2006. USA. Director: Allen Coulter. 127 minuts. Color. /$16M/
Guió: Paul Bernbaum. Fotografia: Jonathan Freeman. Música: Marcelo
Zarvos.
Adrien Brody (Louis Simo), Diane Lane (Toni Mannix), Ben Affleck (George
Reeves), Bob Hoskins (Eddie Mannix), Robin Tunney (Leonore Lemmon).
El preu d’abandonar els rics i poderosos
George Reeves va ser un mediocre
actor que es va fer famós als anys 50 interpretant a Superman en una sèrie de
televisió. Encasellat, no va aconseguir més papers, i el 1959 es va suïcidar. O
potser el van matar, perquè Reeves tenia relacions amb Toni, la dona d’Eddie
Mannix, un capitost de la MGM; ara bé, Mannix no hauria actuat com a marit
ofès, perquè el seu matrimoni era molt obert (ell s’entenia amb una japonesa i
era pública la relació entre George i Toni), sinó just pel contrari, perquè
Reeves havia abandonat Toni, deixant-la destrossada, per una jove cantant; o
sigui, que Mannix, home amb connexions mafioses, hauria encarregat la mort de
Reeves per fer feliç la seva dona. Entranyable. Aquesta pel·lícula, però, no
gosa pas treure l’entrellat del cas i ofereix diverses versions de la mort del
Superman televisiu. Al final, es decanta més aviat pel suïcidi.
En qualsevol cas, aquesta és una
mostra molt entonada de cinema negre retro. És una pel·lícula estilitzada i
elegant, com sol ser norma en el subgènere, però aquí l’ambientació d’època no
ofega la història. Cal atorgar, doncs, un gran mèrit al director, Allen
Coulter. Els actors hi ajuden molt: Ben Affleck fa el millor paper de la seva
carrera com a George Reeves, potser perquè comprèn perfectament les
frustracions professionals del personatge; Diane Lane, com a Toni Mannix, està
tan brillant i emotiva com sempre; i només Adrien Brody, com a detectiu
pelacanyes que investiga el cas, baixa el llistó, per sobreactuat. Hi ha massa
metratge dedicat a ell, i aquest és taló de la pel·lícula.
En qualsevol cas, el film navega
gairebé sempre a tota vela i damunt aigües cristal·lines. Quan els actors i els
diàlegs són bons, s’aconsegueixen grans moments. Aquest magnífic diàleg n’és un
exemple. Toni Mannix acaba de ser abandonada per George Reeves, que ara
prefereix la companyia de Leonore Lemmon, una cantant de Nova York. Pel que es
veu, la noia el fa sentir jove.
George Reeves: She makes me
feel young…
Toni Mannix:
Have you seen yourself, George. Your face is going.
George: Don’t do this.
Toni: Here, your eyes,
your hair, your stomach…
George: Stop it.
Toni: You think no one
notices?
George: Toni, don’t do
this.
Toni: But you’ve got
your projects, haven’t you? You’re going to be a director. You’ll sit in your
little canvas chair polishing your balls. “Thank God I got rid of that hag I
had to crew. What was her name? The one who paid for everything! The one who
bought me a fucking house!”
George: For God’s sake…
Toni: You want
publicity? Youl’ll get it! I’ll say you’re a Red. And a faggot. A lush. Nobody
can call that a lie.
