1953. USA (Paramount). Director: George Stevens. 118
min. Color. (23 d’abril)
Guió: A.B.Guthrie Jr, Jack Sher. Novel·la: Shane, de Hack Schaefer (1949).
Música: Victor Young. Fotografia: Loyal Griggs.
Alan Ladd (Shane),
Jean Arthur (Marion Starrett),
Brandon De Wilde (Joey Starrett), Van Heflin (Joe Starrett), Jack Palance (Jack
Wilson), Ben Johnson (Chris Calloway), Elisha Cook Jr. (Stonewall
Torrey).
Un
pistoler baixa a la vall
Entre els millors westerns sempre
hi haurà Shane, la història del
pistoler que vol canviar de vida però que, fatalment, està lligat al seu destí
tràgic. Alan Ladd sabia què era la tragèdia i la desolació, i per això la seva
mirada malencònica és tan intensa i punyent.
Un dia Shane apareix, vingut d’enlloc, en una
vall de Wyoming. El petit Joey, que juga amb la seva escopeta de fusta, el veu
abans que ningú i corre a avisar el seu pare. No és benvingut Shane, perquè
l’honrat Joe Starrett creu que és un home de Ryker, el ramader que vol expulsar
tots els grangers de la vall. Però no triguen a arribar els homes de Ryker, i
els seus cavalls aixafen l’hort. Amenacen Starrett, però apareix per darrere
Shane, que ja se n’anava, fent costat al granger. El seu posat és tranquil, molt
serè, tan calmat que els homes de Ryker sospiten, no sense raó, que és un
pistoler letal. No se’n fien, del foraster, i se’n van. Starrett, penedit de
l’error que ha comès, convida Shane a sopar.
Shane és un home educat. Abans de la Guerra de
Secessió, el podem imaginar amb un patrimoni i unes bones expectatives de
futur. Després van venir la derrota, la ruïna i una erràtica vida de pistoler.
Però conserva la distinció. Després de sopar a casa dels Starrett, Shane,
acabat l’àpat, diu: “That was an elegant dinner, Mrs. Starrett”. Aquesta
frase captiva Marion Starrett (magnífica Jean Arthur), la qual, acostumada a
conviure amb el seu honrat però rude marit, no havia escoltat mai una frase
semblant.
El malencònic foraster fascina dos terços de
la família Starrett: la mare i el fill. Marion torna a sentir que algú, després
de molts anys, la mira, i aquest algú no és un qualsevol: és l’atractiu i
enigmàtic Shane. El nen cau rendit a la mítica del pistoler, a l’home que ve de
lluny, del món que ell no coneix, a l’home que en un instant desenfunda i mor o
mata. “No agafis gaire estimació a Shane. Un dia se n’anirà, Joey, i si te
l’estimes massa, et sabrà molt de greu”(1), diu Jean Arthur al seu fill, però
principalment s’ho diu a ella mateixa. És una bonica història d’amor, aquesta,
feta de mirades furtives i petits gests. El marit, que tot ho ignora i tot ho
impedeix, hauria de morir per facilitar les coses. Però és justament Shane qui
ho evita, perquè és un home d’honor, i l’honor està per damunt de qualsevol
altre cosa. El fatalisme planeja des de l’inici. “A man has to be what he
is”, afirma al desenllaç.
És inoblidable el duel final de Shane amb
Wilson, el pistoler que Ryker ha fet venir de Cheyenne. Triomfa Shane, però rep
una bala. S’allunya del poble ferit, vorejant simbòlicament un cementiri. “Shane,
Shane! Come back!”, crida inútilment el petit Joey. No tornem a veure Jean
Arthur, però podem imaginar que, passats els anys, recorda i no deixa de
recordar aquell dia que Shane va aparèixer a la vall.
Aquesta és una gran pel·lícula,
irrepetible, magistralment dirigida per George Stevens. Però és Alan Ladd qui
la fa mítica. Quina felicitat la seva quan torna a tenir una llar… i quina
tristesa quan comprèn que ell no tindrà mai una família com la dels Starret
(gran moment sota la pluja, quan Shane observa mare i fill des de fora la
casa). I finalment la resignació, quan Shane sap que mai no podrà escapar
de la violència i la solitud. El monòleg final fa així: “There’s no living with
a killing. There’s no goin’ back from one. Right or wrong, it’s a brand... a
brand sticks. There’s no goin’ back. Now you run on home to your mother and
tell her... tell her everything’s alright. And there aren’t any more guns in the
valley.”
(1) Shane:
Don’t get to liking Shane too much. He’ll be moving on one day, Joey. You’ll be
upset if you get to liking him too much.
