28: TOCANT A MÀ... J.V. Foix

J.V.Foix (1894-1987) va ser un escriptor únic i irrepetible, pel seu català brillant, infinit i original (farcit de meravellosos mots antics o dialectals), pel seu fabulós món imaginatiu, oníric, i pel seu gran sentit de l’humor.  

Tocant a mà..., recull de proses poètiques publicat el 1972, conté algunes peces extraordinàries, com “Somnis immòbils amb ròssec de cabellera” o “Els quatre pintors del moll de la Timba”, però la meva preferida és “Vós, sou el vostre pare?”. Pertany al darrer apartat del llibre, titulat “Coses que m’han passat que costen de creure a segons qui”. A mi no em costa gens de creure, perquè em va passar una cosa semblant, fa uns anys.

Si hagués d’escollir una única pàgina de tota la literatura catalana, escolliria aquesta.

“VÓS, SOU EL VOSTRE PARE?”

Era al portal de casa, havent dinat. Em distreia mirant un vol de falziots que remuntava un planter d’eucaliptus de la masoveria dels Ponsich. Tot era pau i llum, i una extrema alegria. No passava ningú, com si fóssim diumenge. De cop, un vell amb barret bombí i ulleres de miop s’aturà pensatiu, em mirà recelós, llegí el nom sota el balcó i em digué com qui somia: -Això és a can Foix. L’havia conegut anys ha, érem veïns abans del 1900, ens fèiem i ens parlàvem. Encara guardo escrits de quan, madur, escrivia papers catalans, diaris i revistes d’aquell temps. Malaurat! El van matar els carlins al mur dels garrofers, una nit de borrasca. Me’l vaig mirar, estranyat. Aquest vell, vaig pensar, no sap pas el que diu. Li anava a obrir els ulls quan, redreçat, m’agafà de bracet, em féu seguir, forçut, m’empenyé carrer enllà, i gairebé m’emboirà. Tiràrem dret pel camí de les Corts, fangós i brut. En passar per la bòbila vaig aturar-me. Em plau l’olor dels rajols tot just cuits i la sentor de les argiles fresques; però el jai sempre avall, avall, frisós. Quan passàvem, errants, davant la fàbrica del vidre, vaig voler resistir. Gaudeixo, ja d’infant, allà on el foc guspira, i els vidriers, que veig agegantats, m’obren paratges nous, i m’hi complac. Però el renoc, enfollit, m’arrossegava. Camins de no sé on, places mal escairades, horts i jardins escarransits, tot un suburbi de tàpia i bardissa. Com si se m’endugués cap a un continent d’estampa setcentista. On som?, li dic; aturem-nos, vellard. Quin desvari us empeny? Es plantà en sec, em mirà com sorprès, ajustà la virolla de goma de la crossa, i com si em descobrís o no m’hagués vist mai, digué: -Així, vós, sou el vostre pare?   

No abandonem Foix tan aviat. De L’estrella d’en Perris (1963), sempre m’ha entusiasmat aquest relat em què Foix s’endinsa sense complexos en territori evangèlic.  Atenció a l’apoteòsica frase final.    

Quan han vist, amb tots dos ulls, que jo caminava damunt l'aigua, m'han pres per un bruixot. Qui se senyava de cara al cel, qui fugia costa amunt, qui escampava el joell que emplenava el bolitx, qui ho anava a fer saber a la Comandància de Marina. Jo he seguit avançant més enllà del Far. Mestre de les onades, he fet proa a la Punta de la Creu, i he seguit per la ruta del Cap: amb els braços plegats com qui oeix l'Evangeli, o estesos endavant, rígids com qui es capbussa de dalt la palanca. Els vilatans, amb brogit de pineda bressada pel llebeig, s'han ajustat per molls i platges, i, ara l'un, ara l'altre, vells, joves i mainatges, han posat els peus en mar, i braços plegats, en creu o estirats endavant, segons els moviments de les onades, han avançat per les aigües, tot rient i cantant. Alguns em seguien, admirats i prudents; d'altres s'arriscaven a avançar sols fins a les envistes de Cervera. Ja els gavians, en vol espès, els animaven amb llur xiscladissa i els ombraven amb amor. Només els carrabiners han romàs en terra, estranys al fet, i llunyans, emboçats amb llurs capes i recolzats en anacròniques espingardes. Ja gairebé de nit, i a l'orsa -bufava, lleig, el ponent-, hem recalat al Moll Major, i hem petjat sorra, indemnes i contents. Tots em miraven, i es miraven sense gosar dir res. -Tan fàcil com és, els he dit; Talment, si vull, i estesos els braços com un espantall, volo. El més vell, que viu tot sol darrere les Figuerasses, ha dit amb els ulls plorosos d'alegria: -Ai, quan ho sabran els de Cadaqués!

Per acabar, “Déu, de cara al mar”, obra magistral inclosa a Darrer comunicat (1969).  

   

DÉU, DE CARA AL MAR

Havíem sentit fressa de passos, darrere nostre, i de fulla seca petjada per algú que caminava fatigat i apressat a la vegada. Era el pintor Joan Miró que ens volia aconseguir. Duia una imatge policroma del Sagrat Cor, a cada braç, de bastant de pes. Ens va dir que cercava Déu i que s’havia hagut d’acontentar amb una aproximació. Un de la colla –un que sempre es deixa el tapaboques al penjador dels cafès– li va respondre que... a Déu, fort i etern, principi i fi de tot, geòmetra de l’absolut, omnipresent, el trobaria, a totes hores i a tots països, de cara a mar, assegut, pacient i misericordiós, amb els vells i els jubilats, al banc dels si-no-fos.