UNKNOWN (2011)

 

2011. USA, Alemanya, UK, França. Director: Jaume Collet-Serra. 118 m. Color.

Liam Neeson (Martin Harris), Diane Kruger (Gina), January Jones (Liz Harris), Aidan Quinn (l’altre Martin Harris), Frank Langella (Rodney Cole), Bruno Ganz (Ernst Jünger), Sebastian Koch (Professor Bressler).   

Amnèsia moralment terapèutica

Crec que no estan pas provats científicament els beneficis morals de l’amnèsia posttraumàtica, però el cinema fa temps que els postula. Recordem Regarding Henry (1991), en què un despietat advocat (Harrison Ford), es convertia en una bona persona després de rebre un tret al cap. A Unknown (Sense identitat), segurament la millor pel·lícula del director català Jaume Collet-Serra, l’amnèsia provoca una transformació moral encara més radical.

El doctor Martin Harris, especialista en biotecnologia, arriba a Berlin en avió per fer una conferència en un congrés internacional. L’acompanya la seva dona, Liz, de qui està molt enamorat. Agafen un taxi, però una maleta queda oblidada a l’aeroport. Quan arriben a l’hotel, Martin se n’adona i torna sol amb un altre taxi cap a l’aeroport. Pel camí, tenen un terrible accident: una nevera cau d’una furgoneta a la calçada, cop de volant de la taxista i el cotxe que salta per un pont cap al riu. El Martin està estabornit, el cotxe s’enfonsa, la taxista el salva. Quatre dies més tard, el doctor Harris recupera el coneixement a l’hospital. Sap el seu nom, però poca cosa més. No té cap document. Recorda el nom de l’hotel. S’hi dirigeix. Distingeix aviat la seva dona en un còctel que el congrés celebra al hall de l’hotel. “Liz!”, exclama Martin emocionat. Però ella no el reconeix. Apareix un altre Martin Harris, que, a diferència d’ell, sí pot acreditar la seva identitat. El pobre home, superat per les circumstàncies, es col·lapsa, perd per la consciència i torna a ingressar a l’hospital. 

La pel·lícula, enèrgica i vibrant, aclareix amb puntualitat el misteri: l’amnèsic protagonista és en realitat un assassí professional amb una llarga i impecable trajectòria; ha estat enviat a Berlín per cometre un assassinat d’alta volada per una agència que, després de comprovar que el primer agent letal està en fora de joc, n’envia un altre per fer la feina. Però l’amnèsic, un cop recuperat, ja no considera l’assassinat com una de les belles arts (que diria Thomas De Quincey), i intenta impedir-lo. En fi, els especialistes ja diran si és factible una  transformació moral tan radical... 

Liam Neeson, magistral en el desconcert i en l’acció, està més ben acompanyat que mai per l’atractiva Diane Kruger, taxista clandestina amb recursos inesperats. Certament, el tram final desafia massa la versemblança. La cosa hauria d’acabar malament de totes totes, però el rigor se’n va a fregir espàrrecs en el moment decisiu. No sé si és una llàstima o no, però és evident que el film es decanta per les crispetes i, en conseqüència, perd grandesa.  

De grandesa, en canvi, en tenia, i molta, amb la presència de Bruno Ganz com a Ernst Jünger, antic espia de la República Democràtica d’Alemanya. La seqüència entre ell i Frank Langella, agent en actiu del bàndol contrari, és excel·lent i es resol a l’antiga manera, amb un suïcidi amb cianur. Acabem anotant unes interessants paraules de Jünger: “I cannot drink any longer, but I like to forget that. We Germans are experts at forgetting. We forgot we were Nazis. Now we have forgotten 40 years of Communism, all gone.” 

THE INFILTRATOR (2016)

 

2016. USA. Director: Brad Furman. 127 minuts. Color.

Guió: Ellen Brown Furman. Llibre: The Infiltrator, de Robert Mazur (2016).

Bryan Cranston (Robert Mazur / Bob Musella), Diane Kruger (Kathy Ertz), John Leguizamo (Emir Abreu), Benjamin Bratt (Roberto Alcaino), Yul Vazquez (Javier Ospina).  

L’altra part de mi

A mitjans dels anys 80, Robert Mazur, agent de duanes dels Estats Units (U.S. Customs Officer), es va infiltar en el gran imperi de la droga del càrtel de Medellín de Pablo Escobar adoptant la personalitat de Bob Musella, un suposat banquer i home de negocis amb idees noves per blanquejar els diners del narcotràfic. Aquesta pel·lícula, amb un director enèrgic i un protagonista (Bryan Cranston) magnífic, ressegueix el llarg i perillós periple de Mazur, que es va passar cinc anys treballant undercover fent de Bob Musella. Els seus esforços, i els dels seus companys, van conduir a la caiguda del Banc de Crèdit i Comerç Internacional, el setè banc privat del món en aquella època, i principal blanquejador de diners procedents del narcotràfic. 

Encara que Mazur ja tenia experiència en operacions d’aquest estil, no li va ser fàcil conviure amb gent tan estranya, depravada i immoral com la que controla el narcotràfic. Adaptar-se als seus costums és complicat. Mazur, en un local nocturn amb els seus nous “amics”, rebutja els serveis d’una prostituta –les fel·lacions es fan a la vista de tothom-, i per sortir del pas, afirma que està a punt de casar-se. Això suposa que calgui buscar de seguida una agent per fer de xicota de Mazur. L’escollida és Kathy Ertz (Diane Kruger, esplèndida), sense experiència en operacions encobertes. Quan s’intercanvien dades personals, Mazur queda parat del poc que ha escrit Ertz. “No sóc complicada”, afirma la noia amb naturalitat, i ens n’alegrem, perquè de gent amb traumes passats i presents ja n’hi ha massa, a les pel·lícules.

