DERNIER DOMICILE CONNU (1970)

 

1970. França. Guionista i director: José Giovanni. 105 minuts. Color.

Novel·la: The Last Known Address, de Joseph Harrington (1965).

Fotografia: Étienne Becker. Música: François de Roubaix.

Lino Ventura (Inspector Marceau Léonetti), Marlène Jobert (Jeanne Dumas), Philippe March (Roger Martin), Michel Costantin (Greg).  

Massa tard

Marceau Léonetti, condecorat policia parisenc de la Brigada Criminal, dur i eficaç, veu com és exiliat a una polsosa comissaria de barri per un incident amb un jove conductor borratxo, fill d’un advocat molt poderós. Poca cosa ha de fer allà Léonetti en principi, però aviat li assignen una feina peculiar: detenir els pertorbats sexuals que van al cinema a assetjar noies. Una auxiliar de policia, jove i animosa, Jeanne Dumas, s’ha presentat voluntària per fer d’esquer. Pel que sembla, a París els maníacs eren multitud, perquè n’enxampen un munt in fraganti. La feina, per a la pobra Jeanne, és realment desagradable, però és una policia vocacional i va aguantant.     

Convertits ja en una eficaç parella policial, a Marceau Léonetti i Jeanne Dumas els encarreguen una tasca més difícil: trobar Frank Martin, escàpol des de fa tres anys. Comptable d’uns gàngsters, Martin és el testimoni clau d’un judici que s’ha de celebrar d’aquí a set dies. A contrarellotge, doncs, han de treballar Marceau i Jeanne, incansables recorrent París, ell amb la clàssica gavardina beix, ella sempre amb faldilla curta, molt de l’època. Un carismàtic tema musical de François de Troubais, també molt de l’època, els acompanya quan van carrer amunt i avall, entrant aquí i allà.     

L'única pista que tenen és la darrera adreça coneguda de Roger Martin (d’aquí el títol de la novel·la i del film). En tenen prou. Pels mobles dedueixen l’existència d’una filla i, a partir d’aquí van estirant el fil. La pel·lícula és d’estil realista, molt convincent. Lino Ventura, sempre excel·lent, i Marlène Jobert deixen un gran record en l’espectador. Léonetti, que arrossega una cruel tragèdia familiar des de fa molts anys, revifa amb el caliu que li transmet Jeanne Dumas. Un esbós de relació sentimental s’entreveu.

   Només un esbós. El final és cruel. Frank Martin declara al judici, però just després, passejant pel parc amb la seva filla, mor apunyalat. No ho suporta, Jeanne Dumas. Tota la feina feta només ha servit perquè Martin morís i una nena s’hagi quedat sense pare. Jeanne ha decidit abandonar la policia. Mira en Léonetti als ulls, com interrrogant-lo sobre el seu futur, sobre ells dos. “Moi je crois que, de toute façon, c’est un peu tard”, és tot el que diu ell –“De totes maneres, és massa tard”- resignadament. Jeanne s’allunya, Marceau es queda sol, ja per sempre.  

LE DISCOURS (2020)

 

2020. França. Guionista i director: Laurent Tirard. 87 min. Color. /BO: $2’7M/

Novel·la: Le Discours, de Fabrice Caro (2018). Fotografia: Emmanuel Soyer.

Música: Mathieu Lamboley. 

Benjamin Lavernhe (Adrien), Sara Giraudeau (Sonia), Julia Piaton (Sophie), Kyan Khojandi (Ludo)   

La pausa inesperada

“J’ai besoin d’une pause”, diu lànguidament Sonia, sense esma, arribant a casa, i el seu xicot, el simpàtic Adrien, ja li fa un lloc al sofà, perquè descansi. Però no, la pausa que tant necessita Sonia no requereix un sofà sinó que Adrien desaparegui de la seva vida durant un temps. S’alarma Adrien, intenta retenir-la, però ella se’n va.

Amb aquest entonat inici comença aquesta bona comèdia francesa, d’estil costumista, amb poques novetats a nivell argumental però amb un recurs que li imprimeix caràcter. Es tracta del trencament de la quarta paret, és a dir, amb el protagonista mirant i parlant a la càmera, a l’espectador, de manera molt sovintejada. És un recurs perillós, perquè pot destruir la màgia de la ficció, però que aquí funciona prou bé -tot i que a vegades cansa- gràcies al gran talent interpretatiu de Benjamin Lavernhe, el protagonista absolut del film, reconegut actor de la Comédie Française.

