MOGAMBO (1953)

 

1953. USA (Metro-Goldwyn-Mayer). Director: John Ford. 116 minuts. Color.

Guió: John Lee Mahin. Obra de teatre: Red Dust, de Wilson Collison (1928).

Productor: Sam Zimbalist. Fotografia: Robert Surtees, Freddie Young.

Clark Gable (Victor Marswell), Grace Kelly (Linda Nordley), Ava Gardner (Eloise Kelly), Donald Sinden (Donald Nordley). 

Capvespres africans

Mogambo és un remake de Red Dust (1932), film en què Clark Gable, en una plantació d’Indoxina, feia anar de bòlit Jean Harlow i Mary Astor. Dues dècades després, Gable, ara a l’Àfrica capturant animals amb el nom de Victor Marswell, continua irresistible per a les dones, i ja costa més de creure. Quan arriba de safari, es troba a casa Eloise (Ava Gardner, en el seu punt més vulgar), una aventurera molt desimbolta que se li arrapa com l’heura al mur. L’atracció és immediata: estan fets l’un per l’altre. Però poc després arriba un matrimoni jove i elegant, els Nordley, que necessiten un guia que els dugui a la terra dels goril·les. Victor, aviat, queda captivat per la refinada Linda (Grace Kelly, amb la classe habitual), i la noia, poc enamorada del seu marit, un lànguid i malaltís científic, se sent atreta de seguida pel veterà caçador i la seva virilitat fora mira.

No són cap meravella ni el guió ni el dibuix de personatges, però cinematogràficament hi ha moments extraordinaris, uns jocs de llums, ombres i colors al capvespre que deixen bocabadat. Va dirigir la pel·lícula John Ford, però és molt poc fordiana. Va fer unes vacances a l’Àfrica, se sol dir, i és cert, però també va deixar la seva petjada amb composicions admirables. No hi ha música externa, una banda sonora convencional, només hi ha un piano a la casa, els cants de les tribus i els brunziments i crits dels animals de la selva. Això, unit a l’autenticitat del paisatge de Kènia, revesteix al film d’un naturalisme gairebé màgic, però és sabotejat per les convencions melodramàtiques de l’argument.

Clark Gable s’excedeix exhibint virilitat. Per exemple, quan se sotmet a un ritual en què ell, amb el tors nu, està ben quiet mentre els natius li tiren llances, la cara de total confiança que fa és excessiva. Gary Cooper hauria patit molt més. Passa bé la pel·lícula, animada per la presència de tribus amistoses i de tribus hostils (però amb atac retardat), per petons exaltats i per mirades de gelosia, pel paisatge africà i pel catàleg d’animals. El desenllaç de l’aventura inclou una seqüència amb goril·les amb massa transparències, i el desenllaç del drama inclou un tret. Al final, és clar, la noia de mala vida tenia un cor d’or i la de casa bona un munt de prejudicis.