2015.
Itàlia, UK, França, Suïssa. Guió i direcció: Paolo Sorrentino. 124 m. Col.
Michael
Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle).
M’ha agradat més aquesta pel·lícula que La grande bellezza (2013), que té més
fama. L’ambient és més agradable i lluminós –un balneari suís enmig de les
muntanyes en comptes de la decadent i nocturna Roma- i el conjunt no sembla tan
dominat per l’ombra de Fellini. Si allà el protagonista era un periodista de 65
anys fart de la dolce vita, aquí és
encara més gran, un director d’orquestra que es diu Fred Bellinger, jubilat i
sense ganes de fer res. Ballinger és un Michael Caine de més de 80 anys (nascut
el 1933), i perquè és ell, sentim pel seu personatge una gran simpatia.
Ballinger té una dona senil en una residència de Venècia, a qui no va a veure
mai, i una filla, Lena, abandonada pel marit, encapritxat d’una estrella pop
amb grans prestacions al llit. Lena, furiosa, no accepta la comprensió del seu
pare i l’acusa d’haver estat un mal pare, sempre absent, dedicat només a la
música. Sorrentino, en aquest punt, ens decep una mica, ell que vol ser tan
diferent de tothom, per caure en un tòpic tan habitual en el cinema actual
–tots els homes han sigut uns mals pares- que ja cansa. Ara bé, Sorrentino no
força mai el drama sinó que es dispersa alegrement en imatges i diàlegs molt
suggerents.
Ballinger té un amic, el director de cinema
Mick Boyle, que alhora és el sogre de Lena. A diferència de l’apàtic Ballinger,
Boyle és un home actiu que prepara el seu testament cinematogràfic envoltat de
joves guionistes. Els dos amics comparteixen bons moments passejant pels afores
del balneari o, simplement, prenent un bany termal. En un d’aquests banys, es
presenta despullada la pletòrica Miss Univers, acabada d’arribar al balneari,
que els dos homes contemplen muts i embadalits. Quan un empleat es presenta i
interromp aquest moment de pur èxtasi, Mick Boyle, molest, li diu: “No veu que estem gaudint de l’últim gran
idil·li de les nostres vides?”.(1)
La vellesa és el tema, és clar, però no tant
per recordar amb nostàlgia el passat, sinó per observar-la com a experiència
que a tots ens espera (si la mort no truca abans a la porta). La pel·lícula es
desplega en tot un catàleg d’imatges surrealistes (un lama levitant, un
Maradona amb enorme panxa fent tocs precisos a una pilota de tennis, Bannister
dirigint una orquestra de vaques amb esquelles, Boyle imaginant que se li
apareixen en un prat els personatges femenins de les seves pel·lícules…), i
altres que pertanyen a la dura realitat.
Podríem parlar-ne molt, i analitzar-ho tot del
dret i del revés. Però no cal. El món de Paolo Sorrentino, a vegades fascinant
i a vegades no tant, perd una mica a cada explicació. Quan un jove actor que
també fa una estada al balneari, demana a Ballinger que li expliqui una
anècdota d’Ígor Stravinski, el director d’orquestra explica el següent: “Well, he once said intellectuals had no
taste. And from that moment on, I did everything I could not to become an
intellectual. And I succeeded.”
(1) Mick Boyle: Can’t you see we’re
enjoying the last idyll of our lives?
