SCOOP (2006)

  

2006. UK, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color. 

Scarlett Johansson (Sondra Pransky), Woody Allen (Sid Waterman / The Great Splendini), Hugh Jackman (Peter Lyman), Ian McShane (Joe Strombel).

Ansietat aeròbica

Joe Strombel, incisiu periodista de la vella escola, un cop difunt, apareix en un boirós i tenebrós paratge d’ultratomba, dalt d’una barcassa presidida per una figura immòbil i silent: la Mort, amb la dalla i tot. Hi ha més gent a coberta, com ara una dona, Jane Cook, que afirma haver mort enverinada pel seu cap, el cèlebre aristòcrata Peter Lyman. El motiu és que ella sabia que en Lyman era el pèrfid Assassí del Tarot, assassí en sèrie de prostitutes que causa estralls a Londres. Tota una exclusiva, pensa en Joe Strombel, però es troba a l’ultratombra i les comunicacions són difícils. Convertit en fantasma per poc temps, però, aconsegueix transmetre el missatge a una estudiant de periodisme, Sondra Pransky, just quan la noia interevenia en un número d’un mag de segona divisió, el Gran Splendini.

És un enginyós punt de partida. Sondra s’anima de seguida a investigar el tema i vol que el mag l’ajudi. Però ell, de nom real Sid Waterman, no ho veu gens clar, perquè és en Woody Allen, i la covardia no se li  suposa, la declara ell mateix. No vol emocions fortes: “L’única emoció que espero tenir a la vida és sopar i després no tenir cremor d’estómac” (Sweetheart, excitement in my life is dinner without heartburn after it). Però, és clar, la noia és Scarlett Johansson, amb el seu entusiasme i la seva bellesa juvenil, i això és difícil de resistir. Així doncs, fingint que són pare i filla, s’infiltren en el club esportiu que freqüenta el tal Lyman, ella fa veure que s’ofega a la piscina, Lyman la rescata i el contacte ja està fet.

Aquesta deu ser una de les millors pel·lícules que ha fet Woody Allen al segle XXI i, segurament, la més divertida. És la penúltima en què apareix com a actor -To Rome with Love (2012) és la darrera, i només surt en un dels quatre episodis- i pot treure tot el seu repertori. Hi ha frases antològiques, com aquella en què explica perquè no li cal fer exercici: “I don’t need to work out. My anxiety acts as aerobics”.

Woody Allen, que quatre anys abans, a Hollywood Ending (2002), encara s’enduia la noia al final, aquí, amb setanta anys, ja s’ha de conformar amb una relació paternofilial que, francament, conté la seva emoció. En un moment determinat, Syd explica a Sondra que ella és la filla que no ha tingut mai. Val la pena reproduir sencer el monòleg: “You’re the daughter I never had. Cause I never wanted to have kids. I didn’t because… (…) you’re nice to them, you bring them up, you suffer, you take care of them, and then they grow up and… and… they accuse you of having Alzheimer’s .”

HOLLYWOODLAND (2006)

 

2006. USA. Director: Allen Coulter. 127 minuts. Color. /$16M/

Guió: Paul Bernbaum. Fotografia: Jonathan Freeman. Música: Marcelo Zarvos. 

Adrien Brody (Louis Simo), Diane Lane (Toni Mannix), Ben Affleck (George Reeves), Bob Hoskins (Eddie Mannix), Robin Tunney (Leonore Lemmon). 

El preu d’abandonar els rics i poderosos

George Reeves va ser un mediocre actor que es va fer famós als anys 50 interpretant a Superman en una sèrie de televisió. Encasellat, no va aconseguir més papers, i el 1959 es va suïcidar. O potser el van matar, perquè Reeves tenia relacions amb Toni, la dona d’Eddie Mannix, un capitost de la MGM; ara bé, Mannix no hauria actuat com a marit ofès, perquè el seu matrimoni era molt obert (ell s’entenia amb una japonesa i era pública la relació entre George i Toni), sinó just pel contrari, perquè Reeves havia abandonat Toni, deixant-la destrossada, per una jove cantant; o sigui, que Mannix, home amb connexions mafioses, hauria encarregat la mort de Reeves per fer feliç la seva dona. Entranyable. Aquesta pel·lícula, però, no gosa pas treure l’entrellat del cas i ofereix diverses versions de la mort del Superman televisiu. Al final, es decanta més aviat pel suïcidi.

