I, TONYA (2017)

 

2017. USA. Director: Craig Gillespie. 119 minuts. Color.

Guió: Steven Rogers. Música: Peter Nashel.   

Margot Robbie (Tonya Harding), Sebastian Stan (Jeff Gillooly), Allison Janney (LaVonne Golden), Julianne Nicholson (Diane), Paul Walter Hauser (Shawn).

Apoteosi “white trash”

“It’s not my fault” diu sempre Tonya Harding quan parla directament a càmera, sempre amb mitges veritats o mitges mentides, i hem d’admetre que una mica de raó sí que té, perquè amb una infantesa i adolescència com la seva no es pot ser gaire millor. En una discussió a la cuina, la seva mare –una dona horrible- li llança un ganivet… que se li clava al braç. És natural que Tonya, ben aviat, es casi per fugir de casa, i és natural, també, que el marit, Jeff, sigui un individu catastròfic que també la maltracta (i ella s’hi torna, i l’altre més). Som a Oregon, enmig de la classe baixa i moralment enrunada, pur “white trash”.

Res no ho defineix millor que l’escena de la mare entrant amb un cigarret a la mà, fumant, a la pista de gel amb la petita Tonya, a qui vol convertir en una campiona al preu que sigui. L’entrenadora, tan fina i distingida, se la mira esgarrifada, però a l’acte s’adona del talent de la nena. És un diamant en brut… que mai no s’acabarà de polir. Tonya, amb el seu comportament vulgar, els seus vestits fets a casa i la seva música estrident, sempre serà un element estrany en aquest món de rics. Això sí, fa més triple axels que cap altra patinadora.

El film, que se sap moure amb un adequat to tragicòmic, se centra en allò que va passar el 6 de gener de 1994, quan gent del cercle de Tonya Harding van colpejar el genoll de la seva gran rival, Nancy Kerrigan, per perjudicar-la de cara als imminents Jocs Olímpics d’Hivern d’Albertville.

El film fa una hipòtesi molt creïble de la delirant cadena d’esdeveniments, amb un infumable quartet de responsables: l’exmarit, un amic seu demencial que es fa passar per guardespatlles i espia internacional, i dos sicaris ineptes. I Tonya, què en sabia? Alguna cosa, però no pas tot. En qualsevol cas, cap comentari no supera les seves paraules sobre l’atac (que no va pas impedir Nancy de participar als Jocs, en què va quedar segona), que tradueixo amb certa llibertat: “Mira, a la Nancy la peguen una sola vegada i el món sencer es caga a sobre. A mi m’han pegat tota la vida i no passa res.”(1)

És impossible no sentir certa simpatia per Tonya Harding, i més encara amb la soferta, intensa i crispada interpretació que en fa Margot Robbie.

(1) Tonya Harding: Look, Nancy gets hit one time and the whole world shits… For me it was an all-the-time occurrence.

WONDER WOMAN (2017)

2017. USA (DC-Warner Bros.). Directora: Patsy Jenkins. 114 minuts. Color.

Gal Gadot (Diana / Wonder Woman), Chris Pine (Steve Trevor), Connie Nielsen (Hipòlita), Robin Wright (Antíope), David Thewlis (Sir Patrick Morgan / Ares).

L’amazona viatja en el Temps

Des dels temps dels pèplums més destirotats que no vèiem amazones al cinema. Ferotges guerreres, no eren immortals, com aquí se’ns presenten, vivint sens fi en una illa molt paradisíaca (i digital). Diana, l’única nena, va tenir un naixement olímpic: una figureta de fang a qui Zeus va donar vida. Aquestes amazones, per tant, viuen felices a la seva illa Themiscyra fins que la Història  irromp de cop, insolent, quan un pilot i espia americà de la Primera Guerra Mundial, Steve Trevor, forada la bombolla que protegeix l’intemporal món de les amazones, i és divisat des de l’illa per Diana, que el salva d’ofegar-se al mar gràcies a les prodigioses facultats físiques. Apareixen soldats alemans, esquincen la bombolla i posen peu a l’illa. La batalla posterior entre amazones i soldats alemanys és apotèosica. Les amazones salten dels espadats que voregen la platja amb lianes i, encara en ple vol, disparen fletxes tot giravoltant. És exagerat, és grandiós, apel·la al mite i a la llegenda. La càmera lenta no pot ser més adequada. Aquest procediment, en la seva variant literària, ja el feia servir Virgili a l’Eneida a l’hora de descriure la mort de la guerrera Camil·la. 

Aquest fragment inicial és formidable. Té èpica, drama i sentit de l’humor. Quan Steve Trevor és sorprès despullat, Diana, delerosa d’aprofundir en els seus coneixements anatòmics -és el primer home que veu!- li pregunta: “Would you say you were a typical example of your sex?”; el xicot, nerviós, acaba contestant: “I am… above average”. Realment qui està molt per sobre de la mitjana és Gal Gadot, superlativa, per presència i per talent interpretatiu. 

Disgustant la seva mare Hipòlita, Diana fuig de l’illa per anar a aturar aquesta Gran Guerra, que no creu producte de les tensions entre humans, sinó resultat de la malvada voluntat del déu de la guerra, Ares. Això desconcerta  Steve Trevor -li costa, és clar, creure en l’existència dels antics déus grecs- però no diu res perquè observant Diana fer salts prodigiosos, aturar bales amb els braços o fer anar una corda lluminosa de gran poder, opta per la prudència.

El film transcorre amb brillantor en els escenaris realistes de la Primera Guerra Mundial, i resulta fascinant, pel contrast entre el vistós aspecte de l’amazona i la sordidesa de l’ambient, veure Diana -ja Wonder Woman- a les trinxeres o fent accions espectaculars en un poblet ocupat pels alemanys. El tram final no s’escapa a la norma dels films de superherois. És llarg i excessiu.