1955. USA (Mirisch-Allied Artists). Director: Jacques
Tourneur. 81 min. Color.
Guió: Daniel B. Ullman. Fotografia:
Harold Lipstein. Música: Hans J. Salter.
Joel McCrea (Wyatt
Earp), Vera Miles (Laurie McCoy),
Keith Larsen (Bat Masterson), Lloyd Bridges (Gyp Clements), Wallace Ford
(Arthur Whiteside), Peter Graves (Morgan Earp), Edgar Buchanan (Doc Black),
Jack Elam (Al).
Wichita
és el millor western dels anys cinquanta de Joel McCrea, potser perquè la seva
mirada madura i serena, que reflecteix el pòsit dels anys viscuts, va trobar un
paral·lel exacte en la direcció aplomada i precisa de Jacques Tourner. Joel
McCrea és el llegendari Wyatt Earp (1), un home que arriba a Wichita per fer
negocis, però que, d’entrada, només posar el peu al banc, ja s’ha d’encarar a
uns atracadors. Allà on va, la violència l’assetja, i no pot defugir la
responsabilitat.
Com
a Dodge City (1939) d’Errol Flynn,
l’accidental mort d’un nen –per una bala perduda disparada pels cowboys
borratxos- provoca que Wyatt accepti l’estrella de sheriff, però aquí tot és
narrat de manera més reposada i continguda. Earp és un home tranquil, però té
una determinació i un sentit del deure que impressionen. Un cop nomenat
sheriff, pacifica la ciutat prohibint les armes, però això, curiosament,
espanta els homes de negocis de Wichita, que temen que els cowboys ja no
vulguin anar-hi i no hi deixin la paga.
Entre
tants conflictes, també hi ha temps per a l’amor. Wyatt Earp no és insensible a
la bellesa i bondat de caràcter de Laurie McCoy (meravellosa Vera Miles) i de
seguida surten a fer un pícnic. És sublim la seqüència, ja des del pla inicial,
tan despullat, tan essencial –la parella, l’arbre, el cavall i la carreta al
fons. Wyatt, home pràctic per naturalesa, pregunta a Laurie si el pollastre que
mengen, que és boníssim, l’ha cuinat ella. Respon que sí Laurie, i que n’hi va
ensenyar la seva mare, com és normal. “Veig
que no t’interessen gaire les noies”,
afegeix ella; “M’haurien interessat més
si n’hagués conegut alguna com tu”,
diu Wyatt, i li agafa la mà. “No perds el
temps, Wyatt”, diu Laurie. Respon
ell: “El temps mai no m’havia semblat
gaire important, Laurie. Ara sí. No vull perdre ni un minut.”(1)
Wyatt
es posa dret, ajuda Laurie a posar-se dreta i l’abraça. És una abraçada
impressionant, única, definitiva, que significa un compromís absolut de cara al
futur. Res, doncs, no podrà destruir aquesta parella, ni tan sols que, durant
la batalla pel control de Wichita, que incita el pare de Laurie, mori la mare,
per una bala que travessa una porta.
Formidable western, doncs, presidit per un majestuós
Joel McCrea.
(1) En realitat, Wyatt Earp va ser ajudant de
sheriff de Wichita (deputy), no sheriff, quan tenia 27 anys (1875-1876). Era
força més jove, doncs, que Joel McCrea, que en tenia 50 el 1955. Com en la gran
majoria de westerns, quan es tracta de les grans figures de l’Oest, les
llibertats són màximes.
(2) Wyatt Earp: Time never
seem very important to me, before, Laurie. Now it is. I don’t want to waste a
minute.
