TAKE THE MONEY AND RUN (1969) * *

 

1969. USA. Director: Woody Allen. 85 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Mickey Rose. Fot: Lester Shorr. Música: Marvin Hamlisch. 

Woody Allen (Virgil Starkwell), Janet Margolin (Louise).

La pistola de sabó

Aquesta és la primera pel·lícula que va realment va dirigir Woody Allen, perquè la peculiar What’s Up, Tiger Lily? (1966) consistia només en un doblatge còmic d’un film japonés ja existent. Take the Money and Run és una pel·lícula irregular, un fals documental paròdic que no acaba de funcionar mai gaire bé, i que viu sobretot d’alguns gags molt divertits. Potser el problema és que el punt de partida és massa inversemblant, fins i tot en clau de comèdia, perquè Woody Allen és del tot increïble com a delinqüent, atracador de bancs i un dels criminals més buscats del país. Faria bé Woody Allen, sobretot a partir d’Annie Hall (1977), d’acostar la seva personalitat cinematogràfica a la seva persona real, construint un personatge neuròtic proper i entranyable.

En aquest film, l’embolcall de fals documental es fa més aviat pesat -això li sortiria molt millor a Zelig (1983)- i només fa mitja gràcia el camuflatge dels avergonyits pares del perillós criminal, que apareixen amb celles, ulleres i bigoti de Groucho Marx (tot un homenatge). Com deia, el millor són alguns gags, com el de la pastilla de sabó convertida en pistola fins que, quan el xicot ja és a les portes de la presó, una inoportuna pluja la converteix en un munt de bombolles. També és molt divertit el tram final, en què Woody i cinc presidiaris més es refugien encadenats en una casa on viu una dona gran; arriba un policia, la dona presenta els sis homes com els seus “cosins” i el policia s’ho creu (i dos dels sis són negres!); quan la dona, aprofitant que els sis han anat al lavabo, li diu que són els presidiaris, que s’ho hauria d’haver imaginat perquè van tots molt juntets sempre, el policia afirma: “Em pensava que era una familia molt unida”.

A vegades, alguns gags, com ara el de les dues bandes de atracadors que assalten alhora un mateix banc, no acaben de ser tan divertits com podien haver sigut, a causa de la comprensible falta d’experiència de Woody Allen com a director. Destaquem, per acabar, l’agradable presència de Janet Margolin.           

LE CLAN DES SICILIENS (1969)

 

1969. França. Director: Henri Verneuil. 117 minuts. Color.

Guió: H.V., José Giovanni, Pierre Pelegri. Novel·la: Le Clan des Siciliens, d’Auguste Le Breton (1967). Fotografia: Henri Decaë. Música: Ennio Morricone.

Jean Gabin (Vittorio Manalese), Alain Delon (Roger Sartet), Lino Ventura (Le Goff), Irina Demick (Jeane Manalese), Yves Lefebvre (Aldo Manalese). 

L’honor de la família

Els Manalese, clan mafiós sicilià, són molt professionals delictivament parlant. Planifiquen les seves accions amb rigor i les executen amb precisió mil·limètrica. El cap del clan és Vittorio Manalese, home calmós i cerebral; l’interpreta Jean Gabin, potser poc sicilià però amb infinita autoritat patriarcal. Els Manalese, a l’inici del film, alliberen brillantment de les urpes de la justícia el lladre i pistoler Roger Sartet, mentre és transportat en un furgó policial. Sartet no és sicilià, és francès, però té informació privilegiada sobre unes joies i els Manalese, temporalment, l’incorporen al clan. Serà una mala decisió, perquè és un home d’un altre món, amb uns altres valors.

Sartet és Alain Delon, prodigiós com sempre, combinant esclats de càlida simpatia i de fredor criminal. Roger Sartet es burla de la prudència dels Manalese, dient-los que si opten pel menor risc possible el que han de fer és dedicar-se als jocs infantils: “Dans le domaine du moindre risque, je ne vois que le bilboquet et le cerceau.” Ell mateix, però, hauria de ser més prudent, i no embolicar-se amb Jeanne, la dona d’Aldo, l’hereu dels Manalese. Rebolcar-se amb ella a la platja, a la vista d’un dels nens del clan, és molt perillós. El tema musical d’Ennio Morricone, inoblidable, punteja tant l’eficiència criminal de la banda com l’arribada, lenta i inexorable, de la catàstrofe.  

Pocs robatoris són tan originals com el que es veu en aquesta pel·lícula. Els Manalese, juntament amb mafiosos sicilians establers als Estats Units, segresten un avió en ple vol, l’avió en què viatgen les joies, i fan aterrar l’aparell, que feia el trajecte de París a Nova York, en un tram d’autopista. El cop ha estat perfecte, el final hauria de ser feliç. Però hi ha l’honor dels Manalese en joc. Sí, l’honor. Amb això, no hi comptava Roger Sartet.  

El nen que havia observat l’escena de la platja veu una escena semblant a la televisió i ho comenta sense voler. L’ambient es glaça. Sartet és home mort. En un descampat es produeix el memorable desenllaç, amb Delon, espectacular com sempre en els moments definitius, deixant-s’hi la pell. No em vull oblidar, per cert, de Lino Ventura, que aquí és el sobri comissari Le Goff, que amb perserverança investiga el cas. Gabin, Delon i Ventura, grans noms de l’imbatible cinema francès dels anys seixanta i setanta.