Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Timothy Dalton. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Timothy Dalton. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 de juliol del 2023

LICENCE TO KILL (1989)

 

1989. Gran Bretanya, USA (Eon-UA). Director: John Glen. 133 minuts. Color.

Guió: Michael G. Wilson, Richard Maibaum. Música: Michael Kamen.

Timothy Dalton (James Bond), Carey Lowell (Pam Bouvier), Robert Davi (Franz Sanchez), Talisa Soto (Lupe), Anthony Zerbe (Milton Kreste), Benicio del Toro (Dario).

007 contra la droga

Si Timothy Dalton, a The Living Daylights, s’internava en l’agonitzant bloc comunista, en aquest film es va endinsar en el món, gens agonitzant, del narcotràfic. L’argument, més senzill i eficaç que el del film precedent, gira a l’entorn d’una venjança, la de James Bond contra el narco Sánchez (excel·lent Robert Davi). L’inici, alegre i espectacular, presenta l’agent i el seu amic de la CIA Felix Leiter en plena acció als cayos de Florida just abans del casament d’aquest segon. Pesquen una avioneta en ple vol i després es llancen en paracaigudes cap a l’església. Ara bé, ser amic de Bond és fatal. Es confirma de seguida, quan a la nit de noces els homes de Sánchez s’abraonen sobre Leiter i esposa. Fa un gir el film: Bond, que era un home feliç, sent el dolor i la ràbia, i prepara la venjança en solitari, fora del servei secret, contra Sánchez. Aquesta és la conversa final que 007 té amb M, a la Casa Museu de Hemingway a Key West.

M: Leave it to the Americans! It’s their mess. Let them clear it up.

Bond: Sir! They’re not going to do anything! I owe it to Leiter. He’s put his life on the line for me many times.

M: Oh, spare me this sentimental rubbish! He knew the risks.

Bond: And his WIFE?

M: This private vendetta of yours could easily compromise Her Majesty’s government. You have an assignment, and I expect you to carry it out objectively and professionally.

Bond: Then you have my resignation, sir!

M: We are not a country club, 007! Effective immediately, your licence to kill is revoked, and I require you to hand over your weapon. I need hardly remind you that you’re still bound by the Official Secrets Act.

Bond: I guess it’s, uh… a farewell to arms.   

Adéu a les armes? (Oportuna referència a Hemingway) No! Bond fuig i a partir d’ara, s’espavila pel seu compte. El Bond de Timothy Dalton té més pathos que cap altre, i per això ens agrada. És subtil l’estratègia de 007: com que Sánchez és un narco de la cocaïna que valora més la lleialtat que els diners, Bond l’ataca per aquest flanc insinuant-li que alguns dels seus homes de confiança no ho són tant. “British agent. I knew it. You have class”, comenta admirat Sánchez. 

El film combina bé una base realista -el narcotràfic- amb els tocs imaginatius de la sèrie Bond: els gadgets que li porta Q (aquí amb més paper que mai), les seqüències d’acció delirants (Bond fent esquí aquàtic sense esquís!) i, evidentment, les noies Bond. Aquí destaca Carey Lowell com a Pam Bouvier, molt improbable com a pilot d’avió, però atractiva i desimbolta. Dalton, potser el Bond més cast, a penes si li dedica l’atenció que es mereix. En el capítol de l’acció, es nota la influència de les pel·licules d’Indiana Jones, especialment en la accidentada part final, amb camions que exploten carretera avall. Un bon Bond, doncs, amb una direcció entonada de John Glen, i la molt convincent presència de Timothy Dalton, que podia haver fet un o dos Bonds més.

THE LIVING DAYLIGHTS (1987)

 

1987. Gran Bretanya (Eon-MGM/UA). Director: John Glen. 130 minuts. Color.

Guió: Richard Maibaum, Michael G. Wilson. Relat breu: “The Living Daylights”, d’Ian Fleming (1966). Fotografia: Alec Mills. Música: John Barry.

Timothy Dalton (James Bond), Maryam D’Abo (Kara Mylovi), Jeroen Krabbé (Gen. Koskov), Joe Don Baker (Brad Whitaker), John Rhys-Davies (Gen. Pushkin), Robert Brown (M).

La utilitat d’un violoncel

Timothy Dalton, als anys vuitanta, va rehabilitar la sèrie Bond, que anava pel pedregar amb l’envellit Roger Moore. Dalton, un prestigiós actor shakespearià, va tornar a donar entitat, substància dramàtica i credibilitat a l’agent 007, fugint de l’autoparòdia desbocada del darrer Moore. Hi va haver, en conseqüència, un retorn a un món més real. L’argument, força rebuscat (potser massa), compleix amb els requisits de les històries d’espionatge. James Bond és a Bratislava per ajudar a desertar el general Koskov, de la KGB. Durant l’operació, Bond hauria de matar una franctiradora de la KGB –una violoncel·lista rossa i fina- però, captivat per la bellesa de la noia, falla el tret. A Anglaterra les coses es compliquen quan els soviètics irrompen, amb un agent camuflat de lleter, a la mansió on l’MI6 ha instal·lat Koskov, i se l’enduen amb helicòpter. Però res no és el que sembla en aquesta pel·lícula, i al final resulta que Koskov treballa per Whitaker, un traficant d’armes americà que ven armes als àrabs a canvi de drogues per vendre als EUA.

A part d’embullada, la pel·lícula és viatgera (Tanger, Viena i Afganistan), però la ciutat que més es recorda és Bratislava, llavors rere el Teló d’Acer, fet que confereix un interès especial al film. Bond hi torna per retrobar Kara Mylovi, la rossa violoncel·lista, que no és cap malvada sinó una dolça damisel·la en dificultats. Bond, que amb el rostre de Timothy Dalton és tot un cavaller i home d’honor, la protegeix sense esperar-ne recompenses nocturnes. Junts protagonitzen aventures molt emocionants –a Afganistan amb l’ajuda dels talibans!- però cap no és tan vibrant com la fugida cap a Àustria. ¡Quina baixada per la neu de Bond i Kara Mylovi asseguts a la funda del violoncel! Se salven dels dolents perquè arriben a la duana austríaca, passen per sota la barrera i Bond encara té temps d’exclamar: “We have nothing to declare!”. He somrigut milers de vegades recordant aquesta escena.

WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...