THE WEDDING NIGHT (1935)

 

1935. USA (S.Goldwyn-United Artists). Director: King Vidor. 83 minuts. B/N

Guió: Edith Fitzgerald. Fotografia: Gregg Toland. Música: Alfred Newman.

Gary Cooper (Tony Barrett), Anna Sten (Manya Novak), Helen Vinson (Dora Barrett), Ralph Bellamy (Fredrik), Siegfried Rumann (Novak).

Una tragèdia literària

Tony Barrett, escriptor en hores baixes, fa cas del seu editor i s’allunya de Nova York, per veure si amb una vida més senzilla i saludable pot recuperar la inspiració. S’instal·la amb un criat nipó en una casa que té per herència, en un poble petit de Connecticut, envoltat de pagesos txecs. Dora, la seva dona, massa sofisticada per un lloc tan rural, no triga gaire a tornar a la gran ciutat. La solitud no desagrada Barrett, ni la contemplació diària d’una atractiva veïna, la camperola Manya Novak. La noia, destinada a casar-se sí o sí amb el rústic Fredrik, fa renéixer la inspiració de Barrett, que comença una novel·la amb ella de protagonista sota el nom de Sonya. Ella ve cada dia al matí a portar-li la llet, i quan el criat japonès, cansat del fred i de la neu, fuig, Manya s’ocupa de fer-li el menjar. Els moments compartits esclaten literàriament: “He watched Sonya as she moved about the room, her gentle presence soothing after the madness of his life with Daphne.”

Manya s’enamora de Tony Barrett quan llegeix el que escriu, no abans, quan el considera simplement un ric engandulit. Hi ha una tempesta de neu, Manya ha de passar la nit a casa de Barrett. No passa res d’especial, és clar, però els rumors es desfermen a casa els Novak. Fredrik, amargat, es queixa que Manya no l’estima. És cert. Torna Dora, llegeix la novel·la i s’adona que està a punt de perdre el seu marit. Es palpa l’arribada de la tragèdia, perquè no hi ha solució possible. Després d’haver entrevist una felicitat impensada, és imposible tornar enrere, i menys amb un home tan primari com Fredrik.

Potser el desenllaç, que és de naturalesa accidental durant la nit de noces del títol, no és del tot convincent, però resulta dramàticament corprenedor. Mor Manya, que ja només podrà viure a les pàgines de la novel·la de Barrett. Ben dirigit per King Vidor i ben interpretat per Gary Cooper, aquest petit però vibrant melodrama només té una feblesa: la interpretació poc natural, un pèl artificiosa, d’Anna Sten, poc creïble com a rústica txeca. El productor Samuel Goldwyn, en va, la va intentar convertir en una segona Garbo.     

A NIGHT AT THE OPERA (1935)

 

1935. USA (Metro-Goldwyn-Mayer). Director: Sam Wood. 93 minuts. B/N 

Productor: Irving Thalberg. Guió: George Kaufman, Morrie Ryskind.

Fotografia: Merritt B. Gerstad. Música: Herbert Stothart.

Groucho Marx (Otis B. Driftwood), Chico Marx (Fiorello), Harpo Marx (Tomasso), Margaret Dumont (Mrs. Claypool), Kitty Carlisle (Rosa Castaldi), Allan Jones (Riccardo Baroni), Sig Ruman (Gottlieb).

Bogeria matisada

Sota la direcció d’Irving Thalberg, a la MGM, els germans Marx van triomfar com mai no ho havien fet abans, però alguna cosa es va perdre pel camí. Una certa domesticació, s’observa. Van continuar essent anàrquics i esbojarrats, però no tant. Si abans qualsevol podia ser la seva víctima, ara només és la mala gent, els dolents que impedeixen la felicitat d’una jove parella (aquí dos cantants d’òpera). Això, evidentment, era per fer més simpàtics els germans Marx, i va funcionar a la taquilla, però és molt convencional i fa una mica de pena veure Groucho, Chico i Harpo sotmesos a aquestes estratègies.   

La pel·lícula comença molt entonada, amb Groucho repartint frases memorables a tort i a dret; en especial, és clar, a Margaret Dumont, que aquí és una mecenes de les arts que té a Groucho (Otis B. Driftwood, sempre un nom ben sonor) com a delirant assessor. Parlant amb Gottlieb, promotor operístic, Groucho l’avisa que no intenti res amb Mrs. Claypool: “Listen, Gottlieb, nix on the love making, because I saw Mrs. Claypool first. Of course, her mother really saw her first, but why bring the Civil War into this?” També és magnífica l’escena en què Harpo estaborneix dues vegades el tenor titular, i tot seguit la famosa seqüència del contracte llegit i estripat a trossos. Les bones notícies continuen amb un genial Groucho recorrent els passadissos del vaixell assegut dalt del seu enorme bagul.

I, arriba, és clar, la llegendària seqüencia del camarot (cabina), realment antològica, tant per la surrealista entrada de tanta gent en un lloc tan petit com pels divertits comentaris de Groucho. Referint-se a l’adormit Harpo, que com qui no vol la cosa va magrejant una de les noies que han entrat a fer el llit (això, per cert, és tot el que queda del Harpo lasciu de la Paramount), Groucho diu admirat: “You know, he does better asleep than I do awake”. És entranyable el moment en què una noia entra al camarot per veure si hi ha la seva tia Minnie, perquè Minnie era el nom de la mare dels germans Marx, tan decisiva per al seu èxit i que havia mort pocs anys abans (1929). 

Un interludi musical llarg i pesat ens condueix a una segona part poc brillant. Hi ha moments bons i frases enginyoses aquí i allà, però ni l’escena dels tres falsos aviadors russos ni la del canvi de mobles a l’hotel no són gaire divertides. El mateix es pot dir del desenllaç a l’òpera, amb un Harpo massa tarzanesc i amb massa presència de la parella operística. 

Francament, no crec que es pugui dir, com s’ha dit tantes vegades, que  aquest és el millor film dels germans Marx.