YOU WILL MEET A TALL DARK STRANGER (2010) * *

 

2010. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 100 minuts. Color. 

Naomi Watts (Sally), Josh Brolin (Roy), Gemma Jones (Helena), Anthony Hopkins (Alfie), Lucy Punch (Charmaine), Freida Pinto (Dia), Antonio Banderas (Greg), Pauline Collins (Cristal), Anna Friel (Iris). 

A la pobra Naomi no l’estima ningú

Quatre històries s’entrellacen en aquesta pel·lícula, protagonitzada per  quatre personatges -pertanyents a la mateix família- que busquen la felicitat pel seu compte després de patir greus crisis matrimonials. Comencem pel veterà Alfie (Anthony Hopkins, perdent el temps). Decidit a no resignar-se a la vellesa, se separa de la seva dona Helena, s’apunta a un gimnàs, coneix una prostituta, s’hi casa… i tot acaba com era de preveure, amb el pobre beneit arruïnat i enganyat. Aquesta història, realment, no té cap interès. Woody Allen refà Poderosa Afrodita (Mighty Aphrodite, 1995), però sense gràcia ni Mira Sorvino. Passem ara a Helena, la qual, deprimida per la marxa d’Alfie, confia la seva vida a una tarotista o similar, que li prediu el futur i li dirigeix el present. Helena acaba feliç aparellant-se amb un llibreter especialitzat en l’ocultisme, però amb la seva filla Sally histèrica, perquè la mare ara li nega els diners que li havia promès per iniciar un negoci (la tarotista, com és natural, desaconsella el préstec). Bé, aquesta segona història tampoc no té gaire interès. Com més idiotes, més feliços, ve a dir. Potser sí, qui sap.

Passem a Roy, gendre d’Alfie i Helena, i marit de Sally. És un novel·lista mediocre que es passa el dia mirant per la finestra. El motiu? A l’altra banda del pati hi sol haver, tocant la guitarra, una noia molt atractiva. Roy la coneix, l’enamora i la convenç perquè abandoni el seu jove xicot, un prometedor diplomàtic. Potser amb un altre actor la història hauria funcionat, però amb el rústic Josh Brolin és impossible. Més interessant és que Roy, pressionat per tenir un èxit literari, robi una novel·la a un amic que sembla haver mort d’accident de trànsit; però no, només està en coma, i si es desperta, Roy es quedarà contra les cordes… Què passa? Res, Woody Allen deixa la història a mig, perquè quan és l’hora s’ha de tancar la paradeta.

I finalment tenim a Sally, una dona que ja comença a tenir una edat i que està desesperada perquè el seu marit, Roy, no vol tenir fills ni formar una família. Sally comença a treballar en una galeria d’art i s’enamora del seu cap, Greg, que sembla que li correspon, però no, però sí, i definitivament no. Suposo que el gag consisteix en presentar Naomi Watts en un món insòlit en què cap home no li fa cas. Aquesta història tampoc no va gaire enlloc, però és millor que les altres perquè hi ha Noami Watts, que és de llarg la millor del repartiment. En fi, aquesta és una altra pel·lícula de Woody Allen, tan fàcil de veure com d’oblidar.

NEVER LET ME GO (2010)

 

2010. Gran Bretanya. Director: Mark Romanek. 103 minuts. Color.

Guió: Alex Garland. Novel·la: Never Let Me Go, de Kazuo Ishiguro (2005).

Carey Mulligan (Cathy H), Andrew Garfield (Tommy D), Keira Knightley (Ruth C), Isobel Meike-Small (jove Cathy D), Charlotte Rampling (Miss Emily), Sally Hawkins (Miss Lucy).

Robar la felicitat

Aquesta és una pel·lícula estranya. Costa definir a quin gènere pertany, perquè encara que té un argument de ciència-ficció -els protagonistes són clons creats només per facilitar òrgans- l’acció transcorre als anys setanta i vuitanta del segle XX, és a dir, quan això no era possible (1). El film no tan sols se salta la versemblança històrica sinó també la interna del relat, perquè els protagonistes, tot i saber el tràgic futur que els espera, no fan cap intent de fugida, i això que es poden moure amb certa llibertat per la zona rural d’Anglaterra on viuen, fins i tot amb cotxe. Sorprèn la seva extrema resignació, però no s’ofereix cap explicació científica o psicològica. Per tot això, la suspensió de la incredulitat, necessària per gaudir de qualsevol obra de ficció, resulta molt difícil en aquest cas, i a l’espectador no li queda altre remei que interpretar-ho tot en clau al·legòrica. Però quan l’al·legoria entra per la porta, la màgia de la ficció surt per la finestra, volant, i ja no torna. “Para todos nosotros, la alegoría es un error estético”, va arribar a escriure Borges.

