DERNIER DOMICILE CONNU (1970)

 

1970. França. Guionista i director: José Giovanni. 105 minuts. Color.

Novel·la: The Last Known Address, de Joseph Harrington (1965).

Fotografia: Étienne Becker. Música: François de Roubaix.

Lino Ventura (Inspector Marceau Léonetti), Marlène Jobert (Jeanne Dumas), Philippe March (Roger Martin), Michel Costantin (Greg).  

Massa tard

Marceau Léonetti, condecorat policia parisenc de la Brigada Criminal, dur i eficaç, veu com és exiliat a una polsosa comissaria de barri per un incident amb un jove conductor borratxo, fill d’un advocat molt poderós. Poca cosa ha de fer allà Léonetti en principi, però aviat li assignen una feina peculiar: detenir els pertorbats sexuals que van al cinema a assetjar noies. Una auxiliar de policia, jove i animosa, Jeanne Dumas, s’ha presentat voluntària per fer d’esquer. Pel que sembla, a París els maníacs eren multitud, perquè n’enxampen un munt in fraganti. La feina, per a la pobra Jeanne, és realment desagradable, però és una policia vocacional i va aguantant.     

Convertits ja en una eficaç parella policial, a Marceau Léonetti i Jeanne Dumas els encarreguen una tasca més difícil: trobar Frank Martin, escàpol des de fa tres anys. Comptable d’uns gàngsters, Martin és el testimoni clau d’un judici que s’ha de celebrar d’aquí a set dies. A contrarellotge, doncs, han de treballar Marceau i Jeanne, incansables recorrent París, ell amb la clàssica gavardina beix, ella sempre amb faldilla curta, molt de l’època. Un carismàtic tema musical de François de Troubais, també molt de l’època, els acompanya quan van carrer amunt i avall, entrant aquí i allà.     

L'única pista que tenen és la darrera adreça coneguda de Roger Martin (d’aquí el títol de la novel·la i del film). En tenen prou. Pels mobles dedueixen l’existència d’una filla i, a partir d’aquí van estirant el fil. La pel·lícula és d’estil realista, molt convincent. Lino Ventura, sempre excel·lent, i Marlène Jobert deixen un gran record en l’espectador. Léonetti, que arrossega una cruel tragèdia familiar des de fa molts anys, revifa amb el caliu que li transmet Jeanne Dumas. Un esbós de relació sentimental s’entreveu.

   Només un esbós. El final és cruel. Frank Martin declara al judici, però just després, passejant pel parc amb la seva filla, mor apunyalat. No ho suporta, Jeanne Dumas. Tota la feina feta només ha servit perquè Martin morís i una nena s’hagi quedat sense pare. Jeanne ha decidit abandonar la policia. Mira en Léonetti als ulls, com interrrogant-lo sobre el seu futur, sobre ells dos. “Moi je crois que, de toute façon, c’est un peu tard”, és tot el que diu ell –“De totes maneres, és massa tard”- resignadament. Jeanne s’allunya, Marceau es queda sol, ja per sempre.  

LE CLAN DES SICILIENS (1969)

 

1969. França. Director: Henri Verneuil. 117 minuts. Color.

Guió: H.V., José Giovanni, Pierre Pelegri. Novel·la: Le Clan des Siciliens, d’Auguste Le Breton (1967). Fotografia: Henri Decaë. Música: Ennio Morricone.

Jean Gabin (Vittorio Manalese), Alain Delon (Roger Sartet), Lino Ventura (Le Goff), Irina Demick (Jeane Manalese), Yves Lefebvre (Aldo Manalese). 

L’honor de la família

Els Manalese, clan mafiós sicilià, són molt professionals delictivament parlant. Planifiquen les seves accions amb rigor i les executen amb precisió mil·limètrica. El cap del clan és Vittorio Manalese, home calmós i cerebral; l’interpreta Jean Gabin, potser poc sicilià però amb infinita autoritat patriarcal. Els Manalese, a l’inici del film, alliberen brillantment de les urpes de la justícia el lladre i pistoler Roger Sartet, mentre és transportat en un furgó policial. Sartet no és sicilià, és francès, però té informació privilegiada sobre unes joies i els Manalese, temporalment, l’incorporen al clan. Serà una mala decisió, perquè és un home d’un altre món, amb uns altres valors.

Sartet és Alain Delon, prodigiós com sempre, combinant esclats de càlida simpatia i de fredor criminal. Roger Sartet es burla de la prudència dels Manalese, dient-los que si opten pel menor risc possible el que han de fer és dedicar-se als jocs infantils: “Dans le domaine du moindre risque, je ne vois que le bilboquet et le cerceau.” Ell mateix, però, hauria de ser més prudent, i no embolicar-se amb Jeanne, la dona d’Aldo, l’hereu dels Manalese. Rebolcar-se amb ella a la platja, a la vista d’un dels nens del clan, és molt perillós. El tema musical d’Ennio Morricone, inoblidable, punteja tant l’eficiència criminal de la banda com l’arribada, lenta i inexorable, de la catàstrofe.  

Pocs robatoris són tan originals com el que es veu en aquesta pel·lícula. Els Manalese, juntament amb mafiosos sicilians establers als Estats Units, segresten un avió en ple vol, l’avió en què viatgen les joies, i fan aterrar l’aparell, que feia el trajecte de París a Nova York, en un tram d’autopista. El cop ha estat perfecte, el final hauria de ser feliç. Però hi ha l’honor dels Manalese en joc. Sí, l’honor. Amb això, no hi comptava Roger Sartet.  

El nen que havia observat l’escena de la platja veu una escena semblant a la televisió i ho comenta sense voler. L’ambient es glaça. Sartet és home mort. En un descampat es produeix el memorable desenllaç, amb Delon, espectacular com sempre en els moments definitius, deixant-s’hi la pell. No em vull oblidar, per cert, de Lino Ventura, que aquí és el sobri comissari Le Goff, que amb perserverança investiga el cas. Gabin, Delon i Ventura, grans noms de l’imbatible cinema francès dels anys seixanta i setanta.