MATA HARI (1931)

 

1931. USA (MGM). Director: George Fitzmaurice. 89 minuts. B/N (26 des.)

Guió: B.Glazer, etc. Fotografia: William Daniels. Música: William Axt.    

Greta Garbo (Mata Hari), Ramon Novarro (Alexis Rosanoff), Lionel Barrymore (Gen. Serge Shubin), Lewis Stone (Andriani).   

El ciri apagat

Greta Garbo va aconseguir un èxit esclatant fent de Mata Hari (1876-1917), ballarina exòtica i espia cèlebre -per bé que mediocre, sembla, per massa enamoradissa-  que va ser descoberta i executada per França abans del final de la Primera Guerra Mundial. L’eròtic exotisme dels balls de Mata Hari a la Garbo manera va fascinar els espectadors de 1932, però ara en queda poca cosa, perquè només ha sobreviscut una còpia censurada de la pel·lícula, i és una llàstima.

El film, sòlid, no és excel·lent i es mou amb certa lentitud a vegades, però té un fragment estel·lar, amb una classe magistral de seducció de Mata Hari. Un jove tinent rus, aviador, de nom Alexis Rosanoff, té uns documents que Mata Hari ha d’interceptar. Ella es presenta de nit al seu apartament, ell fa mala cara, per incidents anteriors; Mata Hari, llavors, l’abraça per darrera i li diu “Are you sorry I came?” Rosanoff es revifa a l’acte. Tot seguit li ensenya una imatge de la Mare de Déu de Kazan, regal de la seva mare, després d’un pelegrinatge de 160 quilòmetres. Rosanoff sempre hi té un ciri encès davant la imatge, ho va prometre a la mare. Mata Hari i Rosanoff conversen, s’ajauen. Ell, apassionat, comença a fer declaracions d’amor. “I love you as one adores sacred things”, afirma. “What sacred things?”, li demana Mata Hari. Rosanoff fa la llista: “God, Country, Honour… you”. Es queixa Mata Hari: “I come last?”  No vol ser l’última, vol ser la primera i per això li exigeix que apagui tots els llums de l’estança… també el ciri. S’esglaia Rosanoff, es tortura; gaudeix del moment Mata Hari, del seu poder. Planifica la seqüència de meravella el director George Fitzmaurice (foto). És extraordinària la interpretació de Greta Garbo, tan poderosa com subtil. Rosanoff, no cal dir-ho, apaga la flama del ciri.

Després d’aquest clímax fabulós, el film decau perquè Mata Hari abandona l’ofici de pèrfida espia i es torna bona. És poc convincent que s’enamori amb tanta passió de l’aviador rus perquè Ramon Novarro -cal dir-ho- és un pes ploma i no està al nivell de la Garbo. Tot el tram final, encara que notablement executat (mai més ben dit), abusa de melodrama i de falta d’originalitat. Pel que fa als secundaris, Lionel Barrymore i, especialment, Lewis Stone, apuntalen molt bé la pel·lícula.   

CAMILLE (1936)

 

1936. Metro-Goldwyn-Mayer. Director: George Cukor. 109 min. B/N (12 des.)

Guió: James Hilton, Zöe Akins, Frances Marion: Llibre: La Dame aux camélias, d’Alexandre Dumas, fill, novel·la (1848) i obra de teatre (1852).

Productor: Irving Thalberg. Fotografia: William Daniels, Karl Freund.

Greta Garbo (Marguerite Gautier), Robert Taylor (Armand Duval), Lionel Barrymore (Monsieur Duval), Elizabeth Allan (Nichette), Henry Daniell (Baron de Varville).

Altres títols: Le roman de Marguerite Gautier (F).

L’art de la mort sublim

París, 1847. Marguerite Gautier sembla feliç i despreocupada, però quan una cortesana com ella li diu que si no vigila amb els diners acabarà tornant a la casa de pagès d’on va sortir, ella contesta: “Cows and chickens make better friends than I've ever met in Paris.” Somriu per fora Marguerite Gautier, beu i balla, però per dins és tot desengany i malenconia. A l’Òpera coneix dos homes: el baró de Varville i Armand Duval. Li convé més el primer, que és molt ric, i Marguerite es converteix en la seva amant. El jove Duval, però, la ronda. Un dia que el baró és fora de viatge, Duval assisteix a un sopar a casa de la cortesana. La companyia és molt vulgar, i els convidats arriben a l’extrem, quan Marguerite cancel·la la festa perquè es troba malament, d’endur-se tot el menjar. “These are the only friends I have and I'm no better than they are”, diu Marguerite, però no és cert: ella, tot i el seu ofici, és sensible, espiritual, i d’una bellesa sublim (és Greta Garbo!). Veuen junts retrats de la família d’Armand, i Marguerite, en referència als trenta anys de feliç matrimoni dels pares, diu: “You will never love me thirty years; no one will”. És fatalista la Gautier, i té motius per ser-ne.

