A RAINY DAY IN NEW YORK (2019) * *

 

2019. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Fotografia: Vittorio Storaro. Música: cançons del pianista de jazz Erroll Garner.

Timothée Chalamet (Gatsby Welles), Elle Fanning (Ashleigh Enright).    

L’alter ego impossible

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El memorable vers de J.V. Foix serveix per definir els dos joves protagonistes d'aquesta pel·lícula de Woody Allen. Ella, Elle Fanning, perd l’oremus -i les calces, si cal- per qualsevol director, guionista o actor famós amb què es troba en el seu periple, com a periodista universitària, per Nova York. Ell, en canvi, menys exaltat i més malencònic, viu enyorant el món de les pel·lícules antigues i de les cançons d’Irving Berlin. Si tenim en compte que el personatge es diu Gatsby Welles i té poc més de vint anys, es comprendrà fàcilment que costi de creure en la seva existència, tot i les bones prestacions de Timothée Chalamet. La diferència de seixanta anys -sí, 60- entre Woody Allen i el seu nou alter ego juvenil resulta massa evident.

La pel·lícula presenta un argument poc treballat, amb personatges que entren i surten d’escena de manera aleatòria. Els diàlegs són discrets i, en general, l’espectador, si no està molt captivat contemplant Nova York, bellament fotografiat per Vittorio Storaro, es pregunta cap a on va la història. La reposta és… enlloc. Hi ha, això sí, un moment àlgid cap al final, quan la mare de l’impossible Gatsby Welles fa una confessió sorprenent. El final, en canvi, és força irritant. Hi tornem a veure Selena Gomez, actriu catastròfica. La noia, per cert, va ben desbrigada tot i que plou força, com abans Elle Fanning. En aquest sentit, no es pot negar que Woody Allen està en forma.         

LITTLE WOMEN (2019)

 

2019. USA. Guionista i directora: Greta Gerwig. 135 min. Color.  

Nov: Little Women, de Louisa May Alcott (1868). Fotografia: Yorick Le Saux.

Saoirse Ronan (Jo March), Emma Watson (Meg March), Florence Pugh (Amy March), Eliza Scanlen (Beth March), Timothée Chalamet (Laurie).

La llibertat i la solitud

Tantes vegades s’ha adaptat la cèlebre novel·la de Louisa May Alcott, que semblava difícil que un altre film pogués donar nova vida a les peripècies de les germanes March. Greta Gerwig, però, ho ha aconseguit. El primer encert és evitar la narració lineal de la història -ens la sabem de memòria- i, en canvi, alternar el present agredolç de la vida adulta de les protagonistes amb l’ebullició dels seus anys adolescents. El continu anar i venir en el temps pot provocar alguna confusió, però en general confereix a la pel·lícula una emoció especial.

També Gerwig, hàbilment, fa metaficció i emmarca tota la història presentant la protagonista, Jo March, com a escriptora del relat. Això permet empoderar-la, que es diu ara, en les seves relacions amb l’editor, en què parla amb fermesa i coneixement de temes literaris i, més important encara, econòmics; alhora, permet fer un final feliç -contemplar el llibre publicat- que no depengui només de l’aparició in extremis de l’home adequat -l’ombrívol professor alemany, aquí més ombrívol que mai.           

Ara bé, si algú creia que l’autora de Lady Bird (2017) faria una lectura radicalment feminista de la novel·la, s’equivoca, perquè Gerwig busca bàsicament la fidelitat i, a vegades, fins i tot, va més enllà i fa més explícita la contradicció essencial de Jo March, que aspira a ser independent -no dependre de cap home- i alhora vol ser feliç. Diu Jo March, parlant amb la seva mare, el seqüent: “Women have minds and souls as well as just hearts, and they’ve got ambition and talent as well as just beauty. And I’m sick of people saying that love is all a woman is fit for. I’m so sick of it! But... I’m so lonely!” Tot aquest parlament procedeix de la novel·la de Louisa May Alcott excepte la frase final, aquest “Però... em sento tan sola!” tan definitiu i punyent, afegit per Gerwig.

Més enllà d’aquetes consideracions, el film ofereix un espectacle visual fabulós, molt pictòric, amb plans que són autèntics quadres impressionistes. Destaca en aquest sentit el periple parisenc, que només es pot qualificar de fascinant, i el dia a la platja. Pel que fa al repartiment, Saoirse Ronan, Timothée Chalamet, Florence Pugh i Emma Watson brillen tots en els seus papers, però potser els dos primers, en alguns moments, semblen un pèl massa moderns.

Anotem, com a nota negativa, l’epíleg final, allargassat i ensucrat.

1917 (2019)

 

2019. UK-USA. Director: Sam Mendes. 119 minuts. Color.

Guió: S.Mendes, K.Wilson-Cairns. Fot: Roger Deakins. Mús: Thomas Newman.  

George MacKay (William Schofield), Dean-Charles Chapman (Thomas Blake), Claire Duburcq (Lauri), Mark Strong (Cap. Smith), Richard Madden (Lt. Joseph Blake), Colin Firth (Gen. Erinmore), Benedict Cumberbatch (Cor. Mackenzie). 

La crueltat i la tendresa

Segurament el mèrit més gran d’aquest magnífic film és haver sabut esquivar el realisme estricte, tan sòrdid, que, de manera inevitable i prou justificada, sol ser l’essència de les pel·lícules de guerra actuals; i haver optat, en canvi, per un to una mica més lleuger, d’aventura bèl·lica, amb llibertat per incloure seqüències lleugerament -o clarament- inversemblants.

L'argument és senzill. Dos soldats anglesos, Schofield i Blake, han de dur un missatge urgent a un batalló britànic que està a punt d’entrar en acció; el missatge consisteix en aturar l’atac, perquè se sap que els alemanys han parat una trampa als anglesos. Ressona en aquest argument l’inoblidable tram final de Gallipoli (1981). Els dos soldats, doncs, travessen la terra de ningú i arriben a les trinxeres dels alemanys, abandonades recentment. Els impressiona la seva laberíntica grandària. “Bloody hell! Even their rats are bigger than ours”, comenta Blake. Surten a l’exterior i arriben a una granja. Des d’allà contemplen una batalla aèria i -oh, casualitat!- un avió alemany cau als seus peus. Salven el pilot, que ja se socarrimava, i Blake té massa compassió d’ell i mor. S’ha de ser més dur i ferotge a la guerra, sembla ser la  conclusió. Schofield continua sol, i la llet amb què ha omplert la seva cantimplora servirà -oh, casualitat!- per alimentar un nadó molt necessitat quan arribi a Écoust Saint-Mein, poble destruït de dalt a baix.

La pel·lícula sap repartir joc a tots els nivells -ara és crua i cruel, ara és tendra i humana- i s’agraeix. A nivell visual destaca que està feta gairebé sense talls, amb un sol pla, però això, en aquests temps, ja és força habitual i, pels avenços tecnològics, està lluny de tenir el mèrit que tenia quan ho va fer Hitchcock (Rope, 1948). En qualsevol cas, Sam Mendes mou la càmera amb elegència, sense estridències, i la direcció pràcticament és invisible.

Més artificiós, potser, és el recurs d’utilitzar actors molt coneguts de tant en tant, molt ben dosificats, per fer una breu aparició. Són Mark Strong, Benedict Cumberbatch, Colin Firth i Richard Madden. Encara no sé si és una bona idea o no. En qualsevol cas no li treu billantor cinematogràfica ni plenitud emocional a aquest esplèndid film.