UNCERTAIN GLORY (1944)

 

1944. USA (Warner Bros.) Director: Raoul Walsh. 102 minuts. B/N (22 d’abril)

Guió: Laszlo Vadnay, R.Buckner, Joe May. Fot: Sidney Hickox. Mús: A.Deutsch.

Errol Flynn (Jean Picard / Jean Emil Dupont), Paul Lukas (Inspector Bonet), Jean Sullivan (Marianne), Lucile Watson (Mme. Maret).

Al cap i a la fi, era francès

1943. El delinqüent Jean Picard, capturat finalment per l’inspector Bonet, està a punt de ser guillotinat. Al darrer moment, però, l’aviació britànica bombardeja París i Picard, passades les explosions, es desperta entre la runa i fuig. Aviat es planta a Bordeus, amb la xicota i la roba d’un col·lega. Però el col·lega l’ha traït i aviat arriba Bonet, que l’emmanilla. No hi pot haver un inici més atractiu ni aventurer. La resta del film és igualment atractiu, però menys aventurer. Aquí, a diferència dels dos altres títols del cicle antinazi, Errol Flynn no té una missió externa per complir sinó una de més subtil i profunda: la seva transformació personal. De tornada en tren a París, Bonet i Picard es troben que un sabotatge de la Resistència -la destrucció d’un pont- interromp la marxa. El diari Le Petit Limousin informa de les represàlies dels nazis: “100 otages seront executés si le saboteur n’est pas découvert avant cinq jours”. Llavors Picard té una idea: oferir-se ell mateix com a sabotejador. El seu argument és convincent: “A hundred innocent lives for one guilty one”. Reflexiona Bonet al bar de l’estació –hi ha un gran pla: les ombres dels ostatges a la paret, desfilant- i hi accedeix.

El film, de titol shakespearià (1), és magistral registrant els vaivens morals de Jean Picard, la impostura i la sinceritat, els vells instints i els nous anhels. A poc a poc, descobreix que la vida d’un home com ell pot acabar tenint sentit si opta pel sacrifici personal. Errol Flynn està impressionant. Comprenia molt bé Picard, perquè durant la guerra es va sentir més útil que mai fent films bèl·lics. La mirada d’admiració de Bonet (esplèndid Paul Lukas) davant l’evolució de Picard és la nostra davant Flynn. Destaca la malenconia per la vida que hauria pogut viure, com quan, en un bonic passeig pel camp amb Marianne, ella diu “We’ll find each other again someday, somewhere”, i ell contesta que no, i la tristesa és infinita. Amb contenció admirable, sense excessos, mostra Walsh l’escena final, quan Bonet acompanya Picard a la Gestapo. És un càlid comiat, molt emotiu. L’epíleg ens recorda que el film pertany al gènere de la propaganda. Mariannne pregunta a Bonet com era realment Picard, en el fons del seu cor: “You were his friend, you knew him well. What is he really like, deep in his heart?”. Respon Bonet amb fermesa i orgull: “He was a Frenchman!”

(1) “Els dos cavallers de Verona” (Acte 1, Escena 3): “O, how this spring of love resembleth / The uncertain glory of an April day, / Which now shows all the beauty of the sun,/ And by and by a cloud takes all away!”

Aquesta és la traducció de Josep M. de Sagarra: “Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!”

NORTHERN PURSUIT (1943)

 

1943. USA (Warner Bros.). Director: Raoul Walsh. 94 minuts. B/N

Història: Leslie T. White. Guió: Frank Gruber, Alvah Bessie, William Faulkner. Fotografia: Sid Hickox. Música: Adolph Deutsch.

Errol Flynn (Steve Wagner), Julia Bishop (Laura McBain), Helmut Dantine (Hugo von Keller), John Ridgeley (Jim Austen), Gene Lockhart (Ernst).  