Les últimes paraules del film, en aquest sentit, són molt reveladores. Les diu la pobra Kathy H, tan jove encara i amb un futur tan tràgic per endavant: “Jo no sé pas si les nostres vides han estat tan diferents de les de la gent que salvem. Tots hem de finalitzar. Potser cap de nosaltres no comprèn realment en què consisteix la vida, o té la sensació de no haver tingut prou temps.”(2)

La pel·lícula emociona quan es veu i emociona menys quan es recorda, perquè els personatges es difuminen pel camí –ja no ens els creiem- i són simplement símbols per expressar una idea força elemental: la vida és breu i s’ha d’aprofitar. Perduren, això sí, alguns escenaris i alguns moments –l’escola inicial, les granges, l’excursió a la costa, la infructuosa visita suplicant clemència-, i sobretot, la lànguida i malencònica presència de Carey Mulligan. Ella és Kathy H, la noia que constata una veritat tan dura com incontestable: si tu no lluites pel que vols, amb coratge i decisió, els altres t’ho prendran i la vida no t’oferirà cap més oportunitat. Kathy H i el dèbil Tommy D s’estimen, però són tímids i indecisos, i Ruth C, gelosa del seu amor, s’interposa, sedueix el noi i fa impossible la felicitat present i futura de Kathy H i Tommy D. Més que les agonies finals, el que perdura d’aquesta pel·lícula és la tristesa i desolació que ha provocat i escampat aquella persona que no podia suportar la felicitat dels altres.   

(1) Kazuo Ishiguro, en canvi, situa l’acció de la seva novel·la a mitjans dels anys noranta i avança segle XXI enllà.

(2) Kathy: What I’m not sure about is if our lives have been so different from the lives of the people we save. We all complete. Maybe none of us really understand what we’ve lived through, or feel we’ve had enough time.

INCEPTION (2010)

 

2010. USA, GB. Guionista i director: Christopher Nolan. 148 minuts. Color.

Fotografia: Wally Pfister. Música: Hans Zimmer.

Leonardo DiCaprio (Dom Cobb), Joseph Gordon-Levitt (Arthur), Ellen Page (Ariadne), Tom Hardy (Eames), Marion Cotillard (Mal Cobb), Ken Watanabe (Saito), Cillian Murphy (Robert Fischer).

La motivació eterna

Dom Cobb és un lladre dels secrets més ben guardats del món, aquells que la gent només delata en els seus somnis. Cobb i el seu equip, sedant la víctima, s’endinsen en el seu somni i, si cal, exploren un segon somni sorgit del primer, i fins i tot un tercer sorgit del segon. El temps s’espandeix a l’interior d’aquests somnis. Uns quants minuts a la vida real són hores en el primer somni, mesos en el segon i anys sencers en el tercer.

Dom Cobb (un DiCaprio monòton que arruga massa l’entrecella), doncs, és un lladre excepcional, però no infal·lible. Una operació d’espionatge contra el magnat japonès Saito acaba malament, però el nipó no opta per la venjança contra els lladres onírics sinó que decideix contractar-los. Ara bé, no vol robar una idea sinó implantar-ne una, originar-ne una en la víctima. Aquest és el diàleg entre Saito, Dom Cobb i Arthur, la mà dreta de Cobb (Joseph Gordon-Levitt, excel·lent).

Saito: If you can steal one idea, why can’t you plant one there instead?

Arthur: Ok, this is me, planting an idea in your mind. I say: don’t think about elefants. What are you thinking about?

Saito: Elephants?

Arthur: Right, but it’s not your idea. The dreamer can always remember the genesis of the idea. True inspiration is impossible to fake.

Cobb: No, it’s not.  

Si Cobb ho afirma, és que és possible. Però l’operació és molt complicada i perillosa. Cobb, per dur-la a terme, contracta una nova “arquitecta de somnis”, Ariadne, nom immillorablement laberíntic. La víctima és Robert Fisher, hereu imminent de la corporació rival de Saito, a qui el japonès vol introduir la idea de liquidar l’empresa del pare. Cobb i el seu equip intercepten Fisher en un vol de Sidney a Los Angeles, i el seden amb èxit. Comença un gegantí descens oníric, soterrani a soterrani, amb el risc immens, pels infiltrats, de no sortir-ne mai més, perquè si moren en el somni el retorn és impossible i els espera una pèrpetua existència en els llimbs...

Un argument fascinant, realment, però, al meu entendre, no es converteix en una experiència cinematogràfica tan fascinant. Hi ha massa acció en el film, en els diversos estrats onírics, una acció força convencional -i filmada de manera convencional per Christopher Nolan- en forma de tiroteigs i persecucions; i això rebaixa molt la grandesa que l’argument i el tema semblaven assegurar. 

La meva part preferida del film és, de llarg, una trama secundària, de naturalesa no comercial, sinó privada, sentimental, molt punyent.  

En el passat, Dom Cobb i la seva dona Mal es van submergir amb entusiasme en aquesta cova de somnis inclusius; cinquanta anys van viure en el darrer nivell, envellint junts, creant una monumental ciutat. El perill de viure en els somnis, però, és que s’acaba esborrant la línia entre el somni i la realitat. Mal va acabar no percebent la línia, i Dom, per possibilitar el retorn, la va persuadir hàbilment que vivia en un somni. Això va facilitar la tornada, però un cop al món real, Mal, presonera d’aquesta idea, encara creia que vivia en un somni i, per sortir-ne, es va tirar al buit. Ho veiem en un flash-back, i és sens dubte el  moment més impactant de la pel·lícula. Els remordiments de l’apenat Dom Cobb es tradueixen, en els somnis on s’endinsa, en aparicions perveses de Mal, amb fúria homicida, sabotejant les operacions, hostil sempre a Dom, que és la persona que la fa reaparèixer.

Amb aquesta història n’hi havia prou per edificar un film, que hauria estat, aquest sí, memorable.