THE OLD MAN & THE GUN (2018)

 

2018. USA. Guionista i director: David Lowery. 93 minuts. Color.

Fotografia: Joe Anderson. Música: Daniel Hart.

Robert Redford (Forrest Tucker), Sissy Spacek (Jewel), Casey Affleck (John Hunt), Danny Glover (Teddy Green), Tom Waits (Waller).

Calmosament

Forrest Tucker és un atracador de bancs vocacional. Ben instal·lat a la setantena, encara entra als bancs -amb calma, això sí- elegantment vestit a l’antiga manera, amb barret inclòs, i de manera molt educada fa l’atracament, sense ni un crit. La policia el busca incansablement per diversos estats, però ell és escàpol de mena. Cal concloure que, en aquests afers, la velocitat no és un grau. El veterà Tucker encara té temps per viure un amor tardorenc amb Jewel, una vídua amb un ranxo de cavalls. És un plaer veure Robert Redford i Sissy Spacek asseguts al porxo contemplant la posta. Llàstima que David Lowery -correcte guionista i pèssim director- no sàpiga filmar bé aquests moments per fer-los inoblidables. No sap col·locar la càmera al millor lloc i s’acosta massa a la cara de Redford, naturalment amb moltes arrugues. Semblava que el notable gra de la fotografia, justament, havia de servir per atenuar aquest fet.

Però més enllà d’aquest individu amb poc talent, hi ha Robert Redford i Sissy Spacek, imbatibles, ell en la seva darrera aparició davant les càmeres, efectuant la darrera pinzellada a la seva llegenda. No hi ha un gran argument ni cal que hi sigui. És bonic el tram final. Forrest Tucker va a la presó, hi passa una breu temporada i, quan surt, Jewel l’espera. Però la vida al ranxo, tranquil·la, pausada, contemplativa, no fa per Tucker. Viure vol dir una altra cosa. Surt a fer un volt. Truca a John Hunt, el policia que el va arrestar, des d’una cabina telefònica (mentre Redford visqui, el vell món persistirà). Hunt li pregunta si es troba bé. “Aviat m’hi trobaré” (I’m about to be), respon Tucker, que penja i es dirigeix, calmosament, cap a un banc situat a l’altra banda del carrer.     

SPY GAME (2001)

 

2001. USA. Director: Tony Scott. 126 minuts. Color.

Robert Redford (Nathan Muir), Brad Pitt (Tom Bishop), Catherine McCormack (Elizabeth Hadley).  

Un joc pervers

Robert Redford és Nathan Muir, un veterà agent de la CIA. No és un cínic ni un desencantat, és un professional, no pas cruel, però sense escrúpols si ha de sacrificar innocents en alguna missió. Al seu deixeble, Tom Bishop, li costa aprendre aquesta dura lliçó. En la seva primera missió com a espia, a Berlin el 1980, Muir no parpelleja a l’hora de sacrificar Schmidt, una peça  necessària per a l’operació a qui se li havia promès el pas al Berlin Occidental. Bishop es queda esfereït i reclama a Muir que no s’excusi amb allò del bé més gran. Contesta Muir: “That’s exactly what it’s about. Because what we do is unfortunately very, very necessary. And if you’re not willing to sacrifice scum like Schmidt for those that want nothing more than their freedom, then you better take a long hard look at your chosen profession, my friend.” 

El debat moral reapareix a Beirut el 1985. És el millor bloc del film, un llarg flash-back que acaba amb Muir ordenant de fer volar tot un hotel per matar un únic terrorista. Bishop no ho suporta més i se’n separa per sempre.  Però el sentimentalisme és un taló d’Aquil·les per a un espia. Ho veiem a l’inici, quan Bishop entra en una presó xinesa per rescatar la seva amant, Elizabeth Hadley (l’atrctiva Catherine McCormack), i en un moment de compassió, dóna un xiclet a un pres torturat; aquest xiclet serà la seva perdició. Muir, llavors, es troba en un dilema: rentar-se les mans o intentar una jugada impossible per rescatar-lo, burlant la pròpia CIA, que es desentén de l’agent caigut. Per descomptat, coneixem prou bé Redford per saber que optarà per la segona opció: és l’ètica del soldat, que consisteix en no abandonar el company ferit.