En qualsevol cas, aquesta és una mostra molt entonada de cinema negre retro. És una pel·lícula estilitzada i elegant, com sol ser norma en el subgènere, però aquí l’ambientació d’època no ofega la història. Cal atorgar, doncs, un gran mèrit al director, Allen Coulter. Els actors hi ajuden molt: Ben Affleck fa el millor paper de la seva carrera com a George Reeves, potser perquè comprèn perfectament les frustracions professionals del personatge; Diane Lane, com a Toni Mannix, està tan brillant i emotiva com sempre; i només Adrien Brody, com a detectiu pelacanyes que investiga el cas, baixa el llistó, per sobreactuat. Hi ha massa metratge dedicat a ell, i aquest és taló de la pel·lícula.

En qualsevol cas, el film navega gairebé sempre a tota vela i damunt aigües cristal·lines. Quan els actors i els diàlegs són bons, s’aconsegueixen grans moments. Aquest magnífic diàleg n’és un exemple. Toni Mannix acaba de ser abandonada per George Reeves, que ara prefereix la companyia de Leonore Lemmon, una cantant de Nova York. Pel que es veu, la noia el fa sentir jove.   

George Reeves: She makes me feel young…

Toni Mannix: Have you seen yourself, George. Your face is going.

George: Don’t do this.

Toni: Here, your eyes, your hair, your stomach…

George: Stop it.

Toni: You think no one notices?

George: Toni, don’t do this.

Toni: But you’ve got your projects, haven’t you? You’re going to be a director. You’ll sit in your little canvas chair polishing your balls. “Thank God I got rid of that hag I had to crew. What was her name? The one who paid for everything! The one who bought me a fucking house!”

George: For God’s sake…

Toni: You want publicity? Youl’ll get it! I’ll say you’re a Red. And a faggot. A lush. Nobody can call that a lie. 

DAS LEBEN DER ANDEREN (2006)

 

2006. Alemanya. Guió i dir: Florian Henckel von Donnersmarck.137 min. Col.

Fotografia: Hagen Bogdanski. Música: Gabriel Yared, Stéphane Moucha.

Ulrich Mühe (Gert Wiesler), Sebastian Koch (Georg Dreyman), Martina Gedeck (Christa-Maria Sieland), Ulrich Tukur (Anton Grubitz), Thomas Thieme (ministre Bruno Hempf).    

La pràctica del socialisme

La vida dels altres és un film fascinant sobre la desapareguda República Democràtica Alemanya. El control social que efectuava l’Stasi –la policia política de la RDA- era total i absolut, gràcies als seus 100.000 empleats i als seus 200.000 informadors (en un país de 16 milions d’habitants!). El film comença el 1984, només sis anys abans de la desaparició de la RDA, però la glàsnost (la política de transparència) de l’època de Gorbatxov encara quedava molt lluny.  

Gert Wiesler és un capità de l’Stasi. A la universitat, fa classes sobre la millor manera d’interrogar els individus contraris al règim. És implacable, i creu fermament en el sistema i en la repressió que el seu manteniment comporta. El seu superior és Anton Grubitz, menys brillant que ell, però amb més talent per ascendir. Una seqüencia defineix la vida a la RDA. Grubitz visita Wiesler a la universitat i dinen junts. Ho fan a la zona dels estudiants, al·legant que “potser ja és hora que practiquem el socialisme”. S’asseuen en una taula llarga, amb estudiants a l’altra punta. Un d’ells explica un acudit sobre Honecker (cap d’Estat de la RDA), fins que els altres l’alerten de la presència de Grubitz i Wiesler. L’ambient es glaça. Grubitz repta l’estudiant a acabar l’acudit, el noi quequeja, Grubitz n’explica un (“En què s’assemblen Honecker i un telèfon? En què tots dos s’han de penjar!”) i riu amb riallades falses. Els estudiants no saben què fer, Wiesler fa cara de circumstàncies i Grubitz, al final, demana el seu nom a l’estudiant. Al final, realment, potser sí que han practicat el socialisme.

La feina que Grubitz encarrega a Wiesler és vigilar un exitós autor teatral, Georg Dreyman, que potser no és tan fidel al règim com aparenta. Wiesler i els seus homes entren al pis de Dreyman un matí per instal·lar micròfons a totes les habitacions. Quan Wiesler detecta que la veïna del replà els ha observat, li diu que val més que no digui res si vol que la seva filla conservi la feina a la universitat. Se sap tot de tothom, ningú no escapa al control de l’Stasi. Wiesler està orgullós de la seva feina. Menys ho està, però, quan descobreix el motiu real de l’espionatge, que no és altre que l’interès que té el ministre de Cultura Bruno Kempf en l’actriu Christa-Maria Sieland, que és la companya de Dreyman. El ministre, simplement, es vol desfer de l’home que li fa nosa per satisfer els seus apetits sexuals, i per això fa servir tots els mitjans que té a disposició.

El món en què tant creia Wiesler cau com un castell de cartes.