Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diane Lane. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diane Lane. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 de juliol del 2023

HOLLYWOODLAND (2006)

 

2006. USA. Director: Allen Coulter. 127 minuts. Color. /$16M/

Guió: Paul Bernbaum. Fotografia: Jonathan Freeman. Música: Marcelo Zarvos. 

Adrien Brody (Louis Simo), Diane Lane (Toni Mannix), Ben Affleck (George Reeves), Bob Hoskins (Eddie Mannix), Robin Tunney (Leonore Lemmon). 

El preu d’abandonar els rics i poderosos

George Reeves va ser un mediocre actor que es va fer famós als anys 50 interpretant a Superman en una sèrie de televisió. Encasellat, no va aconseguir més papers, i el 1959 es va suïcidar. O potser el van matar, perquè Reeves tenia relacions amb Toni, la dona d’Eddie Mannix, un capitost de la MGM; ara bé, Mannix no hauria actuat com a marit ofès, perquè el seu matrimoni era molt obert (ell s’entenia amb una japonesa i era pública la relació entre George i Toni), sinó just pel contrari, perquè Reeves havia abandonat Toni, deixant-la destrossada, per una jove cantant; o sigui, que Mannix, home amb connexions mafioses, hauria encarregat la mort de Reeves per fer feliç la seva dona. Entranyable. Aquesta pel·lícula, però, no gosa pas treure l’entrellat del cas i ofereix diverses versions de la mort del Superman televisiu. Al final, es decanta més aviat pel suïcidi.

En qualsevol cas, aquesta és una mostra molt entonada de cinema negre retro. És una pel·lícula estilitzada i elegant, com sol ser norma en el subgènere, però aquí l’ambientació d’època no ofega la història. Cal atorgar, doncs, un gran mèrit al director, Allen Coulter. Els actors hi ajuden molt: Ben Affleck fa el millor paper de la seva carrera com a George Reeves, potser perquè comprèn perfectament les frustracions professionals del personatge; Diane Lane, com a Toni Mannix, està tan brillant i emotiva com sempre; i només Adrien Brody, com a detectiu pelacanyes que investiga el cas, baixa el llistó, per sobreactuat. Hi ha massa metratge dedicat a ell, i aquest és taló de la pel·lícula.

En qualsevol cas, el film navega gairebé sempre a tota vela i damunt aigües cristal·lines. Quan els actors i els diàlegs són bons, s’aconsegueixen grans moments. Aquest magnífic diàleg n’és un exemple. Toni Mannix acaba de ser abandonada per George Reeves, que ara prefereix la companyia de Leonore Lemmon, una cantant de Nova York. Pel que es veu, la noia el fa sentir jove.   

George Reeves: She makes me feel young…

Toni Mannix: Have you seen yourself, George. Your face is going.

George: Don’t do this.

Toni: Here, your eyes, your hair, your stomach…

George: Stop it.

Toni: You think no one notices?

George: Toni, don’t do this.

Toni: But you’ve got your projects, haven’t you? You’re going to be a director. You’ll sit in your little canvas chair polishing your balls. “Thank God I got rid of that hag I had to crew. What was her name? The one who paid for everything! The one who bought me a fucking house!”

George: For God’s sake…

Toni: You want publicity? Youl’ll get it! I’ll say you’re a Red. And a faggot. A lush. Nobody can call that a lie. 

dilluns, 10 de juliol del 2023

UNDER THE TUSCAN SUN (2003)

 

2003. USA. Guionista i directora: Audrey Wells. 113 minuts. Color.

Diane Lane (Frances Mayes), Sandra Oh (Patty), Vincent Riotta (Martini), Lindsay Duncan (Katherine), Raoul Bova (Marcello), Pawel Szajda (Pawel)    

Confiança en el futur

Al Simmering, regió austríaca, s’hi va construir una línia de ferrocarril, tram de la futura línia Viena-Venècia, abans que existís cap tren capaç de superar rampes tan pronunciades. Un exemple de confiança en el futur, se’n podria dir. Aquesta informació la facilita el molt amable senyor Martini, de l’agència immobiliària, per tal d’animar una mica l’americana Frances Mayes, que s’ha instal·lat a la Toscana i ha començat a fer obres a una casa molt antiga i molt arrossinada del poble de Cortona. Frances, escriptora de professió, ha arribat a Itàlia trista i pansida després d’un divorci que no havia vist venir. D’entrada, però, el trasllat transcontinental no fa miracles i Frances, escalant per la trentena i sense fills, continua trista i pansida. Sense amor, la vida és dura de pair.

El film, sorprenentment, no és cap comèdia romàntica ni cap drama romàntic. L’amor brilla per la seva absència. El pur i simple espectacle de la vida quotidiana ocupa el seu lloc. Les converses de Frances amb el cordial i ben casat senyor Martini, Frances i els tres paletes polonesos, Frances i el vell senyor de les flors... A vegades treu el cap un agradable costumisme. Els italians no poden deixar de ser italians. Aquest és el diàleg sobre semàfors que té Frances amb Marcello, efímer latin lover, veient com condueix:          

Frances: Do traffic lights mean anything around here?

Marcello: Sure. Green light: avanti, avanti. Yellow light: decoration.

Frances: What about red light?

Marcello: Just a suggestion.

Com deia a l’inici, si algun missatge té el film és que la felicitat, tard o d’hora, arriba, i arriba no quan la perseguim de manera incansable sinó quan ens deixem anar i jaiem a l’herba, endormiscats. Així ho explica Catherine, una excèntrica anglesa que també viu a Cortona, amb una bonica història: “Listen, when I was a little girl I used to spend hours looking for ladybugs. Finally I’d just give up and fall asleep in the grass. When I woke up, they were crawling all over me.”

La fabulosa Diane Lane omple de vida i d’emoció aquest film. La recordarem sempre amb el seu vestit blanc, seient de costat, a l’antiga manera, a la vespa del policia.   

WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...