SUSPICION (1941)

 

1941. RKO. Director: Alfred Hitchcock. 99 minuts. B/N

Guió: Samson Raphaelson, Joan Harrison, Alma Reville. Novel·la: Before the Fact, de Francis Iles (1932). Fot: Harry Stradling. Música: Franz Waxman.

Cary Grant (Johnnie Aysgarth), Joan Fontaine (Lina McLaidlaw), Nigel Bruce (‘Beaky’), Sir Cedric Hardwicke (Gen. McLaidlaw), Heather Angel (Ethel).

El preu d’una felicitat efímera

A diferència d’altres sofertes heroïnes, que descobreixen amb sorpresa i horror que s’han casat amb un cràpula o similar, la protagonista d’aquest film, Lina McLaidlaw, sabia prou bé d’entrada a què s’exposava casant-se amb el playboy Johnnie Aysgarth, perquè el dia que el coneix, al tren, ell ja es comporta com un barrut de campionat, assegut en un compartiment de primera classe quan el seu tiquet és de tercera. La seqüència, antològica, acaba amb Johnnie agafant-li un segell a una estupefacta Lina per acabar de pagar la diferència de preu al revisor.

Una noia com Lina, de bona família, perspicaç i intel·ligent, mai no es casaria amb un home tan impresentable, però són els seus mateixos pares, sense saber-ho, qui l’empenyen a fer-ho. Lina escolta una conversa entre ells. La mare lamenta que Lina sembla destinada a la solteria -“I’m afraid she’s rather spinsterish”-, cosa que no preocupa gens el pare, el general McLaidlaw: “What’s wrong with that? The old maid’s a respectable institution. All women are not alike. Lina has intellect and a fine solid character”. Esblaimada es queda Lina, escoltant els elogis paterns, i a l’acte es rebel·la contra aquest malencònic futur que li auguren. Johnnie Aysgarth és un home molt poc fiable, però té simpatia, vitalitat i una sinceritat que desarma Lina. En aquest sorprenent diàleg, Johnnie, amb tota la barra, li confessa que és sincer amb ella perquè creu és la millor manera d’aconseguir resultats.           

Lina: Are you always frank with them like this?

Johnnie: No, not particularly.

Lina: Why are you frank with me, because I’m different?

Johnnie: No, it isn’t that. I’m honest because with you I think it’s the best way to get results.

Després d’una feliç lluna de mel, arriba per a Lina una successió imparable de decepcions. Johnnie no té ofici ni benefici (“Are you broke?”, li pregunta; “Monkeyface, I’ve been broke all my life”, contesta ell alegrement) i, per més inri, perd molts diners al joc, que ocasionalment paga venent les dues magnífiques butaques que els pares de Lina els havien regalat. Encara és més dur per a la soferta protagonista assabentar-se que Johnnie va abandonar de seguida la feina que ella li havia buscat -amb un cosí seu, agent immobiliari- i de la qual en va fugir robant diners. 

L'escalada delictiva de Johnnie Aysgarth és incessant i culmina amb la mort de l’entranyable Beaky (el no menys entranyable Nigel Bruce), que Lina sospita que és responsabilitat del seu marit. Arriba la cèlebre seqüència del vas de llet, enverinat o no, i el discutible final, imposat per la productora i que tant desagradava a Hitchcock. Però jo diria que el terç final, tan dramàtic, és menys convincent que la resta, i que no calia arribar tan lluny (i menys per després retrocedir). En qualsevol cas, es tracta d’un film admirable, amb uns intèrprets ideals, pel carisma i per la comprensió del personatge (Cary Grant explorant el seu perfil més tèrbol, Joan Fontaine assaborint amb estoïcisme el preu d’una felicitat efímera); tot sota la direcció magistral d’Alfred Hitchcock.           

BLONDE VENUS (1932)

 

1932. USA (Paramount). Director: Josef von Sternberg. 90 minuts. B/N (16 set)

Guió: S.K. Lauren, Jules Furthman, J.von Sternberg. Fotografia: Bert Glennon. 

