1953. USA (Paramount). Director: William Wyler. 118
minuts. B/N
Guió: Dalton Trumbo, John Dighton. Música: Georges
Auric.
Gregory Peck (Joe Bradie), Audrey Hepburn (Princesa
Ann), Eddie Albert (Irving Radovich).
Volta per Europa en viatge
oficial, amb profusió d’actes i recepcions, la princesa Anna, hereva al tron
d’un país europeu, segurament balcànic. Jove com és, està cansada de tants
actes oficials i vol viure la vida, que entreveu des de les finestres del palau
de Roma on s’allotja. Té un atac d’histèria i el metge li posa un calmant. La
princesa, però, no s’adorm, sinó que s’escapa del palau i passeja, mig grogui,
pels carrers de Roma. La princesa Anna és Audrey Hepburn, en el seu debut als Estats Units, i és una
meravella contemplar-la.
També volta per Roma Joe Bradie,
periodista americà que juga al pòquer amb els col·legues i que, quan torna a
casa de nit, es troba, ajaguda en un banc, una noia que sembla borratxa. Com
que ella no és capaç de facilitar-li una adreça, se l’enduu a contracor a la
pensió on viu. Encara mig grogui, la princesa Ann, acostumada com està a les
enormes i sumptuoses estances dels palaus on fa estada, no s’acaba de fer una
idea de les estretors de la gent normal. “Is
this the elevator?”, pregunta. “This
is my ROOM!”, exclama el periodista.
En Joe Bradie no és cap gentleman,
i quan la princesa se li adorm al llit, ell la fa rodolar de qualsevol manera
fins a una butaca. La princesa Ann es troba de cop i volta compartint habitació
amb un home… i en circumstàncies poc habituals: “I’ve never been alone with a man before, even with my
dress on. With my dress off, it’s MOST unusual.” Joe Bradie és Gregory Peck, i és un plaer
veure’l en un paper tan canallesc. A dos mons diferents pertanyen la princesa i
el periodista, a dues actituds vitals (la innocència i el cinisme), a dos
gèneres (el contes de fades i el realisme laboral), i la col·lisió crea aquesta
pel·lícula, que és una comèdia romàntica extraordinària. Va obtenir un gran
èxit, i la màgia perdura.
He dit comèdia romàntica, però
l’adjectiu sobra durant vuitanta minuts, perquè la princesa només vol descobrir
món i ell només treballa per obtenir una exclusiva. No són poques les
indignitats que comet, com ara intentar robar una càmera fotogràfica a una
nena. Quan Joe Bradie aconsegueix per fi que l’agència de notícies per a la
qual treballa -American News Service- li enviï un fotògraf, inicia una
activitat frenètica per fer-li, sense que ella ho sàpiga, un reportatge gràfic
ben complet. El moment més divertit, absolutament tronxant, arriba quan Bradley
i la princesa van en moto –una vespa-, i el periodista li assenyala monuments a
tort i a dret perquè ella no vegi el fotògraf. És patètic i molt divertit.
La comèdia culmina en una baralla
amb agents secrets vora el riu. Acaben a l’aigua el periodista i la princesa,
neden fins a la riba i l’amor latent esclata en un petó apassionat. Hi ha
poques paraules, ningú diu qui és, però l’emoció és intensa, perquè l’amor és
tan fort com impossible. No hi ha comèdia sense drama. Joe Bradie es redimeix
renunciant al reportatge i la princesa torna a palau convertida en una altra.
Hi ha una gran escena final, amb mirades de comprensió i adéu. Un film
inoblidable, amb una fabulosa Audrey Hepburn i un magnífic Gregory Peck.
William Wyler, a la direcció, brilla i fa brillar.
