SHANE (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: George Stevens. 118 min. Color. (23 d’abril)

Guió: A.B.Guthrie Jr, Jack Sher. Novel·la: Shane, de Hack Schaefer (1949).

Música: Victor Young. Fotografia: Loyal Griggs.

Alan Ladd (Shane), Jean Arthur (Marion Starrett), Brandon De Wilde (Joey Starrett), Van Heflin (Joe Starrett), Jack Palance (Jack Wilson), Ben Johnson (Chris Calloway), Elisha Cook Jr. (Stonewall Torrey).  

Un pistoler baixa a la vall

Entre els millors westerns sempre hi haurà Shane, la història del pistoler que vol canviar de vida però que, fatalment, està lligat al seu destí tràgic. Alan Ladd sabia què era la tragèdia i la desolació, i per això la seva mirada malencònica és tan intensa i punyent. 

Un dia Shane apareix, vingut d’enlloc, en una vall de Wyoming. El petit Joey, que juga amb la seva escopeta de fusta, el veu abans que ningú i corre a avisar el seu pare. No és benvingut Shane, perquè l’honrat Joe Starrett creu que és un home de Ryker, el ramader que vol expulsar tots els grangers de la vall. Però no triguen a arribar els homes de Ryker, i els seus cavalls aixafen l’hort. Amenacen Starrett, però apareix per darrere Shane, que ja se n’anava, fent costat al granger. El seu posat és tranquil, molt serè, tan calmat que els homes de Ryker sospiten, no sense raó, que és un pistoler letal. No se’n fien, del foraster, i se’n van. Starrett, penedit de l’error que ha comès, convida Shane a sopar. 

Shane és un home educat. Abans de la Guerra de Secessió, el podem imaginar amb un patrimoni i unes bones expectatives de futur. Després van venir la derrota, la ruïna i una erràtica vida de pistoler. Però conserva la distinció. Després de sopar a casa dels Starrett, Shane, acabat l’àpat, diu: “That was an elegant dinner, Mrs. Starrett”. Aquesta frase captiva Marion Starrett (magnífica Jean Arthur), la qual, acostumada a conviure amb el seu honrat però rude marit, no havia escoltat mai una frase semblant.

El malencònic foraster fascina dos terços de la família Starrett: la mare i el fill. Marion torna a sentir que algú, després de molts anys, la mira, i aquest algú no és un qualsevol: és l’atractiu i enigmàtic Shane. El nen cau rendit a la mítica del pistoler, a l’home que ve de lluny, del món que ell no coneix, a l’home que en un instant desenfunda i mor o mata. “No agafis gaire estimació a Shane. Un dia se n’anirà, Joey, i si te l’estimes massa, et sabrà molt de greu”(1), diu Jean Arthur al seu fill, però principalment s’ho diu a ella mateixa. És una bonica història d’amor, aquesta, feta de mirades furtives i petits gests. El marit, que tot ho ignora i tot ho impedeix, hauria de morir per facilitar les coses. Però és justament Shane qui ho evita, perquè és un home d’honor, i l’honor està per damunt de qualsevol altre cosa. El fatalisme planeja des de l’inici. “A man has to be what he is”, afirma al desenllaç.

És inoblidable el duel final de Shane amb Wilson, el pistoler que Ryker ha fet venir de Cheyenne. Triomfa Shane, però rep una bala. S’allunya del poble ferit, vorejant simbòlicament un cementiri. “Shane, Shane! Come back!”, crida inútilment el petit Joey. No tornem a veure Jean Arthur, però podem imaginar que, passats els anys, recorda i no deixa de recordar aquell dia que Shane va aparèixer a la vall.

Aquesta és una gran pel·lícula, irrepetible, magistralment dirigida per George Stevens. Però és Alan Ladd qui la fa mítica. Quina felicitat la seva quan torna a tenir una llar… i quina tristesa quan comprèn que ell no tindrà mai una família com la dels Starret (gran moment sota la pluja, quan Shane observa mare i fill des de fora la casa). I finalment la resignació, quan Shane sap que mai no podrà escapar de la violència i la solitud. El monòleg final fa així: “There’s no living with a killing. There’s no goin’ back from one. Right or wrong, it’s a brand... a brand sticks. There’s no goin’ back. Now you run on home to your mother and tell her... tell her everything’s alright. And there aren’t any more guns in the valley.”