Armand Duval, amb passió, li declara el seu amor i li demana que l’acompanyi al camp. Tot seguit, Marguerite trenca relacions amb el baró, el qual, com a comiat, li clava una bufetada. Arriba un interludi de felicitat bucòlica, al camp, amb Gautier i Duval a l’aire lliure, fent passejades. No gaire lluny, però, hi ha l’enorme mansió del baró, que és com una amenaça a la felicitat de Marguerite.

Tot canvia amb l’arribada del pare de Duval. Alarmat per les relacions del seu fill amb una dama de reputació tan escassa, el pare exigeix la separació, però quan s’adona de la sinceritat amorosa de Marguerite, li reclama un sacrifici, amb l’argument que ella mata el dret que té Armand de viure una vida normnal. Marguerite hi accedeix i quan Duval torna, es fa la cortesana frívola i fastiguejada de l’avorrida vida camperola. Reprèn relacions amb el baró, torna a París, va perdent la salut. Duval la detesta i l’adora, tot alhora. Guanya l’adoració, per descomptat, i impressiona quan cau de genolls davant d’ella i, desesperat, suplica: “I’ll beg, I’ll borrow, I’ll steal, but I must be with you always, always.”

La tragèdia acaba amb Marguerite Gautier sola i abandonada, morint-se amb un sol amic compadint-se d’ella. Armand arriba just abans que es mori i Marguerite, en veure’l, té un últim esclat de felicitat.

Marguerite: It's you. It's not a dream.

Armand: No, it's not a dream. I'm here with you in my arms, at last.

Marguerite: At last.

Armand: You're weak.

Marguerite: No, no. Strong. It's my heart. It's not used to being happy.

Aquesta pel·lícula, impecable en la narració, en el retrat d’època i en els vaivens emocionals, va ser l’última produïda pel “noi meravelles” de la Metro, Irving Thalberg, i és el millor testament possible del seu talent i de la seva dedicació. Greta Garbo, fascinant, capta totes les mirades, expressa tots els sentiments i deixa anar amb estil incomparable tot de frases memorables. N’apunto una darrera: “I always look well when I'm near death”.

Com si l’esgotament vital de Marguerite es correspongués al seu propi esgotament cinematogràfic, la divina Garbo només faria tres pel·lícules més.

A WOMAN OF AFFAIRS (1928)

 

1928. USA (MGM). Director: Clarence Brown. 91 min. B/N. (15 de desembre)

Guió: Michael Arlen, Bess Meredyth. Novel·la: The Green Hat, de Michael Arlen (1924).

Fotografia: William Daniels. Música: Carl Davis (1983).

John Gilbert (Neville Holderness), Greta Garbo (Diana Merrick), Lewis Stone (Dr. Hugh Trevelyan), John Mack Brown (David Furness), Douglas Fairbanks Jr. (Jeffry Merrick). 

Rics i desvalguts

Rics i consentits, Diana i Jeffry Merrick són dos germans que fan vida temerària (ella) o alcohòlica (ell). Necessiten algú que els apuntali. Diana té Neville; Jeffry, un amic, David, a qui idolatra. Tot es torça quan el pare de Neville, per allunyar-lo de la dissipada Merrick, li aconsella d’anar a Egipte a fer fortuna. Entre l’honor familiar i la passió amorosa, Neville escull la primera opció. Diana, que ja li havia advertit que no l’esperaria, es casa amb David, perpetu enamorat a l’espera. El matrimoni és vist i no vist. David, tot un rei dels desfalcs, se suïcida tirant-se per la finestra. Jeffry, destirotat, carrega la culpa a la germana i acaba bevent fins a matar-se. Diana, per salvar el nom del seu marit, no fa públic els seus delictes. “David died… for decency”, és l’únic que diu. Malvista per la gent del seu cercle, abandona Anglaterra. L’exili era un destí natural per a la Garbo, que es movia pel terreny de la infelicitat existencial com pel corredor de casa.

L’argument d’aquesta pel·lícula no és res de l’altre món, però la interpretació de Greta Garbo i la direcció de Clarence Brown la converteixen gairebé en una obra mestra. Brown, director de capçalera de la Garbo -set vegades van treballar junts-, fa uns travellings memorables, plens de significat. Per exemple, després de la mort de David, un travelling cap enrera mostra Diana sola al seu pis; o quan Neville, a casa amb convidats, només pensa en Diana tot i estar a punt de casar-se, un travelling cap endavant l’aïlla de tothom. Hi ha també un ús admirable del pla detall (aquest anell de Diana que, si llisca pel dit i cau a terra, significa via lliure per als amants; però que si llisca i torna enrere vol dir que l’amor ja no és possible).

A l’hora de parlar de grans directors de la història del cinema, s’ha de tenir en compte Clarence Brown. És imperdonable no haver vist les seves pel·lícules. I més les que va fer amb Greta Garbo, de qui es pot afirmar, si es coneix bé la seva etapa muda, que és la més gran estrella que ha donat el cinema. En aquesta pel·lícula, per exemple, té moments extraordinaris, com aquell en què, a la clínica on ha tingut un avortament, abraça unes flors com si fossin el seu fill no nascut. Aquí es va reunir per tercera vegada amb John Gilbert, després de Flesh and the Devil i Love. Hi hauria encara una quarta ocasió, a Queen Cristina.