29: LA GAVINA. Anton P. Txèkhov

Traducció: Nina Avrova i Joan Casas

Són quatre les grans obres de teatre que va escriure Anton Txèkhov (1860-1904): La gavina (1896), L’oncle Vània (1897), Tres germanes (1902) i El jardí dels cirerers (1903). He rellegit fa poc les dues últimes. Són molt diferents. A L’oncle Vània, el present és un temps mort, perquè tot va passar fa molts anys i ja no es pot canviar; a La gavina, en canvi, tot ha de passar encara, el drama es conjuga en present i l’emoció arriba de la mà de dos joves que tenen, d’entrada, grans esperances en el futur. Ell és Konstantín Gavrílovitx Trèplev, Kòstia, un jove, inquiet, nerviós, que viu a l’ombra de la seva mare, Arkàdina, famosa actriu de teatre. El pobre noi té comprensibles problemes de falta d’autoestima. Després d’esfullar una flor per comprovar l’amor de la seva mare, arriba a una conclusió: “Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Ella té ganes de viure, d’enamorar-se, de posar-se bruses de colors clars, i jo tinc vint-i-cinc anys i constantment li faig recordar que ja no és jove. Quan no sóc al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc en té quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el seu teatre. Ella se l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i jo més aviat penso que el teatre actual és una rutina, un prejudici.” (Pàg. 41)

Trèplev estima amb fervor juvenil Nina, una noia que viu en una casa veïna, també vora el llac. Nina és una aspirant a actriu que no té per Trèplev -de seguida ho veiem- sentiments tan ardents. El primer acte tot gira al voltant d’una apocalíptica obra de teatre que Trèplev ha escrit i que Nina interpreta al jardí de la casa. Arkàdina saboteja l’obra amb els seus comentaris i Trèplev, furiós, suspèn la representació. El que va malament sempre pot empitjorar: Nina, poc afectada per la suspensió perquè l’obra no li agradava (“No hi ha persones vives”, li havia dit), mostra un gran entusiasme per la presència a la casa de Trigorin, un cèlebre escriptor de contes que, a més, és l’amant d’Arkàdina. Trèplev, per descomptat, no el suporta.

La idolatria adolescent de Nina desglaça Trigorin, acostumat a ser un espectador de la vida: “Un amor jove, meravellós, poètic, un amor que et porta al món dels somnis, és l’única cosa en aquesta terra que ens pot donar la felicitat! I jo encara no l’he experimentat aquest amor... Quan era jove, no tenia temps, gastava les escales de les redaccions, lluitava contra la pobresa... I ara el tinc aquí, aquest amor, finalment ha arribat, m’atrau... Quin sentit té fugir-ne?” Aquesta mena de declaracions, naturalment, no fan gaire feliç Arkàdina: “Tan vella i lletja sóc, que pots parlar amb mi d’altres dones sense cap mirament?” Arkàdina busca continuar sent el centre de totes les mirades; Trigorin busca la passió fora de temps; Nina busca la fama; i Trèplev busca demostrar que és algú més enllà de ser fill de la seva mare. Un toc hamletià recorre l’obra, no tan sols perquè mare i fill, que alternen escenes d’amor i d’odi, s’intercanvien tot plegat verinoses rèpliques de Hamlet, sinó també perquè el triangle Arkàdina-Trigorin-Trèplev recorda no pas poc el de Gertrudis-Claudi-Hamlet, i perquè Nina, òrfena de mare com Ofèlia, resulta una figura tan desemparada com ella.   

Al quart acte, passats dos anys, Nina fa una visita a Trèplev una nit de pluja i vent: “S’hi està molt bé, aquí; és agradable, càlid... No sent el vent? A Turguènev hi ha un fragment que diu: ‘Afortunat aquell que en nits com aquesta es troba sota el sostre d’una casa, aquell que té un racó càlid’. Jo sóc la gavina... No, no és això. (Es frega el front) Què deia, jo? Turguènev... ‘i que Déu ajudi  tots aquells que vagaregen sense refugi...’

Per cert, hi ha una gavina, sí, la mata Trèplev amb una escopeta i acaba dissecada en un armari. Encara hi estic rumiant, sobre el simbolisme d'aquesta gavina.