Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Glenn Ford. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Glenn Ford. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de juliol del 2025

THE MAN FROM THE ALAMO (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Budd Boetticher. 79 minuts. Color.

Guió: Steve Fisher, D.D.Beauchamp. Argument: Niven Busch, Oliver Crawford.

Glenn Ford (John Stroud), Julia Adams (Beth Anders), Chill Wills (John Gage), Hugh O’Brian (Tin. Lamar), Mark Cavell (Carlos), Victor Jory (Jess Wade), Neville Brand (Dawes).

La redempció del fals desertor

Aquest western, tot i un inici molt intens dramàticament, no decau i manté el tipus fins al final, gràcies a un guió intel·ligent, a l’enèrgica direcció de Budd Boetticher i a la presència de dos intèrprets tan atractius com Glenn Ford i Julia Adams.

Glenn Ford és John Stroud, un soldat destinat a morir, com tots els seus companys, en el setge de l’Álamo (1836), que ja és a punt de caure sota les tropes mexicanes que comanda el general Santa Anna. Però un grup de soldats, preocupats per la sort de les les seves famílies a Texas, decideixen que un d’ells, escollit per sorteig, abandoni l’Álamo. Guanya John Stroud i, en el moment decisiu, quan tots els altres -a instàncies del comandant- fan una passa endavant demostrant lleialtat i coratge infinit, ell es queda quiet i demana un cavall per marxar. “Mai no hauria pensat que viuria per veure el dia que Johnny Stroud es convertiria en un covard”(1), comenta un soldat que no sap res de l’acord secret. És comprensible que ho pensi, perquè a l’inici hem vist Stroud actuant amb gran valor dalt dels enrunats murs de l’Àlamo

Ara, però, és el covard de l’Álamo, i així el reben al primer poble on arriba. Stroud, que ja ha comprovat que ha arribat tard per salvar la seva família, està absolutament desolat i no té esma per explicar res. La multitud exaltada gairebé és a punt de linxar-lo pel carrer. El salva l’atac d’un grup de renegats que, disfressats de mexicans, causen el pànic a Texas per aplanar la feina a Santa Anna. Stroud fuig amb els renegats, que se’l miren de reüll. No és popular enlloc, el nostre home.

Fent de sentinella pels renegats, els traeix alertant d’una emboscada a una caravana de texans. Stroud, al descobert, intenta matar el cap dels renegats però en ple tiroteig rossola muntanya avall i queda inconscient. És sorprenent aquest western, i es fa mirar. Potser és massa oportú, però, que Carlos, el nen mexicà orfe que Stroud ha afillat i que viatja a la caravana, surti a cavall a buscar-lo… i el trobi. Però això permet que Stroud torni a veure Beth Anders, que primer li fa d’infermera i després de psicòloga. Necessitava Stroud comprensió i afecte. Julia Adams és el millor consol possible per a una ànima torturada. Meravelloses són totes les seqüències entre ells dos.

Al tram final, arriba la molt esperada rehabilitació del “covard” de l’Álamo. Els soldats que escortaven la caravana marxen reclamats per Sam Houston, que està reclutant a marxes forçades un exèrcit per enfrontar-se a Santa Anna, i Stroud s’erigeix com a nou cap. Té, a més, la benedicció del tinent Lamar, cunyat de Beth que ara ja comprèn el dilema entre el deure militar i el deure moral de protegir la família. És brillant l’acció, magistralment dirigida per Budd Boetticher, sempre precís i vibrant amb la càmera. Corren les carretes fins a la vora del riu, disparen les dones contra els renegats i Stroud culmina la feina amb una baralla a tocar d’un salt d’aigua.

És un western realment admirable, en l’acció i en l’amor. No hi ha petó final entre Glenn Ford i Julia Adams. Ell gairebé ni la mira quan se n’acomiada per anar cap a la batalla de San Jacinto (la batalla en què els texans obtindrien una victòria esclatant). El deure el té capficat. “He’ll come back, Miss Beth”, diu el simpàtic Carlos. “I hope so, Carlos”, fa Beth, esperançada. “So do I, for both of us”, conclou el nen. Ves per on, doncs, l’home que havia perdut la família, en tindrà una de nova ben aviat. És així el món de l’Oest: no hi ha temps per lamentar-se, només hi ha temps per refer-se.

