1991. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 85
minuts. Color.
Fotografia: Carlo Di Palma.
Woody Allen (Kleinman), Mia Farrow (Irmy), John
Malkovich (Paul), John Cusack (Jack), Jodie Foster (Dorrie).
La mort de l’artista
Mal rebuda per la crítica i ignorada pel públic, Ombres i boira
va ser tot un fracàs. L’homenatge a l’expressionisme alemany no va arribar
gaire enlloc per culpa d’un guió amb poca consistència: ara apunta cap a
Kafka (El procés), amb el mateix Woody Allen com a K, ara apunta cap al
film M (1931), el clàssic de Fritz Lang, amb un estrangulador que
recorre la ciutat, de nit, fent ombres immenses per allà on passa. Té mitja
gràcia, la cosa, però només mitja gràcia.
A part d’aquests dos desmaiats films narratius, hi ha la història,
menys derivativa, d’Irmy i Paul, artistes de circ, ella empassa-sabres i ell
pallasso. Costa imaginar Mia Farrow dedicada a tal ofici i també costa de
pensar que John Malkovich hagi fet riure mai a ningú, però això no té
importància. En té més, en canvi, que Irmy estigui delerosa de casar-se i tenir
fills (això ho diu una Mia Farrow de 45 anys!). El pallasso, però no en vol
sentir a parlar: “A family? That’s death to the artist”. En aquest punt
sembla que sigui Woody Allen qui parli. Recordem que l’any següent es va
produir la separació d’Allen i Farrow, ja anticipada a Husbands and Wives
(1992).
La pel·lícula, quan té més vida, és potser al prostíbul on Irmy es
refugia. El pla final de la parella feliç amb la criatura remet, és clar, a El
setè segell de Bergman.
