BROADWAY DANNY ROSE (1984) * *

 

1984. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 84 minuts. B/N

Fotografia: Gordon Willis.

Woody Allen (Danny Rose), Mia Farrow (Tina Vitale), Nick Apollo Forte (Lou Canova).

Moisès entre les canyes

Sobrevalorada per la crítica, aquesta pel·lícula és en realitat una obra menor de Woody Allen. (Aquesta frase serveix per descriure una trentena de films del guionista i director novaiorquès). És curta, però li sobren minuts. El protagonista, Danny Rose, és un entranyable representant d’artistes de segona fila; quan un d’ells triomfa, inevitablement l’abandona. El film, d’entrada, sembla que hagi de repartir joc entre una àmplia varietat de personatges -els estrambòtics artistes de Danny Rose- i d’anècdotes, però molt aviat tot se centra en el cantant Lou Canova, la seva amant Tina Vitale i Danny Rose, és clar. L’argument és decent però no desperta entusiasme. Mia Farrow, amb ulleres fosques gairebé tota l’estona, va recollir molts elogis fent d’italiana deseixida, però a mi em deixa indiferent. Sense mirada, un actor no transmet res. Els personantges són estereotipats i la trama, amb la màfia pel mig, és molt poc original.

Woody Allen es mostra molt més enginyós en algunes frases i diàlegs. Aquest diàleg sobre la culpa és un dels millors:

Danny Rose: Guilt is important. It’s important to feel guilty, otherwise, you know, you’re capable of terrible things. You know, it’s very important to be guilty. I’m guilty all the time and I never did anything, you know. My rabby, Rabbi Peristein, used to say we’re all guilty in the eyes of God.

Tina: Do you believe in God?

Danny Rose: No. No. But I’m guilty over it.

Acabem amb una bona frase. Quan Danny Rose i Tina, fugint dels mafiosos, passen per un paratge amb moltes canyes, ell (Woody Allen, sempre fora de lloc a camp obert) diu: “God, I never saw so many reeds in my life. I feel like Moses…”

PARIS, TEXAS (1984)

 

1984. Alemanya Occ., França. Director: Wim Wenders. 147 minuts. Color.

Guió: L.M. Kit Carson, Sam Shepard. Fot: Robby Müller. Música: Ry Cooder.  

Harry Dean Stanton (Travis Henderson), Dan Stockwell (Walt Henderson), Aurore Clément (Anne), Nastassja Kinski (Jane), Hunter Carson (Hunter).

L’home incomprensible

No sé si Travis Henderson, el protagonista d’aquesta cèlebre pel·lícula de Wim Wenders, és un individu difícil de comprendre o és directament un personatge impossible. Em decanto més per la segona opció.

Repassem la seva trajectòria. Travis comença mut i entotsolat, caminant amb corbata, sabates destrossades i  gorra vermella per un paratge desèrtic del sud de Texas. Arriba a un bar arrossinat i es desmaia. El recull dies més tard el seu germà, Walt, que viu a Los Angeles. Travis, camí de Califòrnia, recupera la parla i, mig amnèsic, es mostra ingenu i tendre. Quan Walt li informa que fa quatre anys que va desaparèixer, quatre anys durant els quals no ha vist el seu fill Hunter, de set anys, Travis pregunta: “Is four years a long time?” Walt contesta: “Well, it is for a little boy. It’s half his life”. “Half a boy’s life”, repeteix Travis, espès com se sent.

Un cop instal·lat a casa del seu germà, als afores de Los Angeles, Travis fa progressos ben aviat: restableix relacions amb el seu fill, a qui va a buscar a l’escola, contempla amb admiració la seva cunyada Anne, tan afectuosa amb ell… Però, de cop i volta, l’home sent la necessitat de tornar a veure la dona de qui es va separar de manera tempestuosa -hem de suposar-ho- fa quatre anys, Jane, la mare d’en Hunter. És comprensible, és clar, però no que ho faci sense avisar i que, a més, s’endugui en Hunter amb ell. De desagraïts, el món n’és ple, ja se sap.  Un cop a Houston, Texas, Travis reveu Jane -que treballa en un peep show de semiprostituta- i entona un reflexiu i valent mea culpa. Tot seguit, deixa en Hunter amb la mare, i desapareix, potser per sempre, i potser en direcció a Paris, Texas, al solar que va comprar, just al desolat poble on va ser concebut.

En fi, tot això és interessant de veure, molt ben filmat per Wim Wenders, fabulosament fotografiat per Robby Müller i amb la inoblidable música de Ry Cooder… Però no aconsegueixo creure’m la història. No em crec Travis, la seva evolució o involució, i no em crec el seu matrimoni. Harry Dean Stanton i Nastassja Kinski -ella 35 anys més jove que ell- fan una parella impossible. Molt més em convencen, i més vida tenen, Dean Stockwell i Aurore Clément com a Walt i Jane.     

Tres vegades he vist aquest film i tres vegades he pensat el mateix, i per això considero que Paris Texas no és gran pel·lícula, tot i la indiscutible fascinació que desprenen algunes de les seves imatges.