Les inútils paraules

La segona pel·lícula d’Errol Flynn contra els nazis té un escenari molt atractiu: els paratges nevats del Canadà. L’inici és formidable: un submarí alemany emergeix entre un mar glaçat; sis militars –després sabrem que són aviadors- en baixen i inicien la marxa per terra amb esquís. Com a guies tenen tres indis, que els avisen del perill d’allaus. Els nazis no en fan cas i acaben tots sepultats sota la neu menys un, el líder: el coronel Hugo von Keller. L’home, inconscient a la neu, és recollit per dos policies muntats del Canadà, Steve Wagner i Jim Austen. El primer és d’origen alemany i Hugo von Keller, astut, el tempta. D’aquí neix el nucli argumental: Wagner, per desmantellar les operacions dels nazis al Canadà, simula que ja no se sent canadenc –“The devil with Canada!”-, abandona la Policia Muntada i espera que els nazis contactin amb ell. Ho fan de seguida, a través de l’agent Ernst. Von Keller, mentrestant, ha escapat del camp de presoners on havia estat reclòs. Té nous soldats i té també un guia expert, Wagner. Però el nazi té un lema –“I trust no one”- i fa venir la xicota de Wanger, Laura, per assegurar-se que no el trairà. No es fia de ningú Von Keller (gran creació de Helmut Dantine), que no dubta a exigir a Ernst, que ja té una certa edat, a participar en la llarga expedició.

És dura la travessia, Ernst no la suporta i Von Keller el remata (era un mal home, el tal Ernst, però ara ens fa pena). Von Keller també mata a sang freda Jim, que els seguia a distància i ja s’havia rendit. Al vespre, davant el mutisme de Wagner, Laura exclama: “No has dit ni una paraula sobre en Jim”. “Les paraules el faran tornar?”, replica ell. Són lacònics, els herois. Al cap de molts dies de travessia per la neu, el grup, que només formen ja Wagner, Von Keller i quatre nazis més, arriba al seu destí: una antiga mina on els alemanys tenen caixes amb les peces d’un bombarder. Tenen dues bombes per llançar sobre territori americà. I aquí Wagner hauria de ser assassinat fàcilment, però és Errol Flynn en un film de propaganda, i per tant, l’heroi desafia la llei de les probabilitats i triomfa. Brillant film, admirable Walsh, gran Flynn.        

DESPERATE JOURNEY (1942)

 

1942. USA (Warner Bros). Director: Raoul Walsh. 107 min. B/N (25 setembre)

Guió: Arthur T. Horman. Música: Max Steiner, Leo S. Forbstein.

Errol Flynn (Tinent Terry Forbes), Ronald Reagan (Of. Johnny Hammond), Arthur Kennedy (Of. Jed Forrest), Alan Hale (Sarg. Kirk Edwards), Ronald Sinclair (Sarg. Lloyd Hollis), Nancy Coleman (Kaethe), Raymond Massey (Major Baumeister). 

Un grapat de terra

Aquesta pel·lícula inicia l’admirable trilogia d’Errol Flynn contra els nazis, dirigida per Raoul Walsh, que van completar Northern Pursuit (1943) i Uncertain Glory (1944). A Desperate Journey sorprèn, en plena Segona Guerra Mundial i amb Hitler arrasant Europa, un plantejament tan aventurer i desinhibit, sovint molt còmic, i amb una alegre despreocupació per la versemblança. El film explica les molt improbables però emocionants aventures d’un grup de soldats aliats, supervivents d’un bombarder abatut, a l’interior de l’Alemanya nazi. Són l’australià Errol Flynn, l’americà Ronald Reagan, el canadenc Arthur Kennedy, el veterà escocès Alan Hale i el jove anglès Ronald Sinclair. Aquest últim és el primer de caure sota el foc enemic. Els seus companys l’enterren a peu de carretera, i Errol Flynn agafa un grapat de terra i diu un famós vers: “There’s some corner of a foreing field that is for ever England.” Sonen unes notes de l’himne britànic.

El film, dirigit amb molta grapa per Walsh, té un dinamisme envejable. Els fugitius són detinguts, s’escapen, es disfressen d’alemanys, viatgen d’incògnit en el vagó privat de Goering, sabotegen una fàbrica, es refugien a casa d’un metge, fugen en cotxe i finalment roben un avió. El protagonisme és col·lectiu i tothom té el seu moment. Flynn, fidel a ell mateix, empeny el grup cap al risc i a l’aventura. Kennedy l’hi reprotxa: “Fun? I didn’t get into this war for fun or adventure.” I diu que ell només vol fer la feina bruta (“hard dirty work”) que s’ha de fer per després tornar a la vida normal, com tants milions de persones. És un moment seriós, en què potser els autors del film s’excusen pel to frívol. Però després torna l’aventura.

