Traducció: Ramon Folch i Camarasa
Em sorprèn que, en algunes llistes recents de les millors novel·les en
anglès (BBC, The Guardian), ja no hi figuri El
poder i la glòria (The
Power and the Glory, 1940), substituïda, com a representant
de l’obra de Graham Greene (1904-1991), per The
Heart of the Matter o The
End of the Affair. És injust, al meu entendre,
perquè la profunditat moral, psicològica i espiritual d’El poder i la glòria és inigualable.
The End of the Affair és una gran
novel·la, sens dubte, però no té un itinerari físic i moral tan impressionant.
És possible que el fet que el protagonista sense nom d’El poder i la glòria sigui un
capellà catòlic que pateix persecució religiosa (a Mèxic, durant la Guerra
Cristera, 1926-1929), constitueixi una barrera psicològica infranquejable per als
crítics actuals. No hi ha època sense prejudicis. El fet que aquest capellà no
sigui precisament un model de virtuts -l’alcoholisme és el menor dels seus
pecats- no canvia les coses.
La primera frase ja ens situa de ple en un món desolat: ”Mr. Tench sortí a buscar el cilindre d’èter, sota el sol
flamejant de Mèxic i en la pols calcinada. Uns voltors, des de la teulada, el
van mirar amb indiferència: l’home encara no era una carronya.” El capellà intenta fugir en un vaixell però un nen, que afirma que la
seva mare es mor, l’obliga a tornar cap a l’interior; i ell ho fa, a contracor,
perquè ha de complir amb el seu ministeri sagrat. Vol i dol, el capellà; desitja
morir com un màrtir i vol sobreviure a qualsevol preu, aspira a la redempció i a
la glòria i percep en aquesta aspiració un ridícul acte de vanitat.
El capellà té un antagonista, un tinent de la policia que el persegueix
incansablement. El tinent prefereix que els capellans abandonin la religió i es
casin amb les seves majordones que no pas executar-los, perquè així són “testimonis
vivents de la feblesa de la seva fe”.
És prodigiosa, aquesta novel·la, un itinerari fascinant per la terra de
la desolació i de l’esperança caducada. No hi ha pàgina que no contingui una petita
meravella.
En copio algunes.
“Començà a resar, tot sotragat per la passa relliscosa de
la seva mula, amb la llengua entortolligada pel conyac: ‘Que m’agafin aviat... Que
m’agafin...” Havia provat d’escapar-se, però era com el rei d’una tribu de l’Àfrica
Occidental, esclau del seu poble, que ni tan sols pot ajeure’s quan els vents
deixen de bufar.” (Pàg. 27)
“El minyó sortí de
la barraca i els mirà: tothom mirava. Era com una corrida: l’animal
estava cansat i ells sotjaven el moviment següent. No era que fossin durs de
cor; contemplaven el rar espectacle de quelcom pitjor que ells mateixos.” (Pàg. 57)
“No, si hagués estat
humil com el padre José, ara viuria a la capital, amb la Maria, i gaudiria d’una
pensió. Era orgull, orgull demoníac, allò de jeure allà i oferir la seva camisa
a un home que volia trair-lo. Fins i tot els seus intents de fugida havien
mancat d’autèntica voluntat per part seva, a causa de l’orgull; el pecat que
havia fet caure els àngels. En trobar-se que era l’únic capellà que quedava a
l’Estat, el seu orgull havia crescut encara; es creia ser un hàbil trapella que
anava d’ací d’allà, portant Déu a la gent, amb perill de la vida; un dia o
altre li ho premiarien, allò...” (Pàgs. 117-118)
“Les idees simples de l’infern i del cel s’agitaven en el
seu cervell: aquella vida sense llibres, sense cap contacte amb persones
instruïdes, havia anat desprenent de la seva memòria tot el que sabia excepte
l’esquema més simplificat de la doctrina.” (Pàg.
85)
“’D’aquí a tres dies’, es digués, ‘seré a Las Casas;
m’hauré confessat i hauré estat absolt...’ El record de la nena a tocar de les
escombraries l’escometé automàticament, amb un amor dolorós. Què en traieu de
confessar-vos si estimeu el resultat del vostre crim?” (Pàg. 207)
(És una llàstima que, tenint en compte que en català disposem de la fabulosa
traducció de Ramon Folch i Camarasa, aquest llibre estigui fora de circulació.)
