EDGE OF TOMORROW (2014)

 

2014. USA. Director: Doug Liman. 95 minuts. Color.

Guió: Christopher McQuarrie, Jezz i John-Henry Butterworth. Nov. lleugera: All You Need Is Kill, d’Hiroshu Sakurazaka (2004). Música: Christophe Beck.

Tom Cruise (Major William Cage), Emily Blunt (Sgt. Rita Vrataski), Bill Paxton (Sgt. Farell), Brendan Gleeson (Gen. Brigham), Noah Taylor (Dr. Carter).  

Mort en combat infinitament

Nou anys després de War of the Worlds (2005), Tom Cruise es va tornar a topar amb una invasió extraterrestre. Però si en aquella adaptació de la novel·la d’H.G.Wells, l’home es limitava a fugir dels terribles invasors, aquí participa activament en la batalla i en la victòria final. L’argument, molt enginyós, s’inspira en El dia de la marmota (Groundhog Day, 1993), perquè els extraterrestes –els “mimètics”, subterranis i molt violents, com arrels- tenen la capacitat de reviure infinites vegades el mateix dia i, d’aquesta manera, acaben coneixent tots els moviments de l’enemic. La humanitat acumula derrotes, Europa ja ha sucumbit. A la desesperada, es prepara una invasió.

El major William Cage, degradat a soldat ras per desertor, participa a primera línia en el desembarcament. No té experiència de combat i, un cop posa el peu a la platja, sota el colossal foc enemic (tot fa recordar el desembarcament de Normandia), és abatut de seguida. Però mentre agonitza, la substància de què estan fets els mimètics entra en el seu cos i, amb ella, el seu poder de repetició. Així doncs, Cage es converteix en un soldat molt valuós per al bàndol terrestre. 

La sergent Vrataski va patir la mateixa transformació en el passat i, per tant, tots dos, aplicant el seu talent per renéixer infinitament, uneixen forces contra l’enemic. El guió, molt ben elaborat, sap profitar l’enginy del punt de partida argumental, i Tom Cruise i Emily Blunt exhibeixen carisma i compenetració; ara bé, la pel·lícula acaba resultant massa frenètica, gairebé sense pausa, amb poca atenció cap als personatges i una direcció també massa vibrant de Doug Liman. La sensació final és la d’haver assistit a una experiència cinematogràfica intensa però més aviat superficial. 

MAGIC IN THE MOONLIGHT (2014) * * * *

 

2014. USA, França. Guionista i director: Woody Allen. 97 minuts. Color.

Fotografia: Darius Khondji.

Colin Firth (Stanley Crawfod), Emma Stone (Sophie Baker), Simon McBurney (Howard Burkan), Hamish Linklater (Brice), Marcia Gay Harden (Mrs. Baker), Eileen Atkins (Vanessa). 

El mag tardorenc i la mèdium primaveral 

Amb Màgia a la llum de la lluna, Woody Allen va tornar a la dècada que més li convé –els anys 20- i a l’ambient que més el motiva: el dels rics i elegants, sofisticats i cultivats, dedicats al dolce far niente en un entorn bonic; en aquest cas, la Côte d’Azur, retratada amb la millor llum i els millors colors. La pel·lícula té un punt de partida interessant. Stanley Crawford, mag de fama mundial amb el nom de Wei Ling Soo i aspecte xinès, rep un encàrrec d’un col·lega: desemmascarar una mèdium que està fent fortuna entre els adinerats residents de la Riviera francesa. Stanley, un campió de la lluita contra els tramposos espiritistes, s’hi apunta de gust. D’entrada, però, és la mèdium, Sophie Baker, qui el desemmascara (ell s’hi ha presentat sota una identitat falsa) i, més i tot, el convenç, endevinant molts detalls de la seva vida, que realment té un do i no és una estafadora. Stanley, cínic que no creu en res, obre els ulls a la possibilitat que la vida sigui alguna cosa més que mort i pols, i és més feliç que mai.

Woody Allen farceix la pel·lícula amb molts diàlegs sobre Déu, la mort, el més enllà, el sentit de la vida, etcètera, que tot i tenir el seu interès, deixen una clara sensació de “déjà vu” (ben mirat, però, Woody Allen ha fet tantes pel·lícules que gairebé tot ja és “déjà vu”). Sophie té un promès ric, Brice, un noi simpàtic que bàsicament es dedica a cantar i a tocar l’ukelele. No és d’estranyar, doncs, que es decanti per companyia del mag, per més egocèntric i pedant que sigui.   

