1960. França-Itàlia.
Director: René Clement. 115 minuts. Color.
Guió: Réne Clement i Paul
Gégauff. Novel·la: The Talented Mr.
Ripley, de Patricia Highsmith (1955). Música: Nino Rota. Fotografia: Henri
Decae.
Alain Delon (Tom Ripley), Maurice Ronet (Philip
Greenleaf), Marie Laforêt (Marge Duval), Billy Kearns (Eddie Miles), Frank
Latimore (O’Brien), Erno Crisa (Riccordi).
Títols: A ple sol; Purple Noon
(UK), Blazing Sun (USA).
L’efímera glòria del
suplantador
Tom
Ripley fa de secretari -i el que faci falta- de Philip Greenleaf, hereu d’una
gran fortuna que viu la “dolce vita” a Itàlia. Ripley ha estat enviat pel pare
de Greenleaf, que li ha promès cinc mil dòlars si és capaç de tornar-lo a San
Francisco. Philip, però, no en té cap intenció. La vida nocturna de Roma, el
seu veler i la presència de Marge, la seva xicota, l’allunyen de qualsevol idea
de retorn. Ripley, pobre com una rata, enveja Greenleaf tant pels diners com
per Marge i es plantea de suplantar-lo. Li agrada jugar amb aquesta idea, i per
això, un dia, es vesteix amb la roba de Philip i, davant d’un mirall, com
fent-se un petó a si mateix, imita la veu de Philip quan parla amb
condescendència a Marge: “Marge, amiga
meva, amor meu. Saps prou bé que jo l’estimo, la meva petita Marge. Que jo no
l’abandonaria mai per seguir aquest senyor dolent que el meu papa ha enviat.
L’amor de Marge fa tornar cec.”(1) És un exercici de mimetisme i de
narcisisme que deixa estupefacte Philip, el qual, apareixent sigilosament per darrere,
ha contemplat l’escena. Hauria de témer un home com Tom i allunyar-lo, però la
distància social que els separa el fa sentir immune. Prefereix humiliar-lo,
perquè ell és un senyor i l’altre el seu criat, però justament, el mal tracte
que Ripley rep referma el seu desig de suplantar Greenleaf.
Camí
de Mongibello, a bord del iot, Ripley rep la humiliació definitiva quan Philip
el deixa abandonat en un bot a la deriva durant moltes hores, a ple sol, i la
pell se li crema. La venjança de Ripley, immediata i molt hàbil, persegueix i assoleix la ruptura entre
Philip i Marge. Ripley amaga una joia a l’americana de Philip i Marge, quan la
troba, demana explicacions. Philip, colèric, reacciona llançant al mar l’estudi
que Marge feia de Fra Angelico. La noia demana a l’instant de desembarcar.
Quan
els dos homes es troben sols a bord, arriba el moment que Tom Ripley esperava.
Mentre juguen a cartes dalt del vaixell, tenen una conversa sobre la
suplantació que planeja el primer. Philip se’l mira amb un temor creixent. És
inoblidable el somriure trapella de Tom quan diu la darrera frase, pocs segons
abans de matar Philip.
Philip:
Però, encara que… aconseguissis imitar la meva firma, mai no podries reproduir
tota una carta.
Tom:
Es clar que sí, tinc la teva màquina d’escriure! És molt fàcil identificar les
lletres.
Philip:
Ah! I si te la tiro a l’aigua?
Tom:
Home, això no estaria bé! (2)
A ple sol es
produeix l’assassinat, que René Clement executa amb plans secs i tallants, com
el ganivet amb què Ripley mata Greenleaf. A partir d’aquí, Tom Ripley encara té
una àrdua tasca per endavant: suplantar Philip Greenleaf, fer-se amb tota la
seva fortuna i allunyar aquells qui, com Marge, coneixien el difunt. És un
assassí, però estem al seu costat i patim per ell quan està contra les cordes,
quan falsifica la firma de Philip, quan menteix a Marg i a tothom… És aquesta
la naturalesa perversa i tèrbola de la magistral novel·la de Patricia
Highsmith.
Hi
ha seqüències extraordinàries. Com que Eddie Miles –un amic de Philip- l’ha
descobert, Tom Ripley el mata colpejant-lo amb un objecte contundent i després,
amb penes i treballs, baixa el seu cadàver per les escales. És una baixada
lenta, penosa, esgraó a esgraó, perquè Eddie és un cadàver molt feixuc. És una
seqüència de suspens, culminada al carrer, digne del millor Hitchcock.
No
hi ha ningú que pugui oblidar la darrera imatge de la pel·lícula: Tom Ripley,
ajagut en una gandula a la platja, amb una beguda a la mà i els ulls closos,
per fi feliç i relaxat, perquè ha triomfat (o això és el que ell pensa).
Una
gran pel·lícula, lluminosa i ardent, amb una brillant direcció de René Clement,
una gran partitura –variadíssima, subtil- de Nino Rota i una fabulosa
interpretació d’Alain Delon. No és difícil comprendre perquè es va convertir en
una gran estrella, i perquè mai no deixaria de ser-ho. Combinava un aspecte
immaculat amb una ànima sotmesa a vaivens perillosos. Podia ser entranyable o
immoral, tendre o glacial, vulnerable o brutal… Amb Belmondo, la certesa última
era l’alegre joc de la vida; amb Delon, el cruel destí que a tots ens
espera.
(1) Tom Ripley: Ma Marge, ma mie, ma amour. Tu sais bien que je
l’aime, ma petite Marge. Que je ne l’abandonnerai jamais pour suivre le vilain
monsieur que mon papa a envoyé. L’amour de Marge rend aveugle.
(2) Philip: Mais même… si vous arriviez à
contrefaire ma signature, vous ne pourriez jamais reproduire toute une lettre.
Tom:
Mais si, j’ai votre machine! Rien n’est plus facile que d’indentifier les
caractères.
Philip:
Ah, ah! Et si je la fous au jus? Ah, Ah!
Tom:
C’est pas très gentil, ça!