El film, a nivell visual, sap ser imaginatiu i no se sotmet a la tirania del realisme. Per exemple, quan Adrien sospita que la causa de l’abandonament de Sonia és la fascinació que la noia sent per Romain, malencònic guitarrista que ha aparegut en festes diverses, veiem el tal Romain, amb la maleïda guitarra, al llit, entre Adrien i Sonia. És enginyosa, doncs, la pel·lícula i força divertida, si bé potser hi ha un excés d’escenes familiars, amb la mare, el pare, la germana i el futur cunyat, que és qui demana a Adrien que faci el discurs el dia del casament. El grup té gràcia, però totes les masses piquen.

És impossible, tot i la inventiva desplegada, no acabar pensant que es tracta d’una pel·lícula molt agradable de veure, però menor.

LE MONDE D'HIER (2022)

 

2022. França. Director: Diastème. 89 minuts. Color.

Guió: D., Fabrice Lhomme. Fotografia: P.Guilbert. Música: Valentine Duteil.    

Léa Drucker (Élisabeth de Raincy),  Denis Podalydès (Franck L’Herbier), Benjamin Biolay (Didier Jansen), Alban Lenoir (Patrick).     

A mig camí

Promet molt aquest film francès d’intriga política, però ofereix poca cosa i acaba convertit en un simple esbós. És bo ser subtil, però és decebedor quedar-se a mig camí. La situació inicial és molt interessant. La presidenta de França, Élisabeth de Raincy (un nom adequadament aristocràtic per a la república més monàrquica del món), acaba el seu mandat i, encara que tot sembla indicar que el seu succesor serà Luc Gaucher, candidat gris però correcte, a darrera hora arriben notícies alarmants. El tal Gaucher ha tingut relacions perilloses amb algun àrab poderós, el tema sortirà a la llum ben aviat, Gaucher caurà en picat a les enquestes… i el pròxim president de França serà, de manera inevitable, el cantidat ultradretà François Willem (un cognom oportunament germànic, per cert).

La pel·lícula és convincent dramàticament parlant: hi ha bons diàlegs de la Presidenta amb el Secretari General de l’Elisi -un home molt fidel, gairebé un enamorat- o amb el Primer Ministre Didier Jansen. El moment és trascendental:  si França cau tot Europa pot caure després en mans de l'extrema dreta. (El títol del film fa referència al darrer llibre d’Stefan Zweig, El món d’ahir, establint semblances entre l’Europa dels anys trenta i la contemporània). Què cal fer? ¿Deixar que Willem arribi a la presidència o, actuant fora de la llei, “interceptar-lo” abans que arribi al poder? El debat s’allarga, potser més del compte, la tensió s’incrementa, els crits apareixen, l’home fidel és despatxat… i la conclusió no arriba fins al final, quan la Presidenta ordena, a cau d’orella del seu guardaespatlles de confiança, que entri en acció.

I aquí s’acaba la pel·lícula. És frustrant, perquè, com deia abans, això és quedar-se a mig camí de la història.  És una llàstima, perquè el film tenia un bon estil, també a nivell visual, amb una encertada ambientació en un Palau de l’Elisi fred i ombrívol com un mausoleu, amb un guarda a cada passadís.  

LES TROIS MOUSQUETAIRES: D'ARTAGNAN (2023)

 

2023. França, Alemanya, Esp., Bèl. Director: Martin Bourboulon. 121 min. Col.

Guió: Alexandre de La Patellière, Matthieu Delaporte. Novel·la: Les Trois Mousquetaires, d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet (1844).

Fotografia: Nicolas Bolduc. Música: Guillaume Roussel.    

François Civil (D’Artagnan), Vincent Cassel (Athos), Eva Green (Milady de Winter), Romain Duris (Aramis), Pio Marmaï (Porthos), Louis Garrel (Lluís XIII), Lyna Khoudri (Constance), Vicky Krieps (Anna d’Àustria), Éric Ruf (cardenal Richelieu).