L’últim quart de la pel·lícula és molt improbable, per no dir absolutament increïble, però és catàrtic, i no desfà la solidesa i la força dramàtica dels tres blocs que la integren: Vietnam, 1975; Berlin, 1980; i Beirut, 1985. Tony Scott, director sense calma vital, es lliura al lideratge de Robert Redford, que atorga profunditat de mirada i entitat moral al film. Redford domina, controla i dóna joc a Brad Pitt, que compleix prou bé, especialment en les escenes que comparteixen; quan està sol, en canvi, flaqueja.  

QUIZ SHOW (1994)

 

1994. USA. Director: Robert Redford. 132 minuts. Color.

Guió: Paul Attanasio. Llibre: Remembering America: A Voice From the Sixties, de Richard N. Goodwin (1988). Fot: Michael Ballhaus. Música: Mark Isham.

Ralph Fiennes (Charles Van Doren), John Turturro (Herbie Stempel), Rob Morrow (Dick Goodwin), Paul Scofield (Mark Van Doren), David Paymer (Dan Enright), Hank Azaria (Freedman).  

Afalagat

Charles Van Doren, professor universitari, pertany a una familia il·lustre. Fill d’un poeta cèlebre i d’una novel·lista, viu una vida còmode i elegant. Fascinat pels concursos televisius, es presenta a la seu de la NBC per provar sort en el “Twenty-One”, concurs de preguntes culturals de gran èxit. Els responsables del programa el reben encantats, perquè necessiten un relleu urgent per a Herbie Stempel, imbatible campió que ja no és tan popular com era, tal com reflecteixen unes audiències a la baixa. Quan, en el moment decisiu del programa en què Van Doren s’enfronta a Stempel, el presentador li fa una pregunta prèviament preparada, Van Doren dubta uns segons… i després la contesta correctament. Ha guanyat, és a dir, s’ha deixat corrompre. La fama i els diners han vençut. A partir d’aquí, Van Doren encadena les victòries, sempre gràcies al fet que coneix amb antelació les preguntes. Fi i cultivat com és, s’excusa en la importància de la seva presència en el concurs per incrementar l’interès dels nens per la cultura. En realitat, però, s’ha rendit a l’afalac general que proporciona la fama. Van Doren és l’home més admirat d’Amèrica, i ell adora ser-ho.

Van Doren, però, té dos enemics: Herbie Stempel, l’home a qui van descavalcar del concurs per col·locar-lo a ell, i Dick Goodwin, l’advocat del Congrés que investiga la corrupció dels concursos televisius. Tots dos acaben derrotant Van Doren, quan l’escàndol surt a la llum, però alhora tots dos en queden fascinats; Goodwin en el llarg assetjament a què el sotmet i Stempel quan Van Doren fa la declaració pública de mea culpa i rep una gran ovació, tant dels congressistes com del públic assistent. Pobre Stempel, Van Doren és imbatible, fins i tot en la humiliació pública, i ell és un home insignificant i vulgar.   

Els fets que explica Quiz Show són autèntics: un gran cas de corrupció televisiva que va escandalitzar els Estats Units a finals dels anys 50. Aquesta pel·lícula recrea aquests fets amb precisió i gran agilitat narrativa. Destaquen el seu poder d’evocació sobre un món fascinant -l’Amèrica dels anys 50- i la clarividència amb què exposa les misèries de la televisió (i de la societat en general). Hi ha grans personatges i grans diàlegs. Els duels dialèctics de Van Doren amb Goodwin, que l’investiga i a poc a poc el va acorralant, són magnífics. Ralph Fiennes, en el millor paper de la seva carrera, és un Charles Van Doren memorable.

La pel·lícula també és molt incisiva retratant els diversos estrats del poder. Els encarregats del concurs reben el seu càstig, però el Gran Home de la NBC, connectat amb les mes altes esferes, resulta intocable.

Una gran pel·lícula, doncs, magistralment dirigida per Robert Redford. Quiz Show és, sens dubte, un dels cims del cinema americà dels anys 90. 

Acabem amb un comentari de Mark Van Doren, pare de Charles, esfereït dels diners que el seu fill guanya a la televisió: “Sixty-four thousand dollars for a question. I hope they are asking you the meaning of life.”    

