WOLFS (2024)

 

2024. USA (Apple TV). Guionista i director: Jon Watts. 108 m. Color. (27 set)

Fotografia: Larkin Seiple. Música: Theodore Shapiro.   

George Clooney, Brad Pitt, Amy Ryan (Margaret), Austin Abams (el noi). 

Carisma i foscor

Dos “netejadors” d’escenes criminals, George Clooney i Brad Pitt, es presenten gairebé al mateix temps en una habitació de l’hotel Delon (un homenatge?), on un jovencell s’ha matat accidentalment saltironejant al llit abans de tenir relacions amb una important fiscal de Nova York. El punt de partida, artificiós com és, no deixa de ser prometedor, però la pel·lícula no té gran cosa i ho confia tot a l’indiscutible carisma dels dos protagonistes. Jon Watts, guionista i director, demostra limitacions en els dos àmbits.

L’argument és fluix, escàs i allargassat, i els diàlegs, suposadament enginyosos per dissimular les deficiències de la trama, són repetitius i avorrits. Watts no és Tarantino. Com a director, la cosa no millora perquè deu ser ell qui ha ordenat al director de fotografia una il·luminació tan escassa. Cansa molt, tanta foscor. És un greu error. Recordem Collateral (2004), film nocturn i magistralment il·luminat.

La pel·lícula té algun gir argumental bo -el jovencell no està tan mort- pero en general té poca vida. Feixucs i pansits hi deambulen Clooney i Pitt, ja tenen una edat. Al tram final, apareixen complicacions argumentals i debats morals que volen motivar l’espectador, però no ho aconsegueixen. Són tardans i gratuïts. El darrer pla del film, per cert, sembla voler rememorar el de Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969), amb Paul Newman i Robert Redford, però la distància és sideral.

JUROR #2 (2024)

 

2024. USA (Malpaso, Warner). Director: Clint Eastwood. 114 min. Col. (1 nov.)

Guió:  Jonathan Abrams. Fot: Yves Bélanger. Música: Mark Mancina.    

Nicholas Hoult (Justin Kemp), Toni Collette (Faith Killebrew), Zoey Deutch (Allison Creson), Cris Messina (Erich Resnick), Gabriel Basso (James Michael Sythe), Kiefer Sutherland (Larry Lasker), Francesca Eastwood (Kendall Carter), J. K. Simmons (Harold).      

Dilemes i polsosos ideals

El jurat número 2 és Justin Kemp, un home jove, feliçment casat i a punt de ser pare. Alcohòlic rehabilitat, no és estrany que pensi que la força de voluntat és el factor clau per dirigir amb encert la pròpia vida. Ah, no compta amb l’atzar i l’altra gent… Tot es comença a tòrcer quan rep una notificació per formar part d’un jurat. En Justin se’n vol alliberar al·legant l’avançat estat de gestació de la seva dona, però la jutgessa, insensible, li denega la petició. Al judici, en Justin aviat s’adona que potser va ser ell qui, en una nit de tempesta, conduint per una carretera estreta, va matar Kendall Carter, una noia borratxa que havia discutit amb el seu xicot irascible en un bar proper. Sí, el cotxe no va impactar contra un cérvol, com ell creia, sinó contra la noia. L’acusat, un tipus menyspreable amb un llarg historial delictiu, és innocent, doncs. Justin, a més, no pot evitar mirar-se’l amb certa simpatia, perquè és, com ell, un home rehabilitat, o ho sembla.

El dilema que se li planteja al pobre Justin no té una solució fàcil. Si opta per ser honrat, acabarà a la presó, perquè el seu historial alcohòlic farà que ningú no es cregui que no havia begut aquella nit; si, en canvi, opta per no dir res, un home innocent pot ser durament condemnat, i en Justin serà devorat pels remordiments de consciència. D’entrada escull, amb cautela, el primer camí, i com Henry Fonda a Dotze homes sense pietat (Twelve Angry Men, 1957), ell és el primer dels dotze jurats que afirma no estar prou segur de la culpabilitat de l’acusat. El guió, però, no pretén recrear aquest cèlebre film i es dispersa hàbilment en diversos fronts: la investigació que duu a terme un altre membre del jurat -un policia jubilat a qui ha alarmat la inepta investigació del cas-; les converses entre l’advocat defensor i l’ambiciosa fiscal -que pensa sobretot en l’ascens que pot aconseguir si obté una bona condemna-; i, és clar, l’angoixa creixent del jurat número 2, que pertorba la felicitat de la seva dona embarassada.   

El desenllaç és excel·lent. En Justin resol el dilema a favor de la segona opció, és a dir, deixant que un home innocent sigui condemnat. No li falten motius: la seva llibertat és més necessària perquè té dona i fill, una família que ha de protegir. Tot sembla resolt, els remordiments s’esvairan amb el temps. Però, en aquest cas, no n’hi ha prou amb la seva força de voluntat per traçar el rumb de la seva vida. Hi ha l’atzar, l’altra gent, en especial, una fiscal que ara, aconseguit l’ascens, ja es pot permetre retrobar polsosos ideals de justícia.