Marlene Dietrich (Helen Faraday / Helen Jones), Herbert Marshall (Edward ‘Ned’ Faraday), Cary Grant (Nick Townsend), Dickie Moore (Johnny Faraday), Gene Morgan (Ben Smith), Sidney Toler (detectiu Wilson).

Sacrificis sense mesura

El quart film de Josef von Sternberg fet a major glòria de Marlene Dietrich és un melodrama amb estil i bons moments però d’argument demencial. La història comença a Alemanya, a ple sol, a les daurades aigües d’un estany on es banyen despullades unes nimfes del bosc; no, en realitat, són unes actrius aprofitant el seu temps lliure. Uns joves turistes americans passen per allà i converteixen les rialles de les noies en crits d’esglai. Després d’aquest suggerent inici, el film adquireix un to més domèstic i prosaic. Han passat cinc anys i un dels turistes, Faraday, i una de les nimfes, Helen, fan vida matrimonial a Nova York, amb nen inclòs, de nom Johnny. Es fa una mica estrany veure  Marlene Dietrich convertida en mestressa de casa en un piset, banyant el nen i aquesta mena de coses, però ja endevinem que serà per poca estona.

Efectivament, perquè Faraday, científic que ha fet experiments perillosos, està malalt, només pot ser curat a Viena i necesita amb urgència diners que no té. Helen, per tal motiu, s’ofereix per tornar al món del cabaret. Dit i fet. El local no és gran cosa, però ella triomfa amb un número apoteòsic de ritme africà: “Hot Woodoo”. La Dietrich fa història sortint d’una disfressa de goril·la. Vuit fabulosos minuts dura el número. Von Sternberg sabia fer les coses. Entre els espectadors hi ha el ric i poderós Nick Townsend (juvenil i competent Cary Grant, encara sense la seva veu característica). Parlen, s’ententen… i ella acaba amb un xec de 300 dòlars a les mans, suposem que per prestacions sexuals que no es veuen ni s’esmenten.

Amb aquests diners en Faraday ja pot anar a Europa. S’hi està molts mesos, i mentrestant la Helen viu la gran vida amb en Townsend. No seré jo qui la critiqui, perquè en Faraday era un tipus avorrit i pesat (Herbert Marshall, sempre ombrívol). De sobte, en Faraday torna, observa l’adulteri de sa muller, i  rabiós, la treu fora de casa. “En Johnny es queda amb mi”, diu ell, però la Helen se l’emporta. En Townsend, sempre viatjant, no està al cas de res.  

La Helen i el nen comencen un llarg periple fugint pel Sud Profund, amb penalitats creixents. Filma amb estil Josef Von Sternberg, exhibeix un adequat desgast existencial Marlene Dietrich. Al final es rendeix i cedeix el nen al marit implacable. La Helen toca fons. Té 1500 dòlars -compensació del marit per haver-li salvat la vida amb els diners del viatge- però, fastiguejada, els regala en una pensió de mala mort. Miserable, acabada, sembla que ja no aixecarà mai més el cap. Però sí, ho fa, i ipso facto, ja la veiem triomfant a París, convertida en la reina més fulgurant de tots els cabarets. Increïble però cert. És una el·lipsi temporal delirant. “When she got here, she used man after man as a stepping stone”, diu algú, i no hi ha més explicació. 

Però el pitjor encara ha d’arribar. Townsend reapareix a París, més enamorat que mai, i convenç Helen per tornar als Estats Units amb ell. Un cop a Nova York, van a veure el nen. Faraday, amb reticències a l’inici, acaba cedint que Helen veig en Johnny durant deu minuts. Mare i fill s’abracen, ella el banya com antany, i després, mira, doncs ja que sóc aquí m’hi quedo i fem veure que som feliços com abans. Un final més absurd no existeix. Queda clar que Josef von Sternberg era un home de gran talent visual, però limitat pel que fa als arguments i als personatges. Aquesta seria la seva perdició.