BAREFOOT IN THE PARK (1967)

 

1967. USA (Paramount). Director: Gene Saks. 106 minuts. Color.

Guió: Neil Simon, segons la seva pròpia obra teatral de 1963.

Productor: Hall B. Wallis. Música: Neil Hefti. Fotografia: Joseph LaShelle.

Robert Redford (Paul Bratter), Jane Fonda (Corie Bratter), Charles Boyer (Victor Velasco), Mildred Natwick (Ethel Banks). 

“Truqui’m si torna a Nova York”

Després de triomfar a Broadway, la segona obra teatral de Neil Simon va ser duta al cinema amb una parella ideal: Robert Redford, que ja l’havia interpretada als escenaris, i Jane Fonda. Són joves, guapos, acabats de casar, i passen els set dies de lluna de mel a l’hotel Plaza de Nova York, tancats a la seva habitació, suposem que convertits en uns amants incansables. Els diaris s’apilen al costat de la porta. Al vuitè dia, ullerós i mig adormit, en surt Paul Bratter. És advocat, s’ha de presentar a la feina, però Corie, que està en plena forma, no li vol deixar anar. Pel que sembla no en té mai prou, la noia. Paul es desfà com pot dels seus petons i de les seves abraçades. Tot seguit ve un gag fenomenal: quan Paul finalment aconsegueix ficar-se a l’ascensor, que és ple de gent, Corie, que l’ha seguit de puntetes, es planta allà davant, vestida només amb una camisa d’home, i diu, amb molta gràcia, com si fos una professional: “Gràcies, senyor Doolie. Si ve una altra vegada a Nova York, truqui’m”(1). Es queda petrificat Paul.

Les diferències de caràcter són enormes: ella és alegre i arrauxada; ell és seriós i treballador. “És que tu Paul ni quan estàs borratxo no et deixes anar!”, li reprotxa ella. Han anat a viure en un apartament situat en un cinquè pis. No hi ha ascensor, i la gent arriba a dalt esbufegant o, directament, mig morts (com el carter, que no pot dir ni fava). És un gag recurrent molt divertit: “Recordo que quan eres una nena petita deies que t’agradaria anar a la lluna... Em pensava que feies broma”.(2)

La mare de Corie, Ethel (continguda Mildred Natwick), els visita i no queda entusiasmada amb el piset. És normal: encara no hi ha mobles, ni banyera, hi ha un forat a la claraboia i al dormitori no hi cap un llit gran. La dona és vídua i Corie intenta que es relacioni amb el veí de dalt, un home de món despreocupat, de nom espanyol –Victor Velasco- però molt francès (Charles Boyer, amb el seu personatge característic, sempre home de món, cosmopolita… i a vegades un pèl carregós). Un vespre surten tots junts a sopar, lluny, a un restaurant exòtic. S’avorreix molt Paul i, un cop a casa, la Corie i ell discuteixen. La noia s’exalta molt i ja demana el divorci. A ell, és clar, li toca dormir al sofà; passa fred i, a més, cau neu del forat de la claraboia. El tram final és boníssim, molt divertit. Paul ha passat la nit al parc, bevent com un cossac, i Corie el troba al matí, descalç i fent el beneit. ¿No volia un Paul divertit, que fos capaç “d’anar descalç pel parc”? Doncs ja el té, però ara aquest Paul deixat anar l’esgarrifa.

La pel·lícula acaba amb un rescat al terrat, amb abraçada final del jove matrimoni, que la gent del carrer aplaudeix. Realment se’l mereixen l’aplaudiment, Robert Redford i Jane Fonda, molt compenetrats i molt divertits tots dos, ella especialment a l’inici, amb un inesgotable desfici sexual i ell, al final, destirotat, perillós i, tot d’una, indefens. El director Gene Saks, en canvi, no demostra un especial talent i no passa de correcte il·lustrador de l’obra teatral. Acabem amb una frase de Corie, que es defineix a ella mateixa a la perfecció: “Paul, em penso que seré una esposa desastrosa. Però t’estimo molt, i sóc molt sexi!” (3)

(1) Corie: Thank you, Mr.Doolie. Next time you are in New York, just call me up.

(2) Ethel: I remember when you were a little girl, you said you wanted to live on the moon... I thought you were kidding.

(3) Corie: Paul, I think I'm gonna be a lousy wife. But don't be angry with me. I love you very much, and I'm very sexy!