Anys enrere, potser només deu anys enrere, Clint Eastwood hauria fet un film magistral amb aquest bon guió que retrata durament el sistema judicial americà. Ara, naturalment, és un home molt gran (94 anys) i la força expressiva del seu cinema ha minvat força. En queden rastres, emocionants de veure (clarobscurs a dins la casa, per exemple). En qualsevol cas, és un film notable i un més que meritori final de trajecte, si és que ho acaba essent.     

HIT MAN (2024)

 

2024. USA. Dir: Richard Linklater. 115 min. Col. 

Guió:  R.Linklater, Glen Powell. Fot: Shane F. Kelly. Música: Graham Reynolds.    

Glen Powell (Gary Johnson), Adria Arjona (Madison Figueroa Masters), Austin Amelio (Jaspers).    

Realitat i ficció

Si no se’ns digués que Gary Johnson, el protagonista d’aquesta meritòria pel·lícula, va ser una persona real, segurament no ens el creuríem, perquè la gent no sol ser tan versàtil. Johnson, professor de psicologia i filosofia a la universitat de Nova Orleans, també era un estudiós de les aus (fins aquí, cap problema), i a temps parcial, exercia de suposat assassí a sou per a la policia, a fi d’enxampar els clients d’aquesta mena de professionals. El film exposa amb tranquil·litat els diversos aspectes de la vida de Gary Johnson, amb explicacions a l’aula sobre Nietzsche o Freud (brillant quan parla del “jo, superjò i allò” freudians) i amb intervencions a peu de carrer -o, més, aviat, a l’interior de bars- gravant converses amb gent despietada que aspira a contractar un assassí a sou per desfer-se d’algú. En aquesta darrera ocupació és l’home de les mil disfresses i dels mil accents. El carismàtic Glen Powell, guionista del film juntament amb el director Linklater, brilla en el paper i és el motiu principal per veure la pel·lícula.  

Però, és clar, per exposar la interessant vida de Gary Johnson, només caldria mitja hora o una mica més. La realitat, doncs, deixa pas a la ficció quan apareix el personatge de Madison Figueroa Masters, una noia que vol contractar l’assassí a sou per liquidar un marit violent, però a qui Gary, que es fa dir Ron per aquests temes, aconsella de buscar una solució més pacífica. No la vol veure entre reixes, és clar. Bé, la trama es desplega bé i es resol amb enginy, però és escassament original. L’actriu Adria Arjona compleix, però el cinema negre està farcit d’actrius que, transitant entre femme fatale i femme idéale, han estat molt més estimulants.

Destaquem, per acabar, les bones prestacions del secundari Austin Amelio, i, en el cantó negatiu, que Nova Orleans, ciutat única que tantes vegades ha aparegut fascinant al cinema, aquí no existeix realment. Limitacions de pressupost, cal suposar.        

THE FALL GUY (2024)

 

2024. USA. Director: David Leitch. 126 minuts. Color.

Guió: G.A.Larson, D.Pearce. Fotografia: Jonathan Sela. Música: Dominic Lewis.   

Ryan Gosling (Colt Seavers), Emily Blunt (Jody Moreno), Aaron Taylor-Johnson (Tom Ryder). 

Soroll i fúria

Certa decepció produeix aquesta pel·lícula, quan es veu i més encara quan es recorda. Sobra metratge i sobra acció, explosions i vehicles fent tombarelles, i falta un guió més ben escrit. Els diàlegs entre els carismàtics protagonistes, per exemple, són molt millorables. A part d’això, la química entre Ryan Gosling i Emily Blunt va molt escassa. Ell, trapella simpàtic, necessitaria una Emma Stone al seu costat, una actriu més divertida i joganera. A Blunt li falta ritme. La seva història d’amor, a més, resulta molt estranya, perquè parlen i actuen com si fossin dos adolescents afrontant el seu primer amor. A veure, tenen una edat -tots dos per damunt dels 40 anys- i no poden anar així per la vida, queda molt estrany.

La pel·lícula fa un homenatge sincer i emocionant als dobles d’acció, els especialistes, i en aquest sentit el film triomfa plenament, perquè hi ha acció a dojo -rodant pel·lícules i fora del món del cinema- però esgota una mica, francament. De nou, cal lamentar la contenció inexistent del cinema actual. La pel·lícula no s’acontenta explicant la història d’un especialista en hores baixes que remunta el vol -amb això n’hi hauria hagut prou-, sinó que inclou una rebuscada trama de thriller, explosiva però barata. Cinema de crispetes, en definitiva, que els devoradors principals de crispetes, els jovenets, han esquivat, segurament perquè per ells Ryan Gosling i Emily Blunt -que s’esforcen a buscar la font de l’eterna joventut amb tints i estiraments- són gent gran.