Traducció: Marc Rubió
No són pas poques les novel·les que
he llegit de Paul Auster (1947), escriptor de tracte molt agradable, però em
costa escollir-ne una perquè en totes, sense excepció, hi trobo alguna pega.
Algunes de les més brillants, com City of Glass (1985), m’han acabat
semblant superficials. Altres, com La música de l’atzar (1990), tenen argument
tan atzarós que no me’l puc acabar de creure. De Timbuktú (1998), notable novel·la
canina, ja no en recordo la feblesa. Bogeries de Brooklyn (2005), un
dels seus llibres més optimistes i relaxats, em va agradar molt fins al tram
final, allargassat i molt simple pel que fa a les idees; no cal pas esperar que
un escriptor sigui un gran pensador, però sí que vagi més enllà de quatre
exabruptes. Viatges per l’escriptorium (2006) i Un home a les fosques
(2008) no són gens menyspreables, en especial la segona, però és innegable que
són obres menors. Pensant-ho bé, doncs, em quedo amb The Book of Illusions
(2002), que ara passo a comentar.
Com Joel McCrea
al film Els viatges de Sullivan
(Sullivan’s Travels,
1941), el professor de Vermont David Zimmer descobreix el valor terapèutic del
cinema còmic quan, tot fent zàping, veu un trosset d’una pel·lícula muda que el
fa riure. És la primera
rialla en molts mesos, des que la seva dona i els seus dos fills van morir en
accident d’avió (Auster té afició a les jugades tràgiques del destí). Zimmer,
llavors, es dedica a fer un estudi d’aquest còmic, de nom Hector Mann, i que a
part de ser un geni oblidat dels darrers anys del cinema mut, va desaparèixer
misteriosament el 1929. Hector Mann és una gran creació de Paul Auster (1947),
que hi aboca els seus enormes coneixements cinematogràfics. S’esplaia en el seu
estil còmic, en la personalitat (oposada a Chaplin, Keaton o LLoyd), en la filmografia
i n’arriba a descriure un dels curts -Mr.Nobody-
detallant cada pla.
Aquesta part és tan brillant
que, en comparació, la història que explica la desaparició de Mann resulta un
pèl convencional, un clàssic escàndol de Hollywood amb embaràs, tret accidental
i fossa improvisada en un descampat. Després d’un sofert viacrucis, la
redempció arriba en forma d’acte heroic, que permet a Mann de casar-se amb una
rica hereva. Quan torna a ser plenament feliç, amb dona i fill, el destí torna
a aparèixer, en el sentit més fatalment grec
del terme.
La novel·la dibuixa un
paral·lelisme clar entre David Zimmer i Hector Mann: tots dos són morts en
vida, tots dos viuen aïllats, flirtegen amb el suïcidi, s’agafen a una nova il·lusió,
reneixen... i al final el destí, implacable, torna a treure el nas.
Un excés de fatalitats?
Definitivament, sí. La forma domina la novel·la: les simetries i els cercles
que s’han de tancar imposen una certa sensació d’artifici. Però això no és tan
dolent, perquè l’artifici rebaixa el drama. Queden les idees. Per a Auster, la
felicitat i qualsevol forma de perduració és una il·lusió: els fills es moren,
les pel·lícules van a parar al foc… i la literatura només és literatura. Tot i
això, a la darrera frase de la novel·la hi ha la paraula "hope": "I live with that hope", diu Zimmmer,
referint-se a l’esperança de retrobar les pel·lícules destruïdes d’Hector Mann.
Sense esperança, no hi ha vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada