2025. USA (Focus). Director: Steven Soderbergh. 94 minuts. Color.
Guió:
David Koepp. Fot: Peter Andrews (S.Soderbergh). Música: David Holmes.
Michael
Fasbender (George Woodhouse), Cate Blanchett (Kathryn St. Jean), Marisa Abela
(Clarissa), Tom Burke (Freddie Smalls), Naomie Harris (Zoe Vaughan), Regé-Jean
Page (James Stokes), Pierce Brosnan (Arthur Stieglitz).
Als membres dels serveis d’intel·lència
-espies sobre el terreny o simples agents d’oficina- els costa molt establir
relacions sentimentals consistents i duradores, perquè viuen en una bombolla de
mentides i secrets. Així ho explica Clarissa, analista d’imatges procedents de satèl·lits:
“When you can lie about everything, when you can deny everything, how do you
tell the truth about anything?” Tothom s’acaba entenent amb tothom i tothom
acaba enganyant l'altre i sent enganyat. Això fa mal, i si en un sopar algú elabora
un plat amb una substància desinhibidora que fa xerrar més del compte, és
possible que algú -la mateixa Clarissa, de fet-, enduta per un atac de ràbia
incontrolable, clavi un ganivet a la mà de l’infidel -en aquest cas, en Freddie.
Poca calma vital, doncs, i molta frustració es palpa en les fredes estances
dels serveis d’intel·ligència. La psicòloga de l’MI6, Zoe Vaughan, no té pas
poca feina, també per a ella mateixa. La seva relació amb James va pel
pedregar.
Hi ha, però, un parell d’agents afortunats:
George Woodhouse i Kathryn St. Jean, que formen un llarg i molt sòlid matrimoni.
Amb enveja infinita els contemplen Clarissa -incondicional admiradora de George-
Freddie, Zoe i James; i no és poca la seva alegria quan apareix un incident que
pot destruir aquesta solidesa. L’incident no és pas menor: algú de l’MI6 ha
venut un dispositiu molt perillós, Lazarus, que pot provocar una catàstrofe
nuclear, als russos. El cerebral George Woodhouse, fi analista, l’home que té
com a lema “I don’t like liars”, l’home que fins i tot va arribar a delatar
el seu propi pare, espia també, per mentider i traïdor, és l’encarregat de
descobrir el talp, l’agent que ha venut Lazarus.
Hi ha cinc possibles traïdors:
Freddie, Zoe, James, Clarissa i, sí, Kathryn, l’esposa d’en George. El sopar
desinhibidor és animat i salvatge, però no resol gran cosa. En dies posteriors,
tota pista apunta a Kathryn, que ha fet viatges secrets a Viena, qui sap si per
vendre el Lazarus; un compte corrent secret sembla que confirmaria el cobrament.
George sospita, però creu en la seva dona, i si el que ella amaga a la “bossa
negra” -allà on es guarden els secrets inconfessables, la informació que no es
pot compartir- és indefensable, ell farà el que calgui per salvar-la, el que
calgui. Però també podria ser que algú conspiri contra ella, o contra tos dos.
Aquesta és una magnífica pel·lícula
d’espies, breu i intensa, poc viatgera, defensora de la fidelitat matrimonial (tota
una benvinguda novetat), amb personatges ben treballats i converses esmolades.
La trama és una mica enrevessada -el gènere d’espies és així- però
comprensible al final. Els dos sopars que l’emmarquen són memorables. El
director Steven Soderbergh, extraviat durant anys, ha tornat en forma. Michael
Fassbender, esplèndid, domina la pel·lícula amb la seva mirada de fredor
analítica que s’esquerda, de tant en tant, quan veu el seu matrimoni en perill.
Apareix breument Pierce Brosnan, imposant la seva autoritat. És qui es troba
més amunt en la cadena de comandament, i per tant, el més despietat. “Feet
first” (“amb els peus per davant”) contesta gèlid quan li suggereixen una
dimissió imminent.