(1) Soldier: Never thought I live to see the day Johnny Stroud would turn yellow.

diumenge, 29 de juny del 2025

THE BIG HEAT (1953)

 

1953. USA (Columbia). Director: Fritz Lang.  90 minuts. B/N. 

Guió: Sydney Boehm. Novel·la: The Big Heat, de William P. McGivern (1953).

Fotografia: Charles Lang. Música: Ichiro Saito.

Glenn Ford (Sgt. Dave Bannion), Gloria Grahame (Debby Marsh), Jocelyn Brando (Katie Bannion), Lee Marvin (Vince Stone).


Home fatal

En aquest clàssic del cinema negre no hi ha “femme fatale” sinó “homme fatal”, perquè el seu protagonista -el sergent Dave Bannion, de la policia de Kenport- acaba sent el responsable indirecte de la mort de les quatre dones que apareixen a la pel·lícula. Impulsiu com és, Bannion no pensa gaire en les víctimes col·laterals que pot produir la seva croada contra la corrupció. Amb més discreció, i no a la vista de tothom, hauria d’entrevistar-se amb Lucy Chapman, l’amant de Duncan, el policia que s’ha suïcidat. L’endemà, Lucy ja apareix morta en un carreró. Ho ha encarregat Lagana, el gàngster que controla la ciutat. Lagana tenia en nòmina Duncan, i ara la senyora Duncan, vídua molt poc desconsolada (és Jeanette Nolan, la Lady Macbeth d’Orson Welles!), el sotmet a xantatge, perquè el marit ho ha deixat tot per escrit. Lagana, però, no s’immuta per això, perquè és un gàngster intel·ligent que sap evaluar pèrdues i beneficis. No vol més sang de la necessària ni titulars escandalosos. Els seus sequaços, però, no són uns fins estilistes.

Arriba un moment crucial. Explota una bomba col·locada al cotxe de Bannion. No mor ell, sinó la seva dona, Katie. De nou, pensem que Bannion, que es dedica a fer incursions perilloses en territori de Lagana, hauria d’haver pensat més en la seguretat de la seva dona. Bannion diu adéu a la càlida vida de família, abandona la policia i renega, a l’engròs, de tots els seus antics companys. No ens cau del tot bé Bannion, per capcalent, però sí Glenn Ford, magnífic.    

A la segona part emergeix el personatge de Debby Marsh (Gloria Grahame, insuperable), l’amant de Vince Stone, mà dreta de Lagana. Debby es defineix amb una cèlebre frase: “I’ve been rich and I’ve been poor, anb believe me, rich is better.” Debby beu massa, xerra massa i és massa innocent, perquè creu que pot conviure amb gàngsters i fer la viu-viu com si res. Debby, atreta per la figura solitària i amargada de Bannion, ho paga car, amb una cèlebre escena amb cafè bullent que li desfigura mitja cara.

Hi ha algun moment, en totes les pel·lícules negres de Fritz Lang, en què la trama voreja -o, directament, traspassa- la línia de la inversemblanca. En aquest cas, hi ha la visita letal que Debby fa a la senyora Duncan. El diàleg, però és fenomenal. Totes dues porten abrics de visó i Debby no triga a establir semblances, entre ella, la noia dels baixos fons, i la senyora Duncan, cínica representant del món respectable. “I’ve been thinking about you and me, how much alike we are. The mink-coated girls”, li diu. “I don’t understand you. What are you here for, Miss Marsh?”, respont la viuda alegre. “Debby. We should use first names, Bertha. We’re sisters under the mink”, i tot seguit fa el que ha vingut a fer. Res no en treu ella, d’aquest acte, només un final tràgic. Sí que en treu profit Bannion, afortunat heroi, “homme fatal” per excel·lècia.  

WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...