LE DISCOURS (2020)

 

2020. França. Guionista i director: Laurent Tirard. 87 min. Color. /BO: $2’7M/

Novel·la: Le Discours, de Fabrice Caro (2018). Fotografia: Emmanuel Soyer.

Música: Mathieu Lamboley. 

Benjamin Lavernhe (Adrien), Sara Giraudeau (Sonia), Julia Piaton (Sophie), Kyan Khojandi (Ludo)   

La pausa inesperada

“J’ai besoin d’une pause”, diu lànguidament Sonia, sense esma, arribant a casa, i el seu xicot, el simpàtic Adrien, ja li fa un lloc al sofà, perquè descansi. Però no, la pausa que tant necessita Sonia no requereix un sofà sinó que Adrien desaparegui de la seva vida durant un temps. S’alarma Adrien, intenta retenir-la, però ella se’n va.

Amb aquest entonat inici comença aquesta bona comèdia francesa, d’estil costumista, amb poques novetats a nivell argumental però amb un recurs que li imprimeix caràcter. Es tracta del trencament de la quarta paret, és a dir, amb el protagonista mirant i parlant a la càmera, a l’espectador, de manera molt sovintejada. És un recurs perillós, perquè pot destruir la màgia de la ficció, però que aquí funciona prou bé -tot i que a vegades cansa- gràcies al gran talent interpretatiu de Benjamin Lavernhe, el protagonista absolut del film, reconegut actor de la Comédie Française.

El film, a nivell visual, sap ser imaginatiu i no se sotmet a la tirania del realisme. Per exemple, quan Adrien sospita que la causa de l’abandonament de Sonia és la fascinació que la noia sent per Romain, malencònic guitarrista que ha aparegut en festes diverses, veiem el tal Romain, amb la maleïda guitarra, al llit, entre Adrien i Sonia. És enginyosa, doncs, la pel·lícula i força divertida, si bé potser hi ha un excés d’escenes familiars, amb la mare, el pare, la germana i el futur cunyat, que és qui demana a Adrien que faci el discurs el dia del casament. El grup té gràcia, però totes les masses piquen.

És impossible, tot i la inventiva desplegada, no acabar pensant que es tracta d’una pel·lícula molt agradable de veure, però menor.

LE BONHEUR DES UNS... (2020)

 

2020. França. Director: Daniel Cohen. 102 minuts. Color.

Guió: D.C., Olivier Dazat. Obra de teatre: L’Île flottante, Daniel Cohen.

Fotografia: Stephan Massis. Música: Maxime Desprez, Michaël Tordjman.  

Bérénice Bejo (Léa), Vincent Cassel (Marc), Florence Foresti (Karine), François Damiens (Francis).    

Enveja sideral

“Le malheur des uns fait le bonheur des autres”, diu un proverbi francès; és dir, “la desgràcia d’uns fa la felicitat d’uns altres”. El títol d’aquesta comèdia capgira el proverbi –“La felicitat d’uns...- i l’exemplifica amb una divertida història que demostra que, efectivament, la felicitat pròpia fa desgraciats els altres. Aquí la persona feliç és Léa, una noia tranquil·la, no gaire ambiciosa, amb una feina poc important (dependenta d’una botiga de roba) i, en general, “pobrissonejada” pel seu entorn: el seu company Marc, la seva millor amiga Karine i el seu marit Francis. Léa, però, els sorprèn un bon dia, mentre fan un sopar habitual, amb una notícia inesperada: està escrivint una novel·la. El procés s’accelera: Leá acaba la novel·la, una prestigiosa editorial la publica, la novel·la té èxit, molt èxit, Léa es fa famosa.

Amb consternació contemplen el seu èxit Marc, Karine i Francis. El primer es comença a enfonsar perquè no ha obtingut l’ascens esperat en l’empresa d’alumini on treballa. Els altres dos, directament, embogeixen i comencen a voler triomfar com sigui en el camp que sigui. Karine també es posa a escriure una novel·la, però no se’n surt -¡ella, que treia notes de gramàtica a l’escola molt millors que Léa!- i després s’esbafa corrent; Francis prova la música (tecno compromès que espanta la canalla), els bonsais, l’escultura (amb resultats penosos), i finalment la cuina.

La pel·lícula, convincent i divertida, té el problema d’anar sempre en línia recta, sense girs inesperats, però està ben filmada i ben interpretada, en especial per Bérénice Bejo, Vincent Cassel i François Damiens. La gràcia de l’invent és el toc grotesc dels tres acompanyants de l’espiritual escriptora, que viu en un pla existencial superior. Això sí, Karine no té fills ni se’n parla. Els artistes són estèrils o no són, pel que sembla.       

BLITHE SPIRIT (2020)

 

2020. UK. Director: Edward Hall. 95 minuts. Color. 

Dan Stevens (Charles Condomine), Leslie Mann (Elvira Condomine), Isla Fisher (Ruth Condomine), Judi Dench (Madame Arcati). 

El triomf de l’slapstick

Francament, Noël Coward no era Oscar Wilde, literàriament parlant. Les seves comèdies semblen ara poca cosa. Blithe Spirit (Un esperit burleta), per exemple, no ha resistit el pas del temps. Es pot comprovar veient la fidel versió de 1945, dirigida per David Lean, que fa poca gràcia i avorreix. És innegable, doncs, que els responsables d’aquest film van encertar de ple adaptant Un esperit burleta amb una llibertat total. Gairebé no hi ha cap diàleg de Coward.

L’esperit burleta en qüestió és el d’Elvira, primera dona de l’escriptor Charles Condomine, morta fa set anys i que ara reapareix en forma espectral gràcies a les arts espiritistes de la mèdium Madame Arcati, contractada pel mateix Condomine per fer una sessió a casa com a font d’inspiració per a una propera novel·la. Però tot surt malament i es presenta del més enllà Elvira. La dona, que només Charles és capaç de veure, no veu amb bons ulls la presència d’una segona senyora Condomine, de nom Ruth, i com que vol recuperar el seu lloc anterior a la casa,  no triga a maquinar per fer-la desaparèixer.

Aquest film opta per crear una obra bulliciosa, més propera a l’slapstick que a la comèdia de personatges. Té tocs genials, divertidíssims (llançament de ganivets, corredisses al jardí, moble dalt de la teulada…). Visualment és brillant, pels colors i per un desplegament arquitectònic enlluernador. El nou diàleg no sempre és encertat, té un punt massa modern. La modernitat -en aquest cas, la inevitable pàtina feminista actual- també es palpa en algun canvi, com ara el fet que Elvira, l’esposa reapareguda, fos en realitat qui escrivia les obres del seu marit, literàriament un no-res. D’altra banda, el final, situat a Hollywood, amb una Greta Garbo que no s’assembla gens a Greta Garbo, és força decebedor.

Pel que fa als actors, destaca Leslie Mann, esplèndida com a la descarada, fascinant i pèrfida Elvira. Pel que fa a Judi Dench com a Madame Arcati, és clarament massa gran per al paper (no hi ha actrius de 60 anys a Anglaterra?).