LE CLAN DES SICILIENS (1969)

 

1969. França. Director: Henri Verneuil. 117 minuts. Color.

Guió: H.V., José Giovanni, Pierre Pelegri. Novel·la: Le Clan des Siciliens, d’Auguste Le Breton (1967). Fotografia: Henri Decaë. Música: Ennio Morricone.

Jean Gabin (Vittorio Manalese), Alain Delon (Roger Sartet), Lino Ventura (Le Goff), Irina Demick (Jeane Manalese), Yves Lefebvre (Aldo Manalese). 

L’honor de la família

Els Manalese, clan mafiós sicilià, són molt professionals delictivament parlant. Planifiquen les seves accions amb rigor i les executen amb precisió mil·limètrica. El cap del clan és Vittorio Manalese, home calmós i cerebral; l’interpreta Jean Gabin, potser poc sicilià però amb infinita autoritat patriarcal. Els Manalese, a l’inici del film, alliberen brillantment de les urpes de la justícia el lladre i pistoler Roger Sartet, mentre és transportat en un furgó policial. Sartet no és sicilià, és francès, però té informació privilegiada sobre unes joies i els Manalese, temporalment, l’incorporen al clan. Serà una mala decisió, perquè és un home d’un altre món, amb uns altres valors.

Sartet és Alain Delon, prodigiós com sempre, combinant esclats de càlida simpatia i de fredor criminal. Roger Sartet es burla de la prudència dels Manalese, dient-los que si opten pel menor risc possible el que han de fer és dedicar-se als jocs infantils: “Dans le domaine du moindre risque, je ne vois que le bilboquet et le cerceau.” Ell mateix, però, hauria de ser més prudent, i no embolicar-se amb Jeanne, la dona d’Aldo, l’hereu dels Manalese. Rebolcar-se amb ella a la platja, a la vista d’un dels nens del clan, és molt perillós. El tema musical d’Ennio Morricone, inoblidable, punteja tant l’eficiència criminal de la banda com l’arribada, lenta i inexorable, de la catàstrofe.  

Pocs robatoris són tan originals com el que es veu en aquesta pel·lícula. Els Manalese, juntament amb mafiosos sicilians establers als Estats Units, segresten un avió en ple vol, l’avió en què viatgen les joies, i fan aterrar l’aparell, que feia el trajecte de París a Nova York, en un tram d’autopista. El cop ha estat perfecte, el final hauria de ser feliç. Però hi ha l’honor dels Manalese en joc. Sí, l’honor. Amb això, no hi comptava Roger Sartet.  

El nen que havia observat l’escena de la platja veu una escena semblant a la televisió i ho comenta sense voler. L’ambient es glaça. Sartet és home mort. En un descampat es produeix el memorable desenllaç, amb Delon, espectacular com sempre en els moments definitius, deixant-s’hi la pell. No em vull oblidar, per cert, de Lino Ventura, que aquí és el sobri comissari Le Goff, que amb perserverança investiga el cas. Gabin, Delon i Ventura, grans noms de l’imbatible cinema francès dels anys seixanta i setanta.

PLEIN SOLEIL (1960)

 

1960. França-Itàlia. Director: René Clement. 115 minuts. Color.

Guió: Réne Clement i Paul Gégauff. Novel·la: The Talented Mr. Ripley, de Patricia Highsmith (1955). Música: Nino Rota. Fotografia: Henri Decae.

Alain Delon (Tom Ripley), Maurice Ronet (Philip Greenleaf), Marie Laforêt (Marge Duval), Billy Kearns (Eddie Miles), Frank Latimore (O’Brien), Erno Crisa (Riccordi).

Títols: A ple sol; Purple Noon (UK), Blazing Sun (USA).

L’efímera glòria del suplantador

Tom Ripley fa de secretari -i el que faci falta- de Philip Greenleaf, hereu d’una gran fortuna que viu la “dolce vita” a Itàlia. Ripley ha estat enviat pel pare de Greenleaf, que li ha promès cinc mil dòlars si és capaç de tornar-lo a San Francisco. Philip, però, no en té cap intenció. La vida nocturna de Roma, el seu veler i la presència de Marge, la seva xicota, l’allunyen de qualsevol idea de retorn. Ripley, pobre com una rata, enveja Greenleaf tant pels diners com per Marge i es plantea de suplantar-lo. Li agrada jugar amb aquesta idea, i per això, un dia, es vesteix amb la roba de Philip i, davant d’un mirall, com fent-se un petó a si mateix, imita la veu de Philip quan parla amb condescendència a Marge: “Marge, amiga meva, amor meu. Saps prou bé que jo l’estimo, la meva petita Marge. Que jo no l’abandonaria mai per seguir aquest senyor dolent que el meu papa ha enviat. L’amor de Marge fa tornar cec.”(1) És un exercici de mimetisme i de narcisisme que deixa estupefacte Philip, el qual, apareixent sigilosament per darrere, ha contemplat l’escena. Hauria de témer un home com Tom i allunyar-lo, però la distància social que els separa el fa sentir immune. Prefereix humiliar-lo, perquè ell és un senyor i l’altre el seu criat, però justament, el mal tracte que Ripley rep referma el seu desig de suplantar Greenleaf.

