1990. França. Director: Patrice Leconte. 82
minuts. Color. (3 d’octubre)
Guió:
P.Leconte, Claude Klotz. Fot: Eduardo Serra. Música: Michael Nyman.
Jean Rochefort (Antoine), Anna Galiena (Mathilde),
Roland Bertin (el pare d’Antoine), Michèle Laroque (la mare del nen
adoptat).
Títols: The Hairdresser’s Husband; El marit
de la perruquera.
Aquesta és una pel·lícula estranya, absurda,
minimalista, amb un encant indiscutible i una dosi il·limitada
d’extravagàncies, no sempre afortunades. El somni d’Antoine, des de petit, és
casar-se amb una perruquera, però no amb una perruquera qualsevol sinó una
d’exhuberant i lúbrica, per viure infinites sessions apoteòsiques de sensulitat
i sexualitat, contemplant la formosa perruquera en acció, just com feia, de
petit, al poble on estiuejava la família, en què Antoine entrava en èxtasi
assegut a la perruqueria tot assaborint amb la vista detalls anatòmics de la
molt ufanosa perruquera.
Antoine triga molt temps a fer realitat el
seu somni. Ja és un home de seixanta anys quan veu per primera vegada Mathilde,
perruquera sublim de poc més de trenta. Antoine li proposa matrimoni a l’instant,
de cop, mentre ella li talla els cabells. Mathilde no contesta, però a la
següent visita li recorda la proposta i accepta. Potser no és gaire
versemblant, però en aquest film el realisme no hi té res a fer. Antoine i
Mathilde es casen, són feliços i viuen en ple èxtasi amorós i sexual cada dia,
de manera imparable. No necessiten fills ni amics per ser més feliços. Declara
ell: “Tampoc no tenim amics. No n’hem tingut mai.
Què haurien afegit a la nostra vida? Sempre m’ha estranyat la mania de les parelles
de sortir amb altres parelles, d’intercanviar-se invitacions, de passar les
vacances junts. A mi això sempre m’ha semblat una falta d’amor. Una esquerda
emplenada per amistats externes. Jo estic bé amb tu, Mathilde. Som feliços
junts. És l’únic que importa.”
El film, ara tòrrid ara flàccid, evita caure en la monotonia
gràcies a un catàleg decent de personatges secundaris i a uns quants balls
peculiars d’un desencadenat Jean Rochefort. El desenllaç és tràgic, però tampoc
no importa gaire. Mathilde (Anna Galiena, malencònica i escultural), com que no
podria suportar la fi de l’èxtasi que viu amb Antoine, se suïcida al riu abans
que la passió sigui substituïda per la tendresa. Aquesta és la carta de comiat
de Mathilde: “Mon amour, je m’en vais avant que tu t’en ailles. Je m’en vais
avant que tu ne me désires plus, parce que alors il ne nous restera que la
tendresse et je sais que ça ne sera pas suffisant.” Resulta molt francès
tot plegat, com aquesta França eterna, ja desapareguda, tan ben recreada.