Flynn no monopolitza l’acció però sí duu la torxa en solitari de l’art del comiat. Cap actor no ha aconseguit igualar-lo. Quina intensitat romàntica! Aquí Kaethe, la filla del metge i membre de la Resistència, aguanta l’hipnòtic comiat per sentit del deure envers la pàtria corrompuda, que si no es fon de l’emoció.

ANOTHER DAWN (1937)

 

1937. USA (Warner Bros.) Director: William Dieterle. 73 minuts. B/N.

Argument i guió: Laird Doyle. Obra de teatre (no acreditada): Caesar’s Wife (1919), de W. Somerset Maugham. Música: Erich Wolfgang Korngold.

Kay Francis (Julia Ashton), Errol Flynn (Capt. Denny Roark), Ian Hunter (Col. John Whister), Frieda Inescort (Grace Roark), Herbert Mundin (Wilkins). 

Gent honorable

Poques vegades s’ha vist a la gran pantalla un triangle amorós format per persones més honorables. Kay Francis és Julia Ashton, una dona amb un passat tràgic: va conèixer l’amor més perfecte, la passió més intensa, de la mà d’un aviador… que es va acabar estrellant. A bord d’un vaixell rumb a Anglaterra coneix el coronel Whister (aplomat Ian Hunter), que se n’enamora. Es retroben casualment en una mansió anglesa, com a convidats, jugant a golf. La trista Julia Ashton no té perspectives de futur, i el coronel Whister, ansiós d’acabar una llarga solteria, li ofereix un casament purament formal. Ell comanda un post britànic en un país remot del Sàhara (l’inventat Irkud). Li ofereix la màgia del desert com al·licient vital. Julia accepta.

Les flames de l’amor sempre poden revifar. Ho comprova la descreguda Julia quan posa el peu a Irkud. A l’andana ja els espera el segon del coronel, el capità Denny Roark, alegre i juvenil (Errol Flynn en el seu moment de màxim esplendor). Julia, esblaimada, descobreix l’endemà que Roark riu de la mateixa manera que ho feia el seu aviador. L’amor entre ells és imparable. El coronel Whister, a més, l’afavoreix sortint de seguida d’expedició pel desert, per calmar una sublevació de les tribus veïnes.

La pel·lícula és elegant i distingida perquè és com són els seus personatges. El primer i únic petó de Julia i Denny arriba per pura inèrcia, sense paraules prèvies, impulsat per la bellesa del lloc per on passegen, un bonic jardí oriental. Ni s’hi acosta gaire la càmera, que no s’ho esperava.

Els dos enamorats, molt honorablement, decideixen que ha estat un error i refreden les relacions. Julia ni tan sols el visita quan, en una perillosa incursió al desert, Denny Roark torna ferit. És el refiat coronel Whister, de nou, qui provoca el retrobament, perquè empeny Julia a visitar Roark. Ho fa en una tarda en què bufa el sirocco, el furiós vent del desert. La naturalesa es desplega amb passió a fora i a dins. Julia declara que marxarà: “No em puc quedar aquí. Això no s’acabarà. No em puc quedar… respectant-lo a ell, estimant-te a tu, odiant-me a mi mateixa.”(1)      

Al final Julia no se’n va d’Irkud, ni tampoc el capità Roark, que ja demanava el trasllat. Ho fa el coronel Whister, que adonant-se que ell és l’element no estimat del triangle, s’apunta discretament a una missió suïcida amb una avioneta carregada d’explosius. A l’alba l’esperen, dalt d’una torre del fort, Julia i el capità Roark. Arriba un telegrama informant que l’avió s’ha estrellat. “He’s not coming back”, diu Roark. “Why did he do it, Denny?”, pregunta Julia, tot i que ja sap la resposta. “To give us that… another dawn”, contesta ell.

A part dels tres magnífics protagonistes, hi ha dos personatges que voldria esmentar: Wilkins (l’entranyable Herbert Mundin), soldat que amb la mort es redimeix d’un acte de covardia del passat; i Grace Roark, germana del capità, que estima des de fa anys el coronel Whister. Té un bon monòleg cap al final, quan afirma que també es pot extreure certa felicitat a la vida estimant en silenci, des de la distància, sense cap correspondència. El seu germà afirma rotundament que això un home no ho pot pas fer.     

Aquesta pel·lícula, molt oblidada, té un gran encant, potser perquè parla d’un món -o dels ideals que tenia aquest món-, absolutament desaparegut.  

(1) Julia Ashton: I can’t stay here. That won’t end. I can’t. Respecting him, loving you, hating myself.