1962.
USA (MGM). Director: Sam Peckinpah. 122 minuts. Color.
Guió: N.B. Stone jr., W..S. Roberts. Fot: Lucien Ballard.
Mús: George Bassman.
Randolph Scott (Gil Westrum), Joel McCrea (Steve Judd), Mariette
Hartley (Elsa Knudsen), Ron Starr (Heck Longtree), Edgar Buchanan (Jutge
Tolliver).
El comiat
A vegades els
grans actors tenen l’oportunitat d’acomiadar-se del cinema com es mereixen, amb
una gran pel·lícula. No és, però, un cas gaire freqüent, i menys freqüent és
encara que siguin dos els actors que diguin adéu, junts, amb una obra mestra
del gènere que ells van ajudar tant a fer gran. L’existència d’aquest western
és, doncs, gairebé un miracle, una meravella que els aficionants a l’Oest no
deixarem mai d’agrair. Randolph Scott i Joel McCrea, junts per primera i última
vegada, van protagonitzar un moment màgic de la història del western.
Curiosament, després de llegir el guió, van decidir intercanviar-se els papers.
Va ser una bona idea: Randolph Scott, amb aquella sornegueria que podia
transformar-se fàcilment en cinisme, va ser un “dolent” molt convincent encarat
a la bondat natural de Joel McCrea.
Randolph Scott
és Gil Westrum, un home que ara, amb perruca i vestuari de Buffalo Bill, es fa
anomenar The Oregon Kid i s’exhibeix com a tirador infal·lible per fires i
mercats. Sorprèn força veure Scott així. Amb més dignitat va pel món Joel
McCrea, que es diu Steve Judd i rep l’encàrrec de transportar or des d’un
campament miner situat a les terres altes fins a la ciutat. Judd retroba
Westrum, amic dels vells temps, i el contracta per la feina. Cavalquen, doncs,
junts, Judd i Westrum, és a dir, Joel McCrea i Raldolph Scott, i és un plaer
indecriptible veure’ls junts en un western.
Té temptacions
de robar l’or Westrum i, de tant en tant, sondeja el seu amic. Judd, però, és
un home íntegre. Ho és des que, quan era un jovenet tabalot, va rebre una lliçó
d’un sheriff i va aprendre a viure amb dignitat. Westrum, però, prefereix la
riquesa a l’honradesa: “Saps què duu al damunt un home pobre quan mor? La
vestimenta de l’orgull, i li és tan poc útil com quan la duia en vida”(1).
I li acaba preguntant: “Tu vols
acabar així, Steve?” Judd, impertorbable, fa una declaració solemne: “Jo l’únic
que vull és viure i morir honradament”. És Joel McCrea, ens el creiem.
Arriba la nit, dormen al ras. Westrum intenta robar l’or però Judd el
sorprèn. Esperava la traïció de l’amic, però li dol molt. Al matí, Westrum
s’escapa, però quan, des de lluny, observa que Judd, juntament amb el noi i la
noia que l’acompanyen, és atacat per uns miners venjatius, no dubta ni un segon
i corre a ajudar-los. Se n’alegra Joel McCrea, ens n’alegrem nosaltres. Ja
sabíem que Randolph Scott no ens fallaria. Es produeix un tiroteig, els miners
disparant des d’una casa, els nostres amagats en una rasa. Judd, ferit, vol
abreujar la situació i repta els miners a sortir a camp obert. Els provoca
dient-los si tenen por d’enfrontar-se a un parell de vells. Falten només tres
minuts per acabar la pel·lícula i està a punt d’arribar la seva raó de ser, el
gran moment. És mítica la imatge, potser és la més mítica de la història del
western: Randolph Scott i Joel McCrea avançant a camp obert, amb aplom de
professional. Disparen primer els tres miners, amb nervis; desenfunden més tard
i amb més precisió Scott i McCrea, que liquiden els adversaris. Joel McCrea,
però, està ferit de mort. Hi ha un últim diàleg. Randolph Scott li promet que
durà l’or al banc.
S’allunya
Randolph Scott i es queda sol Joel McCrea, en primer terme, contemplant el
paisatge per última vegada fins que s’ajeu i mor. Són deu segons
extraordinaris, un final inoblidable, amb una música sublim de George Bassman.
Sam Peckinpah filma amb emoció i sobrietat, a la manera clàssica, sense els
trucs vulgars que després el farien famós.
Randolph Scott i Joel McCrea, que tanta dedicació i amor al western havien
demostrat al llarg dels anys, es mereixien una pel·lícula com aquesta per
culminar les seves brillants carreres.
(1) Gil Westrum:
Pardner, do you know what’s on the back of a poor man when he dies? The clothes
of pride. And they’re not a bit warmer to him than when he was alive.
