PARIS, TEXAS (1984)

 

1984. Alemanya Occ., França. Director: Wim Wenders. 147 minuts. Color.

Guió: L.M. Kit Carson, Sam Shepard. Fot: Robby Müller. Música: Ry Cooder.  

Harry Dean Stanton (Travis Henderson), Dan Stockwell (Walt Henderson), Aurore Clément (Anne), Nastassja Kinski (Jane), Hunter Carson (Hunter).

L’home incomprensible

No sé si Travis Henderson, el protagonista d’aquesta cèlebre pel·lícula de Wim Wenders, és un individu difícil de comprendre o és directament un personatge impossible. Em decanto més per la segona opció.

Repassem la seva trajectòria. Travis comença mut i entotsolat, caminant amb corbata, sabates destrossades i  gorra vermella per un paratge desèrtic del sud de Texas. Arriba a un bar arrossinat i es desmaia. El recull dies més tard el seu germà, Walt, que viu a Los Angeles. Travis, camí de Califòrnia, recupera la parla i, mig amnèsic, es mostra ingenu i tendre. Quan Walt li informa que fa quatre anys que va desaparèixer, quatre anys durant els quals no ha vist el seu fill Hunter, de set anys, Travis pregunta: “Is four years a long time?” Walt contesta: “Well, it is for a little boy. It’s half his life”. “Half a boy’s life”, repeteix Travis, espès com se sent.

Un cop instal·lat a casa del seu germà, als afores de Los Angeles, Travis fa progressos ben aviat: restableix relacions amb el seu fill, a qui va a buscar a l’escola, contempla amb admiració la seva cunyada Anne, tan afectuosa amb ell… Però, de cop i volta, l’home sent la necessitat de tornar a veure la dona de qui es va separar de manera tempestuosa -hem de suposar-ho- fa quatre anys, Jane, la mare d’en Hunter. És comprensible, és clar, però no que ho faci sense avisar i que, a més, s’endugui en Hunter amb ell. De desagraïts, el món n’és ple, ja se sap.  Un cop a Houston, Texas, Travis reveu Jane -que treballa en un peep show de semiprostituta- i entona un reflexiu i valent mea culpa. Tot seguit, deixa en Hunter amb la mare, i desapareix, potser per sempre, i potser en direcció a Paris, Texas, al solar que va comprar, just al desolat poble on va ser concebut.

En fi, tot això és interessant de veure, molt ben filmat per Wim Wenders, fabulosament fotografiat per Robby Müller i amb la inoblidable música de Ry Cooder… Però no aconsegueixo creure’m la història. No em crec Travis, la seva evolució o involució, i no em crec el seu matrimoni. Harry Dean Stanton i Nastassja Kinski -ella 35 anys més jove que ell- fan una parella impossible. Molt més em convencen, i més vida tenen, Dean Stockwell i Aurore Clément com a Walt i Jane.     

Tres vegades he vist aquest film i tres vegades he pensat el mateix, i per això considero que Paris Texas no és gran pel·lícula, tot i la indiscutible fascinació que desprenen algunes de les seves imatges.