La pel·lícula llisca inevitablement cap al terreny amorós a la segona part, i resulta poc convincent. La diferència d’edat entre Colin Firth (nascut el 1960) i Emma Stone (1988) és massa gran. L’antic Darcy ara ja està massa pansit i sec (amb aquella sequedat de qui es prepara per a una llarga vellesa), com per enamorar una noia tan fresca i vital com Emma Stone. Hauria calgut un actor més jove. Stanley, a qui hem vist a l’inici amb una promesa més gran i seriosa, es decanta al final per Sophie perquè és més irracional i imprevisible. En cap moment, hi ha cap referència al fet que sigui molt més jove. Ai, Woody, que ja ens coneixem… 

Com Cary Grant i Deborah Kerr (1) a An Affair to Remember (1959), ell té una tia a la Provença, a qui visiten. De nom Vanessa, és una dona sàvia que conclou adequadament el debat existencial de la pel·lícula: “The world may or may not be without purpose, but it’s not totally without some kind of magic.” És ben cert, i és bo que Woody Allen encara sigui capaç d’extreure’n una mica, d’aquesta màgia. No cal dir que amb Emma Stone davant la càmera, resulta gairebé impossible no fer-ho.     

(1) O, en la primera versió, Lover Affair (1939), Charles Boyer i Irene Dunne; i en la tercera, Love Affair (1994), Warren Beatty i Annette Bening.  

THE TWO FACES OF JANUARY (2014)

 

2014. USA, GB, França. Guionista i director: Hossein Amini. 97 minuts. Color.

Novel·la: The Two Faces of January, de Patricia Highsmith (1964).

Fotografia: Marcel Zyskind. Música: Alberto Iglesias.

Viggo Mortensen (Chester MacFarland), Kirsten Dunst (Colette MacFarland), Oscar Isaac (Rydal).

Mort a Creta

De la mà de la tèrbola ploma de Patricia Highsmith, el destí del matrimoni MacFarland, Chester i Colette, a qui d’entrada veiem fent el turista a l’Acròpoli d’Atenes, tots dos de blanc impol·lut, rics i elegants, no pot ser sinó tràgic. Ell és un estafador, ha deixat víctimes als Estats Units, i un detectiu americà es presenta un vespre a l’hotel on s’allotgen els MacFarland. Acaba mort de manera mig accidental, i quan Chester es vol desfer del cadàver topa al passadís amb Rydal, l’espavilat guia que han trobat per Atenes. Rydal, com el cèlebre Ripley, és l’home que corre per allà i vol treure profit de la situació. Ara bé, no és tan maquivèlic com Ripley; més que pels diners se sent atret per la càlida bellesa de Colette (meravellosa Kirsten Dunst). Sense els passaports, retinguts a l’hotel, els McFarland fugen d’Atenes amb Rydal, que és un home amb contactes en el submón delictiu. Els pot aconseguir passaports falsos, però trigaran una semana a fer-se. És més segur esperar-los a Creta.

La pel·lícula sap construir un bon triangle, pervers però no del tot, en degradació permanent. Chester perd l’aplom i es torna gelós, Colette ja no confia en ell, i Rydal, a l’aguait, espera la seva oportunitat. A Creta, cap hotel els vol allotjar sense passaport i els MacFarland, per por de ser reconeguts, fugen terra en dins, en autobús i després a peu, per les polsoses i pedregoses carreteres de Creta. Ja no és impol·lut el blanc dels seus vestits. Estan bruts, cansats, suats i esgotats.

Tot acaba a les ruïnes de Cnossos. Chester no acaba de matar Rydal, a qui empeny en la foscor catacúmbica de les ruïnes, però sí mata Colette, sense voler, discutint en una fosca escala sense barana. Quan Rydal torna en si, troba el cadàver de Colette i surt en persecució de Chester. Però ja són dos homes derrotats, sense la menor esperança. Sense Colette, res ja no té sentit. Queden unes bones paraules de Chester MacFarland, resumint la seva vida: “I don’t expect you to understand now, but one day you’re gonna wake up and you’re gonna look in the mirror and you’re gonna see someone who’s not all that different from me. And you’re gonna realize that every hope and dream you ever had has slipped through your fingers. And all you’ve got, if you’re lucky, is someone like her.”