. Ella esperava una altra mena
de retorn, la del príncep encantador: “Je m’imaginais qu’ll allait revenir
comme un prince charmant pour m’enlever.” Anne l’abraça per darrera vegada i tot seguit se n’aparta; ell li confessa que encara l’estima; ella, abatuda, li diu que l'estimi de lluny, perquè ja no podria suportar més
retorns i més abandonaments.
François és l’altre home de la vida d’Anne. Té
vint anys, cinc menys que ella, i no és cap “prince charmant” sinó un noi
normal i corrent que està molt enamorat d’Anne. Treballa a la Poste (Correus),
estudia Dret i es passa el dia pensant en ella, trucant-la, visitant-la,
buscant-la pels restaurants, interceptant-la pels carrers. Es fa pesat, per
pesat i per gelós, però alhora es fa indispensable, perquè per Anne és un
consol tenir un admirador -i amant ocasional- tan fidel. Quan François es
presenta al petit apartament d’Anne, ella de seguida vol que se’n vagi però a
l’instant vol que es quedi; vol que no sigui tan egoista i que pensi en ella i alhora vol que l’oblidi i pensi en ell. El personatge d’Anne,
realment, està fet un garbuix. Marie Rivière, l’actriu emblemàtica de Rohmer,
el revesteix d’un encant i d’una calidesa irresistible.
El film es decanta tot seguit per centrar-se
en el personatge de François, i no em sembla una gran opció. François reconeix
Christian a la terrassa d’un cafè i es dedica a seguir-lo, a ell i a la seva
acompanyant, una dona rossa; François es pensa que ella és la dona de l’aviador,
però en realitat -ho sabrem al final- és la seva germana. Durant el seguiment,
François coneix una noia de quinze anys, Lucie, que és molt espabilada, potser
massa. Té molts adeptes aquesta part central del film, que passa gairebé tota
en un bonic parc de París, el Parc des Buttes-Chaumont, però a mi no m’emociona
gaire. Rohmer no opta pel suspens i el misteri -això era previsible- sinó pel
diàleg i els personatges. Però, personalment, no em captiva cap dels dos, ell
per monotemàtic i ella perquè es fa massa la llesta i perquè és massa conscient
del seu atractiu.
Per sort, hi ha un altre recital de Marie
Rivière al final, fet de tristesa, plors llargament ajornats i nebuloses
esperances de futur. François no passa del paper de l’amic que consola i encara
queda més baldat al final, quan veu Lucie -una noia que li agradava- abraçada a un company de la
Poste. L’amor se li escapa de les mans,
al pobre François. Segurament, com Anne, preferiria no torturar-se eternament a
l’interior del desamor que el rodeja, però -com diu el lema del film- “És
impossible no pensar en res” (On ne saurait penser à rien).
Aquest és el primer film dels sis de la sèrie
anomenada “Comèdies i proverbis” (Comédies et Proverbes) que va fer Eric Rohmer
al llarg dels anys vuitanta.
