2023. USA (Warner). Directora: Greta
Gerwig. 114 minuts. Color.
Guió: G.G., Noah Baumbach. Fot: Rodrigo Prieto. Música: M.Ronson, A.Wyatt.
Margot Robbie (Barbie), Ryan Gosling (Ken), America Ferrera (Gloria), Will Ferrell (CEO Mattel), Rhea Perlman (l’esperit de Ruth Handler).
El pèrfid patriarcat
Fa pocs anys, en una pel·lícula com aquesta,
amb una protagonista (la famosa nina Barbie) que transita entre el seu món
particular (Barbieland) i el món real,
s’hauria inclòs una història d’amor, per donar caliu a tot plegat, perquè és
cosa natural i perquè hauria facilitat el trasllat definitiu de la protagonista
al món real, ja que la noia hauria comprovat del cert que s’hi poden viure
experiències més trasbalsadores i satisfactòries que en aquell món rosat i
plastificat de Barbieland. Ara, però, l’amor està en decadència i les heroïnes
ja no s’enamoren (Disney refà tots els seus clàssics animats en aquest sentit).
I no ho fan perquè han après que l’amor romàntic és “una construcció cultural
edificada pel patriarcat per oprimir les dones”. Ah, el pèrfid patriarcat… La
pel·lícula sermoneja a tort i a dret. És possible que fins i tot les
espectadores més partidàries del missatge considerin que Greta Gerwig hauria d’haver
estat més subtil.
Curiosament, el personatge principal no és
gens interessant. No fa res, és passiu. Només es desconcerta pels pensaments
negatius que l’assalten (no són d’ella, provenen de la persona que hi juga) i s’esgarrifa
per l’estat de coses al món real. Ni tan sols agafa el comandament de les
operacions quan arriba l’hora de restablir el matriarcat a Barbieland. Gerwig, al
final de tot, espavila i fa que Barbie desitgi per fi alguna cosa: anar a viure
al món real. Increïble, no era tan pèrfid el patriarcat? L’argument, al servei
del missatge, té forats infinits.
La pel·lícula la salva Ken (magnífic Ryan
Gosling), el centre emocional del film, el xicot que estima i no és estimat, l’home
que no es pot desfer de la seva infelicitat. Ni la instauració momentània del
patriarcat a Barbieland no el fa feliç. La frase és genial. Sense cavalls, el
patriarcat no té interès: “To be honest, when I found out the patriarchy
wasn’t about horses I lost interest.” El
número musical “I’m Just Ken”, molt ben cantat per Gosling, que aquí balla més bé
que a La La Land (2016), és el millor moment del film. Després, tot
decau.
