HANNAH AND HER SISTERS (1986)

 

1986. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 106 min. Color. 

Jack Rollins and Charles H. Joffe Production. Fotografia: Carlo Di Palma. 

Woody Allen (Mickey), Michael Caine (Elliot), Mia Farrow (Hannah), Barbara Hershey (Lee), Dianne Wiest (Holly), Carrie Fisher (April), Maureen O’Sullivan (Norma), Max von Sydow (Frederick), Lloyd Nolan (Evan), Sam Waterston (David). 

La bleda asolellada, la pesada i la sexy

Saludada com una obra mestra quan es va estrenar, Hannah i les seves germanes no desperta tant entusiasme quan es torna a veure al cap de molts anys. El guió és irregular i la direcció, poc treballada, no aporta gran cosa. En realitat, semblen dos migmetratges units. D’una banda, hi ha Hannah i les seves dues germanes, Lee i Holly. És particulament irritant, Holly (pesada Dianne Wiest, que va guanyar l’Oscar!), catastròfica excocaïnòmana aspirant a actriu que va de fracàs en fracàs en tots els terrenys. Més agradable de veure és la reposada i comprensiva Hannah, però tot i l’encant desplegat per Mia Farrow el personatge no passa de ser una bleda assolellada (la mateixa actriu n’era ben conscient i se’n va queixar). Tot l’interès se centra, doncs, en l’atractiva i sexy Lee (magnífica Barbara Hershey), que viu amb un veterà pintor de caràcter esquerp (desaprofitat Max von Sydow) i que rep amb interès creixent les imprevistes atencions del seu cunyat Elliott (el gran Michael Caine), marit de Hannah. Espurneja la pel·lícula amb aquesta història d’amor imprevist, passió descontrolada i remordiments per totes bandes.

L’altre migmetratge, clarament còmic, només té un protagonista, el mateix Woody Allen, que fa un divertit recital com a hipocondríac i acaba dissertant sobre la por a la mort i el sentit de la vida. Si s’han vist trenta o quaranta pel·lícules de Woody Allen, tot és molt “déjà vu”, però si ets jove o no n’has vist cap segur que et deixa força impressionat. 

El film, que té un bon tram central, decau al darrer terç, un cop Barbara Hershey i Michael Caine es deixen de veure. La solució final d’emparellar Dianne Wiest amb Woody Allen és inversemblant i letal per a l’espectador. El film acaba amb una tercera reunió familiar (Allen va copiar l’esquema de  Fanny i Alexander de Bergman), que resulta tan poc interessant com les altres dues. La sensació, aquí i allà, és que Woody Allen, com a director, desaprofita visualment algunes seqüències. Un cas claríssim seria el flash-back en què Allen i Farrow visiten uns amics per fer-los una peculiar proposta, rodada tota ella de forma molt apàtica.  

Destaquem finalment la presència -molt escassa- de Carrie Fisher, que fa d’amiga de Dianne Wiest i li roba, naturalment, el possible xicot, un arquitecte amant de l’Òpera (Sam Waterston, sempre un home sensible). Acabem amb una frase de Woody Allen: “I had a great evening; it was like the Nuremberg Trials.” 

ALFIE (1966)

 

1966. Gran Bretanya (Paramount). Director: Lewis Gilbert. 109 minuts. Color.

Guió: Bill Naughton. Obra de teatre: Alfie, de Bill Naughton (1963).

Michael Caine (Alfie Elkins), Julia Foster (Gilda), Jane Asher (Annie), Shelley Winters (Ruby), Vivien Merchant (Lily Clamacraft).

La desintegració del cockney

Alfie és un cockney londinenc d’uns trenta-cinc anys, solter vocacional, cínic integral (o gairebé), amb idees clares sobre la vida i, de manera especial, sobre les dones, subespècie humana a qui ell gairebé sempre anomena “birds”. L’home, enciclopèdic, ofereix els seus coneixements a l’espectador directament, mirant a càmera. Això sol ser perillós perquè trenca la màgia de la ficció, però en aquest cas funciona bé, perquè aquests petits monòlegs són l’essència del film i per la desimboltura amb què es mou i parla Michael Caine, el qual, cockney ell mateix, sembla haver nascut per aquest paper. 

Comencem per algunes de les lliçons d’Alfie. Per tenir relacions amb una dona casada, primer se l’ha de fer riure; però amb una dona soltera, mai de la vida, perquè aquí s’acaba tot. (1) Aconseguit l’objectiu, no té gaire importància que l’afer duri poc o molt, sempre hi haurà un altre “ocell” disponible: “If you lose a bird, you can always replace her.” No se li pot negar a Alfie certa decència, perquè ell sempre avisa que no és dels tipus que es casen. Això ja li va dir a Gilda, una noia amb qui fa cert temps que té una relació. La noia ho havia entès bé -“Any bird that knows its place in this world can be quite content”- però ara s’ha quedat embarassada. Alfie, fidel als seus principis, no s’hi casa, però tampoc no l’abandona. Això l’humanitza, fa que ens caigui una mica més bé.

Neix la criatura, de nom Malcolm, i Alfie es presenta de tant en tant i fa de mig pare. Gilda, però, necessita un marit i un pare i s’acaba casant amb un veí, Humphrey, un fiable conductor d’autobús que ja l’estimava a l’ombra. Alfie queda desconcertat:  “I got a letter from her, see? ‘I don’t love him’, she says, ‘but I do respect him.’ I don’t want no bird’s respect. I wouldn’t know what to do about it.” Conceptes com respecte i compromís queden molt lluny del món mental d’Alfie, però veure el seu fill de lluny, amb un altre pare, li destrossa el cor. L’antic lema necessita ser completat: “If you lose a bird, you can always replace her. But with a child it’s diferent.”

Alfie, tan segur d’ell mateix i de la seva filosofia vital a l’inici del film, viu una derrota rere una altra. S’agrupen totes en una seqüència demolidora. Mentre Lily, una dona casada amb qui ell ha tingut una relació ocasional, avorta al seu pis, Alfie, inquiet, fa un volt pel barri i passa, justament, per davant d’una església on se celebra el bateig de la filla de Gilda i Humphrey, i Malcolm, el seu fill, corre per allà. S’enfonsa Alfie quan torna al pis i veu el fetus d’un seu altre fill, aquest no nascut. Al final de la seva filosofia de vida només hi ha el no-res, el buit existencial, la mort.

La comèdia s’ha tornat drama, però encara queda temps per al sainet, quan Alfie, espantat pels esdeveniments, intenta retenir una turista americana que ha conegut, Ruby, però quan va al seu hotel, ja se la troba al llit amb un altre home. El caçador caçat. Alfie deambula sol pel carrer. Sona la cançó de Burt Bacharach cantada per Cilla Black: “What’s it all about, Alfie?” Sí, de què tracta la vida? Alfie ho ha de repensar tot de nou.

Un gran film amb un gran Michael Caine, que es convertir de cop i volta, de manera ben merescuda, en una estrella.

(1) Alfie: Make a married woman laugh and you’re halfway there with her. It don’t work with the single bird. It’d start you off on the wrong foot. You get one of them laughing, you won’t get nothing else.