THE GAUNTLET (1977)

 

1977. USA (Malpaso-WB). Director: Clint Eastwood. 109 minuts. Color.

Guió: Michael Butler, Dennis Shryack. Música: Jerry Fielding. 

Clint Eastwood (Ben Shockley), Sondra Locke (Gus Mally), Pat Hingle (Maynard Josephson), William Prince (Com. Blakelock), Bill McKInney (Constable).

Títols: Ruta suïcida; L’épreuve de force; L’uomo nel mirino.

El policia i la prostituta

Ben Shockley és un policia alcoholitzat i solitari. El veiem per primera vegada a l’alba, tornant d’una llarga nit de pòquer. Una ampolla cau del cotxe quan arriba a comissaria. El seu amic Josephson, company d’anys patrullant pels carrers, intenta que Ben tingui un aspecte decent abans de parlar amb el comissari. Es creuen amb l’ajudant del fiscal. “Aquest no podria condemnar ni en Hitler!”(1), comenta Josephson. Al cinema policíac dels anys 70 els càrrecs públics solen ser ineptes o corruptes. El comissari Blakelock envia Ben a Las Vegas a recollir un tal Gus Mally. “És un testimoni irrellevant en un cas sense importància”(2), afirma Blakelock. Vola Shockley cap a Las Vegas i, tot seguit, es troba amb la sorpresa que Gus Mally és una dona, concretament una jove prostituta.

“You’re a dead man, Shockley”, li diu de seguida, i es nega a sortir del calabós, perquè està convençuda que els mataran només trepitjar el carrer. Fins i tot hi ha apostes sobre el tema, afirma, i estan 50 a 1 en contra seva. Ho comprova Shockley en un bar: “Mally no show” és l’aposta i va pujant  ràpidament. El policia comença a tenir dubtes però ha de fer la feina. Lliga la noia a una camilla i amb una ambulància es dirigeix a l’aeroport. Comença aquí una autèntica ruta suïcida (títol del film en aquests verals), perquè se succeiran els intents d’assassinats, sempre molt aparatosos. Primer serà un cotxe bomba camí de l’aeroport, i després dues pluges de trets, sobre una casa i sobre un cotxe, que queden com coladors. És exagerat, grotesc, i és el leiv-motif visual del film. Si la corrupció és màxima també ho ha de ser la violència amb què s’expressa.

El guió combina molt bé l’acció explosiva amb la relació entre els dos protagonistes. Ben no és un geni deductiu, però aviat sap que ella té raó: el seu testimoni destaparia connexions entre la màfia i altes esferes policials. Ben i Mally s’intercanvien sarcasmes a l’inici, però després la lluita per la supervivència els fa col·laborar. El clímax del film és impressionant: Shockley i Mally pugen a un tren de càrrega i, allà, uns motoristes ressentits claven al policia una pallissa brutal; per evitar que el matin, la prostituta s’ofereix a ser violada. No hi ha paraules després, amb les mirades n’hi ha prou. Gran director Clint Eastwood, amb una planificació exemplar -cada pla és just i necessari, el millor possible-, que fa que els seus films millorin a cada visió. Mereix unes paraules Sondra Locke. Entre 1976 i 1983 va fer sis films amb Eastwood. Sempre va estar molt bé, però aquí té un gran personatge i deixa un record imborrable. Pel que fa al final, amb la pluja de bales definitiva, és una lluita entre la tenacitat de dues persones contra una massa de servidors públics manipulats pel poder. Semblava un thriller qualsevol i resulta que és un film polític de llarg abast.

(1) Josephson: He couldn’t convict Hitler.

(2) Blakelock: It’s a nothing witness for a nothing trial.