1985. Malpaso-WB. Director: Clint Eastwood. 115
minuts. Color.
Guió: Michael Butler, Dennis Shryach. Música: Lennie
Niehaus.
Clint Eastwood (el
Predicador), Michael Moriarty (Hull
Barret), Carrie Snodgress (Sarah Wheeler), Sydney Penny (Megan Wheeler),
Christopher Penn (Josh LaHood), John Russell (Stockburn), Richard Kiel
(Club).
D’entrada, Pale Rider té el mèrit
de ser el primer western fet per un gran estudi després del monumental fracàs
de Heaven’s Gate (1980) de Michael Cimino, que va acabar amb la United
Artists i va col·locar al western l’etiqueta de “verí per a la taquilla”. Clint
Eastwood, conscient d’aquest panorama,
va tornar a l’Oest trepitjant terreny conegut. El genet pàl·lid va
triomfar i es va convertir en el western més exitós dels anys 80.
Pale Rider és un remake de Shane amb un toc
sobrenatural extret del primer western que Clint Eastwood va firmar com a
director: High Plains Drifter (1973). Aquí també hi ha un pistoler que
torna del més enllà per dur a terme una venjança. Seguint encara l’estela del
personatge cinematogràfic que Eastwood va cimentar en els tres westerns
italians dirigits per Sergio Leone, aquest pistoler és enigmàtic, lacònic i no
té nom. A l’esquena, però, hi té sis marques de bala, letals per a qualsevol
home.
Si a Shane el conflicte
social era el prototípic de l’Oest (gran terratinent ramader s’enfronta als
petits pagesos que s’instal·len a les seves terres), a Pale Rider hi ha una enorme explotació minera, propietat d’un tal
LaHood, que utilitza uns potents canons d’aigua que es van menjant la muntanya.
És un procediment salvatge que es contraposa al sistema tradicional que els
buscadors d’or fan servir, a peu de rierol, amb la pala, el pic i el sedàs. Un
aire modern, doncs, ecologista, recorre la pel·lícula.
Com que la cobdícia humana és infinita, LaHood envia els seus homes
a arrasar el campament dels buscadors d’or. Davant de tanta brutalitat, la jove
Megan demana a Déu un miracle. A l’acte, sobreimpressionat, apareix un genet
cavalcant en un paratge mig nevat. És la resposta a la pregària. La idea es
reforça quan el foraster arriba al campament amb Barret, l’home a qui ha ajudat
al poble. Megan, filla de la
dona amb qui Barret conviu, llegeix un text de l’Apocalipsi: “And when he
had opened the fourth seal, I heard the voice of the fourth beast say: ‘Come
and see’. And I looked, and behold a pale horse. And his name that sat upon him
was Death”- i llavors, per la finestra, tant ella com Sarah,
sa mare, veuen el misteriós foraster dalt d’un cavall pàl·lid (o cendrós): “And Hell followed with him”(1), conclou
Megan.
Arriba l’hora de dinar. Sarah reprotxa a Hull Barret que hagi dut
un pistoler a casa. De cop, apareix a la sala el foraster, amb alçacoll. És un
predicador. El contemplen fascinades les dues dones. A partir d’aquí el film
segueix Shane, però la condició religiosa del nouvingut comporta alguns
canvis. Copio aquest interessant diàleg entre el Predicador i Hull Barrett:
El Predicador: Mentrestant, per què no em posa a
treballar?
Hull Barret: Oh no, no goso demanar-l’hi... Vull dir que,
potser si hi hagués alguna feina espiritual...
El Predicador: L’esperit no val un rave sense una mica
d’exercici. Ara digui’m què he de fer. (2)
Ara bé, hi ha una diferència profunda entre Shane i Pale Rider: El
Predicador no té debat moral –“m’estableixo o el Destí em persegueix”- perquè
no és d’aquest món sinó de l’ultratomba, i no té cap futur davant seu. Megan és
una noia de gairebé quinze anys, l’edat en què la seva mare es va casar. En un
bon diàleg al bosc, de nit, Megan es declara al Predicador i l’alarma amb
proposicions sexuals. No és gaire creïble, tenint en compte la diferència
d’edat. Quan ell s’hi nega, Megan l’acusa de preferir la seva mare. Per aquest
camí, francament, la pel·lícula es perd.
Al desenllaç recuperem el to, amb l’arribada del marshal Stockburn
i dels seus ajudants, tots llogats per LaHood. El tiroteig final, però, és poc
èpic. El Predicador juga a l’amagada pel poble, i fins i tot mata un ajudant
estirat a l’abeurador! Després es venja d’Stockburn i li marca les sis bales
que ell tenia a l’esquena (una entre els ulls: pur Leone). Al final arriba la
noia i crida al Predicador, que ja s’allunya a cavall muntanya amunt. És
innegable que el petit Joey de Shane
ens emocionava més. Pale Rider
és un bon western,
admirable en molts moments, però viu massa d’un mite esgotat. Clint Eastwood
necessitava humanitzar el seu personatge de l’Oest. Ho faria a Unforgiven (1992).
(1) Megan
Wheeler: “I quan vaig obrir el quart segell, vaig
sentir la veu del quart vivent que deia ‘Vine’. Aleshores vaig veure un cavall
cendrós; el qui hi muntava tenia per nom La Mort, i el seu Reialme el seguia”.
(Ap 6:7-8; segons la Bíblia de Montserrat. Sorprèn “reialme” allà on la
traducció anglesa diu “hell”.)
(2) The Preacher: Meantime, why don’t you put me to work?
Hull Barret: Oh no, I couldn’t ask you to, uh... Well, I mean, ya
know - maybe if there was somethin’ spiritual.
The Preacher: Well, that Spirit ain’t worth spit without a little
exercise. Now you tell me where.
