1979.
UK (Hammer). Director: Anthony Page. 95 minuts. Color.
Guió:
George Axelrod, basat en el guió de Sidney Gilliat i Frank Launder per a The
Lady Vanishes (1938). Música: Richard Hartley.
Cybill
Shepherd (Amanda Kelly), Elliott Gould (Robert Condon), Angela Lansbury (Miss
Froy), Herbert Lom (Dr Hartz),
Té un punt de mala educació afirmar que un
remake d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock és millor que l’original, però és el
que he pensat després de tornar veure les dues The Lady Vanishes. La
primera, de 1938, que va ser l’èxit més gran de l’etapa anglesa de Hitchcock,
té un primer acte avorrit, massa llarg i dispers. Triguen gairebé mitja hora
els personatges a pujar al tren, que és on passa tota l’intriga d’espionatge.
Al remake de 1979 amb un quart d’hora es fan totes les presentacions i ja som
dalt del tren. A partir d’aquí, la història és idèntica: la jove protagonista,
milionària frívola, comença el viatge atordida o ressacosa; Miss Froy,
entranyable nanny inglesa, l’assisteix; Miss Froy, tot seguit, desapareix;
la noia busca Miss Froy i tothom nega la seva existència (els dos veterans anglesos
perquè no es volen perdre el partit de criquet); l’eixerit protagonista, d’altra
banda, no sap si creure’s o no la història que li explica la noia; a més,
apareix un metge que sembla un cavaller impecable i potser no ho és tant…
El to és més lleuger en el remake de 1979, que
opta més per la comèdia que pel drama i la tensió que es deriva de la història
d’espionatge. L’americana Cybill Shepherd és molt més inconscient i esbojarrada
que la britànica Margaret Lockwood, la també magnífica protagonista del film de
1938. Gairebé sembla que Shepherd faci un homenatge a Carole Lombard,
l’estrella indiscutible de l’screwball comedy dels anys 30. Al seu costat, fins
i tot Elliott Gould, actor en general avorrit i passiu, sembla contagiar-se de
l’energia que desplega la Shepherd i està més animat de l’habitual.
Acabem amb un diàleg entre els dos, que
correpon al moment en què ell comença a pensar que Amanda, aquella noia tan
frívola i exaltada, potser no ha imaginat una conspiració sinó que la conspiració
és real:
Robert
Condon: A strange thought crossed my mind. My God, I
thought, maybe that beautiful crazy girl with the wild body and no brassiere is
right. Maybe there is a Miss Froy and if there is a Miss Froy we better find
her very quick.
Amanda Kelly: That was quite a thought! It
would have been nice if you’d thought it a couple of hours ago! Let’s go!
