1989. Gran Bretanya, USA (Eon-UA). Director: John
Glen. 133 minuts. Color.
Guió: Michael G. Wilson,
Richard Maibaum. Música: Michael Kamen.
Timothy Dalton (James Bond), Carey
Lowell (Pam Bouvier), Robert Davi (Franz Sanchez), Talisa
Soto (Lupe), Anthony Zerbe (Milton Kreste), Benicio del Toro (Dario).
007
contra la droga
Si Timothy Dalton, a The Living
Daylights, s’internava en l’agonitzant bloc comunista, en aquest
film es va endinsar en el món, gens agonitzant, del narcotràfic. L’argument,
més senzill i eficaç que el del film precedent, gira a l’entorn d’una venjança,
la de James Bond contra el narco Sánchez (excel·lent Robert Davi). L’inici,
alegre i espectacular, presenta l’agent i el seu amic de la CIA Felix Leiter en
plena acció als cayos de Florida just
abans del casament d’aquest segon. Pesquen una avioneta en ple vol i després es
llancen en paracaigudes cap a l’església. Ara bé, ser amic de Bond és fatal. Es
confirma de seguida, quan a la nit de noces els homes de Sánchez s’abraonen
sobre Leiter i esposa. Fa un gir el film: Bond, que era un home feliç, sent el
dolor i la ràbia, i prepara la venjança en solitari, fora del servei secret,
contra Sánchez. Aquesta és la conversa final que 007 té amb M, a la Casa Museu
de Hemingway a Key West.
M:
Leave it to the Americans! It’s their mess. Let them clear it up.
Bond: Sir! They’re not going to do anything! I owe
it to Leiter. He’s put his life on the line for me many times.
M: Oh, spare me this sentimental rubbish! He
knew the risks.
Bond: And his WIFE?
M: This private vendetta of yours could easily
compromise Her Majesty’s government. You have an assignment, and I expect you
to carry it out objectively and professionally.
Bond: Then you have my resignation, sir!
M: We are not a country club, 007! Effective
immediately, your licence to kill is revoked, and I require you to hand over
your weapon. I need hardly remind you that you’re still bound by the Official
Secrets Act.
Bond: I guess it’s, uh… a farewell to arms.
Adéu a les armes? (Oportuna referència a Hemingway) No! Bond fuig i
a partir d’ara, s’espavila pel seu compte. El Bond de Timothy Dalton té més pathos que cap altre, i per això ens
agrada. És subtil l’estratègia de 007: com que Sánchez és un narco de la
cocaïna que valora més la lleialtat que els diners, Bond l’ataca per aquest
flanc insinuant-li que alguns dels seus homes de confiança no ho són tant.
“British agent. I knew it. You have class”, comenta admirat Sánchez.
El film combina bé una base realista -el
narcotràfic- amb els tocs imaginatius de la sèrie Bond: els gadgets que
li porta Q (aquí amb més paper que mai), les seqüències d’acció delirants (Bond
fent esquí aquàtic sense esquís!) i, evidentment, les noies Bond. Aquí destaca Carey Lowell com a Pam Bouvier, molt
improbable com a pilot d’avió, però atractiva i desimbolta. Dalton, potser el
Bond més cast, a penes si li dedica l’atenció que es mereix. En el capítol de
l’acció, es nota la influència de les pel·licules d’Indiana Jones, especialment
en la accidentada part final, amb camions que exploten carretera avall. Un bon
Bond, doncs, amb una direcció entonada de John Glen, i la molt convincent
presència de Timothy Dalton, que podia haver fet un o dos Bonds més.