Camí de Mongibello, a bord del iot, Ripley rep la humiliació definitiva quan Philip el deixa abandonat en un bot a la deriva durant moltes hores, a ple sol, i la pell se li crema. La venjança de Ripley, immediata i molt hàbil,   persegueix i assoleix la ruptura entre Philip i Marge. Ripley amaga una joia a l’americana de Philip i Marge, quan la troba, demana explicacions. Philip, colèric, reacciona llançant al mar l’estudi que Marge feia de Fra Angelico. La noia demana a l’instant de desembarcar.

Quan els dos homes es troben sols a bord, arriba el moment que Tom Ripley esperava. Mentre juguen a cartes dalt del vaixell, tenen una conversa sobre la suplantació que planeja el primer. Philip se’l mira amb un temor creixent. És inoblidable el somriure trapella de Tom quan diu la darrera frase, pocs segons abans de matar Philip.  

Philip: Però, encara que… aconseguissis imitar la meva firma, mai no podries reproduir tota una carta.

Tom: Es clar que sí, tinc la teva màquina d’escriure! És molt fàcil identificar les lletres.

Philip: Ah! I si te la tiro a l’aigua?

Tom: Home, això no estaria bé! (2)

A ple sol es produeix l’assassinat, que René Clement executa amb plans secs i tallants, com el ganivet amb què Ripley mata Greenleaf. A partir d’aquí, Tom Ripley encara té una àrdua tasca per endavant: suplantar Philip Greenleaf, fer-se amb tota la seva fortuna i allunyar aquells qui, com Marge, coneixien el difunt. És un assassí, però estem al seu costat i patim per ell quan està contra les cordes, quan falsifica la firma de Philip, quan menteix a Marg i a tothom… És aquesta la naturalesa perversa i tèrbola de la magistral novel·la de Patricia Highsmith.  

Hi ha seqüències extraordinàries. Com que Eddie Miles –un amic de Philip- l’ha descobert, Tom Ripley el mata colpejant-lo amb un objecte contundent i després, amb penes i treballs, baixa el seu cadàver per les escales. És una baixada lenta, penosa, esgraó a esgraó, perquè Eddie és un cadàver molt feixuc. És una seqüència de suspens, culminada al carrer, digne del millor Hitchcock. 

No hi ha ningú que pugui oblidar la darrera imatge de la pel·lícula: Tom Ripley, ajagut en una gandula a la platja, amb una beguda a la mà i els ulls closos, per fi feliç i relaxat, perquè ha triomfat (o això és el que ell pensa).

Una gran pel·lícula, lluminosa i ardent, amb una brillant direcció de René Clement, una gran partitura –variadíssima, subtil- de Nino Rota i una fabulosa interpretació d’Alain Delon. No és difícil comprendre perquè es va convertir en una gran estrella, i perquè mai no deixaria de ser-ho. Combinava un aspecte immaculat amb una ànima sotmesa a vaivens perillosos. Podia ser entranyable o immoral, tendre o glacial, vulnerable o brutal… Amb Belmondo, la certesa última era l’alegre joc de la vida; amb Delon, el cruel destí que a tots ens espera.      

(1) Tom Ripley: Ma Marge, ma mie, ma amour. Tu sais bien que je l’aime, ma petite Marge. Que je ne l’abandonnerai jamais pour suivre le vilain monsieur que mon papa a envoyé. L’amour de Marge rend aveugle.

(2) Philip: Mais même… si vous arriviez à contrefaire ma signature, vous ne pourriez jamais reproduire toute une lettre.

Tom: Mais si, j’ai votre machine! Rien n’est plus facile que d’indentifier les caractères.

Philip: Ah, ah! Et si je la fous au jus? Ah, Ah!

Tom: C’est pas très gentil, ça!