HARPER (1966)

 

1966. USA (Warner Bros). Director: Jack Smight. 121 minuts. Color.

Guió: William Goldman. Novel·la: The Moving Target, de Ross Macdonald (1949).

Paul Newman (Lew Harper), Lauren Bacall (Mrs. Sampson), Robert Wagner (Allan Taggert), Julie Harris (Betty Fraley), Janet Leigh (Susan Harper), Arthur Hill (Albert Graves), Pamela Tiffin (Miranda), Shelley Winters (Fay Estabrook).  

L’ombra de Lew Archer

El detectiu Lew Archer de Ross Macdonald es va convertir en Lew Harper en aquesta versió de The Moving Target (1949), primera novel·la del cicle Archer. No és gens fàcil adaptar, Ross Macdonald. ¿Com es traslladen al cinema les seves originals pinzellades descriptives o aquelles frases que perfilen a l’instant un personatge? Un brillant estil literari necessita trobar un estil cinematogràfic paral·lel. Calia un gran director, no un Jack Smight qualsevol. El film compleix  bé amb la complicada trama i amb la brillantor dels diàlegs, però és incapaç d’arribar a l’àcid retrat social o al penetrant dibuix psicològic de Macdonald.

Passem a l’argument. Lew Harper, gràcies a la recomanació del seu amic advocat Albert Graves, investiga la desaparició de Henry Sampson, un milionari alcoholitzat. La senyora Sampson paga el detectiu però no sembla afectada pel cas. La filla del desaparegut, Miranda, despreocupada i lasciva, balla sobre el trampolí de la piscina per atreure l’atenció del pilot personal del seu pare, Allan Taggert. Però aquest prefereix redimir una cantant de jazz, de nom Betty Fraley, drogaaddicta. Completen la vistosa galeria de personatges Fay Estabrook, actriu en decadència aficionada a l’astrologia i a l’alcohol, i el seu pèrfid marit, Dwight Troy. La desaparició es converteix aviat en un segrest, i el to humorístic inicial -amb un Newman massa deixat anar- es tenyeix de sordidesa, nocturnitat i moments de gran violència. A part del cas, el film s’endinsa, amb escassa fortuna, en la vida personal de Lew Harper. Hi ha una senyora Harper, Susan, un divorci en marxa i, inesperadament, una última nit de caliu matrimonial. Harper, però, està condemnat a la solitud.

 Diu ella: “Do you hear me, Lew? I don’t love you. And you can get shot in some stinking alley and I’ll be a little sorry, sure, but that’s all! Just a little sorry”. El film agafa entitat criminal a la segona hora i acaba de manera molt convincent. De la lleugera primera part destaca una escena en un bungalow en què Miranda, ajaguda sensualment al llit, fa proposicions a Harper per provocar la gelosia d’Alan; quan el detectiu, davant de tanta insistència, accepta i tanca el llum, la noia, espantada, salta del llit.

Però les millors seqüències arriben al tram final, quan el to s’endureix, el cas es va resolent i gairebé tothom resulta que és culpable. Paul Newman, que ja s’ha posat seriós, es fica a la gola del llop i en surt escaldat. Rep una pallissa a la muntanya, on hi ha un temple que en realitat és un cau d’immigració il·legal, i encara rep més just després, en una baralla brutal en un magatzem de ferralla. Tot i la inferioritat física, se’n surt i va a desemmascarar els culpables. Són elèctrics els tiroteigs en què moren Taggert i Troy. Després només queden Harper i Albert, l’home a qui un petó de Miranda ha fet cometre un assassinat. Hi ha una conversa al cotxe sobre l’amistat i la veritat. Albert apunta Harper amb una pistola però no pot disparar. Obre els braços Harper, amb gest de desil·lusió (la imatge es congela). Desil·lusió pel món, per la gent i per tot. Això sí que és pur Ross Macdonald. 