(1) Shane: Don’t get to liking Shane too much. He’ll be moving on one day, Joey. You’ll be upset if you get to liking him too much.

THE IRON MISTRESS (1952)

 

1952. USA (Warner Bros). Director: Gordon Douglas. 110 minuts. Color

Guió: James R. Webb. Novel·la: The Iron Mistress, de Paul Iselin Wellman (1951). Fotografia: John F. Seitz. Música: Max Steiner. 

Alan Ladd (Jim Bowie), Virginia Mayo (Judalon de Bornay), Joseph Calleia (Juan Moreno), Phyllis Kirk (Ursula de Varamendi), Douglas Dick (Narcisse de Bornay), Alf Kjellin (Philippe de Cabanal), Ned Young (Henri Contrecourt).

L’honor dels morts

Jim Bowie baixa de les muntanyes per vendre fusta a Nova Orleans i entra en contacte amb l’alta societat. Ho fa de la mà de Narcisse de Bornay, que primer el porta al sastre, a qui no paga, per descomptat. Després el presenta a la seva germana Judalon. La noia, en aquells moments, posa de grega per a un retrat. No és casual: posar i simular són les aficions preferides de Judalon. Bowie en queda fascinat, gairebé de per vida. Narcisse, tot seguit, l’introdueix al Club d’Esgrima, que és el rovell de l’ou de la vida elegant de Nova Orleans. Allà, Bowie, rústic com és, demostra poca tècnica amb l’espasa i declara que, per a un duel, prefereix el ganivet. Aquestes paraules escandalitzen el bel·licós Henri Contrecourt, que a l’acte li exposa tota una filosofia de vida:

Henri Contrecourt: Els duels, monsieur, són una obra d’art. Tenen la bellesa i la dignitat d’una tragèdia. L’honor és la cosa més preuada d’un cavaller; sense l’honor, seríem bèsties. Valor, bellesa i honor són els tres ingredients d’un duel. La mort és només el teló que cau al final.

Jim Bowie: Pels que sobreviuen, potser sí que és així. Però, i els que perden? M’agradaria saber què en pensen, els morts. Realment creuen que han tingut un final honorable?

H.Contrecourt: En voleu fer una qüestió personal, monsieur?

Jim Bowie: En farem el que vostè vulgui.

Arribarà el duel, incentivat per Judalon, que desperta el desig dels dos homes i no té escrúpols a l’hora de llançar-los a la mort. El seu germà Narcisse, més decent, s’interposa, i mor a mans de Contrecourt en un breu duel a espasa. Just després, Bowie repta Contrecourt a un duel de ganivet contra espasa, en una habitació a les fosques. És una seqüència extraordinària. A fora llampega, i esclats de llum, que baixen per una claraboia, il·luminen de tant en tant la cambra.

La pel·lícula, imparable, inclou dos duels més: un amb pistoles que acaba amb tiroteig, i un amb ganivets en un cercle de tres metres i amb els dos combatents lligats pels braç. Bowie sobreviu i s’enriqueix especulant amb terrenys mentre suporta repetides traïcions de Judalon. Ferit quasi mortalment, es refugia a Mèxic, on enamora amb facilitat la filla del governador, que és menys guapa però també menys pèrfida (dolça Phyllis Kirk). Però Bowie encara té temes pendents a Nova Orleans, entre els quals, és clar, Judalon.

El final, que transcorre en un vapor del Mississippi, és formidable. Un arxienemic de Bowie i el marit de Judalon, intentant matar el nostre heroi, es maten entre ells. Judalon, llavors, intenta una última jugada amb Bowie. S’hi acosta seductora, conscient sempre del poder del seu atractiu. Però Bowie no es deixa entabanar i li clava una frase –l’última del film- per esculpir en marbre: “No woman is worth the lives of eight men.” Tot seguit, llança el famós ganivet al riu i se’n va a Texas a casar-se. Impressionant. Aquesta versió novel·lesca de la vida de Jim Bowie -prèvia a la seva mort al Setge de l’Álamo (1836), que no s’esmenta- no podria haver trobat un millor director que Gordon Douglas ni un millor actor que Alan Ladd.