1957. Suècia. Guionista i director: Ingmar Bergman. 96
minuts. B/N
Fotografia: Gunnar Fischer. Música: Erik Nordgren.
Max von Sydow (Antonius Block), Gunnar Björnstrand
(Jöns), Bibi Andersson (Mia), Nils Poppe (Jof), Bengt Ekerot (la Mort), Gunnel
Lindblom (la noia muda).
Títols: El setè segell; The Seventh Seal.
Insignificant
i irreal
Rius de tinta ha fet vessar El setè segell,
obra incomparable d’Ingmar Bergman, fabulosa des del primer minut, quan el
torturat cavaller Antonius Block comença a jugar a escacs amb la Mort vora el
mar per ajornar el seu destí inevitable, fins al darrer segon, quan ja la Mort
brandant la dalla, al crepuscle, ja s’enduu Block i tota la colla en fila
índia, agafats de la mà, figures retallades a la carena.
Què és la mort i què és la vida, es pregunta
Antonius Block. El misteri de la mort és que no hi ha cap misteri, acaba
descobrint Block. I la vida? L’essència de la vida la descobreix Antonius Block
en companyia de Mia i del seu fill Mikael, en el dia més feliç del seu dolorós
periple. No, segurament ell no estava fet per aquest tipus de felicitat, però
no hi ha dubte que és l’unica felicitat possible.
La seqüència, banyada pel sol, aquest sol que
els escandinaus saben celebrar més que ningú, té un diàleg extraordinari:
Mia:
Sempre és millor ser dos que no pas un. No teniu ningú?
Antonius Block: Sí, crec que tenia algú.
Mia: I què fa ara?
Block: No ho sé.
Mia: Sembleu tan solemne. Era la vostra estimada?
Block: Ens havíem acabat de casar i jugàvem
plegats. Rèiem tot el dia. Jo escrivia cançons sobre els seus ulls, sobre el
seu nas, sobre les seves orelles, tan petites i boniques. Anàvem a caçar junts
i a la nit ballàvem. La casa era plena de vida…
Mia: Voleu més maduixes?
Block: (Fa que no amb el cap) La fe és un turment,
ho sabíeu això? És com estimar algú que es troba a fora en la foscor però no
apareix mai, per més fort que el cridis.
Mia: No entenc què vol dir?
Block: Tot el que he dit sembla insignificant i
irreal mentre estic assegut aquí amb tu i el teu marit. Que poc important és
tot de sobte.
Mia: Ara ja no sembleu tan solemne.
Block: Recordaré aquest moment. El silenci, el
capvespre, els bols de maduixes i de llet, les vostres cares sota la llum del
vespre. En Mikael dormint, en Jof amb la lira. Intentaré recordar de què
hem parlat. Portaré aquest record entre les meves mans com si fos un bol de
llet fresca ple a vessar.
