Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Itàlia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Itàlia. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de juliol del 2023

YOUTH (2015)

 

2015. Itàlia, UK, França, Suïssa. Guió i direcció: Paolo Sorrentino. 124 m. Col. 

Michael Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle).    

L’últim gran idil·li

M’ha agradat més aquesta pel·lícula que La grande bellezza (2013), que té més fama. L’ambient és més agradable i lluminós –un balneari suís enmig de les muntanyes en comptes de la decadent i nocturna Roma- i el conjunt no sembla tan dominat per l’ombra de Fellini. Si allà el protagonista era un periodista de 65 anys fart de la dolce vita, aquí és encara més gran, un director d’orquestra que es diu Fred Bellinger, jubilat i sense ganes de fer res. Ballinger és un Michael Caine de més de 80 anys (nascut el 1933), i perquè és ell, sentim pel seu personatge una gran simpatia. Ballinger té una dona senil en una residència de Venècia, a qui no va a veure mai, i una filla, Lena, abandonada pel marit, encapritxat d’una estrella pop amb grans prestacions al llit. Lena, furiosa, no accepta la comprensió del seu pare i l’acusa d’haver estat un mal pare, sempre absent, dedicat només a la música. Sorrentino, en aquest punt, ens decep una mica, ell que vol ser tan diferent de tothom, per caure en un tòpic tan habitual en el cinema actual –tots els homes han sigut uns mals pares- que ja cansa. Ara bé, Sorrentino no força mai el drama sinó que es dispersa alegrement en imatges i diàlegs molt suggerents.

Ballinger té un amic, el director de cinema Mick Boyle, que alhora és el sogre de Lena. A diferència de l’apàtic Ballinger, Boyle és un home actiu que prepara el seu testament cinematogràfic envoltat de joves guionistes. Els dos amics comparteixen bons moments passejant pels afores del balneari o, simplement, prenent un bany termal. En un d’aquests banys, es presenta despullada la pletòrica Miss Univers, acabada d’arribar al balneari, que els dos homes contemplen muts i embadalits. Quan un empleat es presenta i interromp aquest moment de pur èxtasi, Mick Boyle, molest, li diu: “No veu que estem gaudint de l’últim gran idil·li de les nostres vides?”.(1)  

La vellesa és el tema, és clar, però no tant per recordar amb nostàlgia el passat, sinó per observar-la com a experiència que a tots ens espera (si la mort no truca abans a la porta). La pel·lícula es desplega en tot un catàleg d’imatges surrealistes (un lama levitant, un Maradona amb enorme panxa fent tocs precisos a una pilota de tennis, Bannister dirigint una orquestra de vaques amb esquelles, Boyle imaginant que se li apareixen en un prat els personatges femenins de les seves pel·lícules…), i altres que pertanyen a la dura realitat.    

Podríem parlar-ne molt, i analitzar-ho tot del dret i del revés. Però no cal. El món de Paolo Sorrentino, a vegades fascinant i a vegades no tant, perd una mica a cada explicació. Quan un jove actor que també fa una estada al balneari, demana a Ballinger que li expliqui una anècdota d’Ígor Stravinski, el director d’orquestra explica el següent: “Well, he once said intellectuals had no taste. And from that moment on, I did everything I could not to become an intellectual. And I succeeded.”   

(1) Mick Boyle: Can’t you see we’re enjoying the last idyll of our lives?

dimarts, 4 de juliol del 2023

MADE IN ITALY (1965)

 

1965. Itàlia. Director: Nanni Loy. 108 minuts. B/N

Guió: Ruggero Maccari, Ettore Scola, Nanni Loy. Fotografia: Ennio Guarnieri.

Música: Carlo Rustichelli, Piero Umiliani. 

Lando Buzzanca (Giulio), Lea Massari (Monica), Nino Castelnuovo (Claudio Pira); Virna Lisi (Virginia), Catherine Spaak (Carolina), Sylva Koscina (Diana), Jean Sorel (Orlando), Nino Manfredi (Attilio), Rosella Falk (Erminia), Alberto Sordi (Silvio), Ana Magnani (Una mamma).