Mazur, per cert, ja està casat, i és evident que alternar una vida familiar normal amb una feina tan peculiar provoca no poques tensions, a dins i a fora de casa. Un vespre, quan Mazur i la seva dona, buscant un moment de relax, celebren el seu aniversari de casament en un restaurant, apareix un veterà narcotraficant, que saluda Musella i mira amb sospita el pastís d’aniversari de casament que porta un cambrer; Mazur, per salvar la situació, fa passar la seva dona per la seva secretària i acusa el cambrer d’haver-se equivocat de celebració (no era cap aniversari de casament, era la secretària qui feia anys), i, furiós, posant-se a la pell de Bob Musella, agafa el cambrer pel clatell i l’estampa contra el pastís. La seva dona queda esfereïda.

Hi ha altres moments de gran tensió, com la traïció que un informador fa a Emir Abreu, company de Mazur, o més encara, l’incident amb el maletí on Mazur grava les converses dels narcotraficants. En plena reunió, amb el maletí obert damunt d’una cadira, cau una tapa protectora i es veuen, durant uns segons, uns cables i una cinta de gravació en funcionament. De reüll ho veu el més repugnant i emboirat membre del càrtel, que després, per tal que no digui res, ha de ser assassinat en una pista de ball.   

Tot i els ensurts, Mazur i Kathy Ertz s’infiltren amb èxit en el món dels narcos, i es fan molt amics d’un home clau del càrtel, Roberto Alcaino, i de la seva dona. El pla funciona a la perfecció, i al fals casament de Mazur i Ertz a Tampa, Florida, hi apareixen tots els seus amics narcotraficants, que seran arrestats. Però els dos policies infiltrats han hagut de pagar un preu. La proximitat amb el matrimoni Alcaino ha estat tan gran que la seva detenció els fa sentir malament, perquè, com diu compungida Kathy Ertz, en realitat estàs traint a uns amics. Robert Mazur mateix, quan Alcaino, fugitiu de la justícia, es presenta per sorpresa al casament, li diu sincerament: “Roberto, m’agrada que hagis vingut. Però una part de mi desitjaria que no t’haguessis arriscat.” (1)

(1) Mazur: Roberto, I am glad you are here. But there is a part of me that wishes that you hadn’t taken that risk.

TROY (2004)

 

2004. USA, UK. Director: Wolgang Petersen. 163 minuts. Color.

Eric Bana (Hèctor), Brad Pitt (Aquil·les) Diane Kruger (Hèlena), Orlando Bloom (Paris), Sean Bean (Ulisses), Peter O’Toole (Príam), Brian Cox (Agamèmnon).

La Ilíada

Troia és una pel.lícula èpica sensacional. Per aquell qui hagi llegit La Ilíada és un somni fet realitat. Els exquisits protesten per les llibertats que el film es permet, com ara que la Guerra de Troia va durar molts anys i no quatre dies. Però si a Shakespeare li aplaudim la compressió dramàtica -agrupar esdeveniments allunyats en el temps- ¿per què no fem el mateix amb Troia? Sí, algunes llicències són excessives, com ara que Agammèmnon mori a mans de Briseida i no torni a Grècia (per ser assassinat) , però no té més importància.  

Troia és una gran adaptació de la Ilíada, vistosa, èpica, colossal, però també molt delicada en els moments més íntims. Tot és aquí: la fúria assassina d’Aquil·les, la gran dignitat d’Hèctor, el silenciós patiment d’Andròmaca, l’ànsia de poder d’Agammèmnon, el desig de venjança de Menelau, la feblesa de Paris, la bellesa llegendària d’Hèlena, la intel·ligència d’Ulisses, la ferotgia d’Àjax, la ingenuïtat del pobre Patrocle… Els actors es fan seus els mítics personatges amb gran convicció. Brad Pitt i Eric Bana són i seran ja per sempre Aquil·les i Hèctor. El primer vol que el seu nom perduri, aspira a la immortalitat i per això s’apunta a la Guerra de Troia, encara que la seva mare li ha dit que hi morirà; Hèctor, en canvi, guerrer més amant de la pau que de la guerra, només pretèn assaborir una vida tranquil·la al costat de la seva esposa Andròmaca i del seu fillet.

Pobre Hèctor! Primer veu com el seu frívol germà s’emporta Hèlena d’Esparta; després contempla la covardia de Paris, que l’obliga a matar Melenau a traïció; més tard, no pot convèncer el seu pare, el rei Príam, que seria un error atacar els grecs a la platja; després, creient que lluita amb Aquil·les, mata el jovenet Patrocle; finalment, es veu obligat a lluitar amb Aquil·les. El combat dels dos herois principals de la Guerra de Troia és impressionant. Des de dalt del palau de Troia, Príam, Paris, Hèlena i la soferta Andròmaca, que tot plegat ja deixa de mirar, assisteixen a la mort d’Hèctor. La pel·lícula no acaba on ho fa La Ilíada (el funeral d’Hèctor) sinó que també inclou la popular història del cavall de Troia, per no decebre els espectadors. Però el drama ja ha acabat.

En fi, la Ilíada s’ho mereixia, i així ha arribat a milions de persones que mai no la llegiran. Aquest film conté alguns efectes digitals (la immensa flota grega creuant el mar, per exemple), però es va rodar a l’aire lliure, i el sol és el sol i la pols és la pols. Hollywood, de tant en tant, encara és Hollywood.