ALFIE (1966)

 

1966. Gran Bretanya (Paramount). Director: Lewis Gilbert. 109 minuts. Color.

Guió: Bill Naughton. Obra de teatre: Alfie, de Bill Naughton (1963).

Michael Caine (Alfie Elkins), Julia Foster (Gilda), Jane Asher (Annie), Shelley Winters (Ruby), Vivien Merchant (Lily Clamacraft).

La desintegració del cockney

Alfie és un cockney londinenc d’uns trenta-cinc anys, solter vocacional, cínic integral (o gairebé), amb idees clares sobre la vida i, de manera especial, sobre les dones, subespècie humana a qui ell gairebé sempre anomena “birds”. L’home, enciclopèdic, ofereix els seus coneixements a l’espectador directament, mirant a càmera. Això sol ser perillós perquè trenca la màgia de la ficció, però en aquest cas funciona bé, perquè aquests petits monòlegs són l’essència del film i per la desimboltura amb què es mou i parla Michael Caine, el qual, cockney ell mateix, sembla haver nascut per aquest paper. 

Comencem per algunes de les lliçons d’Alfie. Per tenir relacions amb una dona casada, primer se l’ha de fer riure; però amb una dona soltera, mai de la vida, perquè aquí s’acaba tot. (1) Aconseguit l’objectiu, no té gaire importància que l’afer duri poc o molt, sempre hi haurà un altre “ocell” disponible: “If you lose a bird, you can always replace her.” No se li pot negar a Alfie certa decència, perquè ell sempre avisa que no és dels tipus que es casen. Això ja li va dir a Gilda, una noia amb qui fa cert temps que té una relació. La noia ho havia entès bé -“Any bird that knows its place in this world can be quite content”- però ara s’ha quedat embarassada. Alfie, fidel als seus principis, no s’hi casa, però tampoc no l’abandona. Això l’humanitza, fa que ens caigui una mica més bé.

Neix la criatura, de nom Malcolm, i Alfie es presenta de tant en tant i fa de mig pare. Gilda, però, necessita un marit i un pare i s’acaba casant amb un veí, Humphrey, un fiable conductor d’autobús que ja l’estimava a l’ombra. Alfie queda desconcertat:  “I got a letter from her, see? ‘I don’t love him’, she says, ‘but I do respect him.’ I don’t want no bird’s respect. I wouldn’t know what to do about it.” Conceptes com respecte i compromís queden molt lluny del món mental d’Alfie, però veure el seu fill de lluny, amb un altre pare, li destrossa el cor. L’antic lema necessita ser completat: “If you lose a bird, you can always replace her. But with a child it’s diferent.”

Alfie, tan segur d’ell mateix i de la seva filosofia vital a l’inici del film, viu una derrota rere una altra. S’agrupen totes en una seqüència demolidora. Mentre Lily, una dona casada amb qui ell ha tingut una relació ocasional, avorta al seu pis, Alfie, inquiet, fa un volt pel barri i passa, justament, per davant d’una església on se celebra el bateig de la filla de Gilda i Humphrey, i Malcolm, el seu fill, corre per allà. S’enfonsa Alfie quan torna al pis i veu el fetus d’un seu altre fill, aquest no nascut. Al final de la seva filosofia de vida només hi ha el no-res, el buit existencial, la mort.

La comèdia s’ha tornat drama, però encara queda temps per al sainet, quan Alfie, espantat pels esdeveniments, intenta retenir una turista americana que ha conegut, Ruby, però quan va al seu hotel, ja se la troba al llit amb un altre home. El caçador caçat. Alfie deambula sol pel carrer. Sona la cançó de Burt Bacharach cantada per Cilla Black: “What’s it all about, Alfie?” Sí, de què tracta la vida? Alfie ho ha de repensar tot de nou.

Un gran film amb un gran Michael Caine, que es convertir de cop i volta, de manera ben merescuda, en una estrella.

(1) Alfie: Make a married woman laugh and you’re halfway there with her. It don’t work with the single bird. It’d start you off on the wrong foot. You get one of them laughing, you won’t get nothing else.