Retrat d’un país 

Itàlia i els italians, així a l’engròs, és la matèria que estudia aquest ambiciós i més que notable film d’episodis de Nanni Loy. N’ha molts, una trentena, de durada i de to molt diferents. No tots intenten fer gràcia, també hi ha l’apunt subtil, el fresc de gran bellesa pictòrica (excel·lent Ennio Guarnieri) que no necessita argument perquè una sola imatge ho diu tot. Així tenim la pagesa que arreplega el fenc i tot seguit alleta el seu fill; els habitants pobríssims i analfabets d’un poble rocós intentant desxifrar què diu un cartell (Aiutiamo l’India); una dona vella que surt del sot de misèria on viu i camina fins a la luxosa Basílica de Sant Pere del Vaticà, on resa de genolls i hi deixa una moneda; la monja jove que deixa caure una llàgrima davant d’un aparador amb vestits de núvia…  

Cinc blocs agrupen els episodis. Del primer bloc, anomenat “Usos i costums” (Usi e costumi), en sobresurten dos. El primer se situa a Sicília, on Giulio, un home molt enamorat, es queda ben tranquil quan, parlant amb un amic carrabiner, s’assabenta que la seva estimada Rosalia té un currículum delictiu considerable… però cap afer amb homes. En el segon, Lea Massari passa un vespre amb el seu amant fins que aquest, pretextant que ha de visitar la seva mare a l’hospital, la deixa tirada al mig del carrer perquè té pressa per anar al cinema a veure un western. 

El segon bloc, anomenat “La feina” (Il lavoro), inclou una punyent història sense paraules sobre la soferta vida d’un treballador -bicicleta, tren, fàbrica, tren, bicicleta- que es lleva quan els seus fills encara dormen i sopa amb els fills ja dormint i la dona mirant-lo amb cara de pena. Més frívol és l’episodi més llarg, protagonitzat per Nino Castelnuovo (el noi de Les Parapluies de Cherbourg), en el paper d’un jove llicenciat en dret, l’orgull del seu pare, que, per excés d’arrogància i certa mala sort, va de fracàs en fracàs i acaba guanyant-se la vida fent classes de ball.

El potent star system femení de la Itàlia dels anys 60 pren posicions en el tercer bloc, justament anomenat “La dona” (La donna). Virna Lisi és una vídua vocacional de milionaris vells que no troba mai el moment per anar a viure amb l’home que “estima de debò”. Catherine Spaak és una noia que es fa passar per la més chic del món; fa veure que és de bona família i que viu en un palau, però en realitat és la filla del porter, un home brutal.

Però el millor episodi el protagonitza la meravellosa Sylva Koscina (aquí Silva). Es passeja amb un Jaguar pel món i atreu les mirades del joves. Un d’ells la segueix amb el seu modest cotxe i aconsegueix que li faci cas. S’aturen, parlen, ell és un home apassionat, a ella li fa certa gràcia. “Jo sé que amb prou feines ens coneixem, però m’he dit que t’he de preguntar una cosa” diu ell. “A veure”, fa ella. “Promet-me que no em diràs que no”, diu ell. “Depèn”, respon ella. Ell, llavors, se li acosta molt, gairebé sembla que li supliqui un petó. Però li diu: ”Em portes a passejar amb el Jaguar?”(1) Ben estupefacta que es queda, la pobra. 

“Ciutadans, estat i església” (Cittadini, Stato e Chiesa) es diu el quart bloc d’episodis, i potser és el més fluix. A la primera història veiem quatre secretaris obeint les incansables ordres per interfon d’un cap tirànic a qui no veiem; quan la càmera finalment s’hi desplaça observem amb sorpresa que es tracta d’un bisbe o algú similar. L’episodi més llarg és kafkià i el protagonitza Nino Manfredi, un home que es pensava que trigaria cinc minuts a recollir un certificat de residència, i es passa molt temps escales amunt i avall, i de finestreta en finestreta; la història és eficaç però previsible. 

El darrer bloc, “La família” (La famiglia), presenta a la gran Anna Magnani en el paper de “mamma” incombustible, l’autèntic pilar de la família italiana, tot voluntat i coratge. Alberto Sordi, en canvi, en un altre episodi molt divertit, interpreta el més barrut entre els barruts de tots els marits possibles. La dona l’enxampa al llit amb una altra, i ell encara es fa la víctima, perquè ella, si ha tornat a casa inesperadament, és perquè no li té confiança, i això és molt trist i li crea un gran dolor: “È la mancaza di fiducia, Erminia, è questo che più mi adolora”.  Potser se’n va de casa (de la mansió, que és de la dona), o potser no, de fet vindrà a sopar, perquè ell sap perdonar: “Non, Erminia, non temere. Ritorno a cena. Io so perdonare.” Inigualable, Alberto Sordi, l’italià en estat pur. 

(1) Orlando: Io so che ci conosciamo appena, ma ho detto che ti devo chiedere una cosa. Posso?

Diana: Sentiamo.

Orlando: Prometti che no mi dici di no.

Diana: Dipende

Orlando: Mi fai fare un giro con la Jaguar?

WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...