Ombrívols mosqueters

Els alegres i coloristes mosqueters d’altres versions són introbables aquí, perquè els heroics personatges d’Alexandre Dumas (i el seu incansable negre Auguste Maquet, no l’oblidéssim pas) es presenten en aquest notable film amb un aspecte descolorit, grisós i poc vistós. De fet, brutegen i tot; sembla que no hagin vist una banyera en sa vida. El realisme brut, doncs, s’imposa, i ho fa amb tal claredat que també afecta al temps: no hi ha ni un sol dia clar, lluminós, assolellat en tota la pel·lícula. Realment es constata que són temps ennuvolats per a França. La corona del rei Lluís XIII, catòlic, perilla, per l’embat dels protestants de La Rochelle, aliats de la pèrfida Anglaterra, i per un enemic interior: el poderós i maquiavèlic cardenal Richelieu (molt maltractat per Dumas, per cert).

Un dels mèrits del film és, justament, que sap endinsar-se més que altres versions en els afers polítics, d’alta volada, que l’emmarquen. Hi ha aventura i acció, és clar, però la lleugeresa es descarta. Quan el gascó D’Artagnan, aspirant a mosqueter, es presenta a París, per exemple, i el primer dia ja “aconsegueix” tenir tres duels consecutius amb Athos, Porthos i Aramis, tota altra versió aprofita l’ocasió per fer una llarga seqüència lleugera i riallera; aquesta, en canvi, se salta els duels i passa de seguida a una molt ferotge batalla entre els mosqueters i els soldats de Richelieu.  

La pel·lícula, ben plantejada, monumental, rigorosa i fosquívola, destaca en les escenes de la cort, amb tenses converses entre el rei (excel·lent Louis Garrel) i la reina, però flaqueja en un punt essencial: D’Artagnan. No és poca cosa, és clar, perquè és el protagonista. François Civil, tou, sense mirada ni actitud, no deixa la menor empremta com a D’Artagnan, i el film se’n ressenteix. La seva història d’amor amb Constance fa pena de veure (l’actriu és pèssima, també).  Per sort, Eva Green com a Milady de Winter, l’espia del cardenal, i Vincent Cassel com a Athos, el mosqueter condemnat a mort, eleven el nivell i encenen la pantalla. N’esperem grans coses a la segona part del film, quan tot quedi al descobert i tot esclati (Les Trois Mousquetaires: Milady, que s’estrenarà a finals d’aquest mateix any).

El director Martin Bourbolon no és un geni, però té alguns moments bons, en especial en la seqüència en què la reina i el duc de Buckingham, enganyats per Milady, són sorpresos pels homes de Richelieu. Hi ha un exercici de fora de camp antològic. També cal esmentar una formidable cavalcada vora els espadats de Dover, que acaba de manera sorprenent. En el cantó negatiu, hem de lamentar una el·lipsi excessiva, quan D’Artagnan, ferit per Milady, trontolla per les teulades de la mansió i, tot seguit, com si res, es presenta a la pensió on fa estada (i li demana a Constance que li cusi la ferida, i ella, en comptes de dir-li que vagi al metge, ho fa, com si ho fes cada dia!).

ÉTERNITÉ (2016)

 

2016. França. Guionista i director: Tran Anh Hung. 110 minuts. Color.

Nov: L’elegance des veuves, d’Alice Ferney (1995). Fot: Mark Lee Ping-bing.

Audrey Tautou (Valentine), Mélanie Laurent (Mathilde), Bérénice Bejo (Gabrielle), Jérémie Renier (Henri), Pierre Deladonchamps (Charles).

Quadres per contemplar

En aquest film, tot es narra i res no es mostra. Hi ha molta veu en off, procedent de la novel·la d’Alice Ferney, i poquíssims diàlegs. Les seqüències són quadres per contemplar i no tenen intensitat dramàtica. No es pot dir que els actors interpretin els seus papers, més just és afirmar que posen per a l’artista, en aquest cas el director. Diverses generacions i tot un munt de personatges desfilen per la pantalla, en cases elegants i bonics jardins. No sabem a què es dediquen. Sembla que sempre sigui diumenge, o que estiguin de vacances permanents. Comença a finals del segle XIX i avança moltes dècades, però a part dels canvis en la moda la Història intervé poc, si no és per enviar dos germans a una guerra i tornar-los morts en forma de telegrama. Tot consisteix en naixements, casaments i morts, la pura essència de la vida. La películ·la és un cant a la maternitat. Tenir fills és la màxima felicitat, perdre’ls la més gran tragèdia. En una de les poques seqüències amb diàleg, l’única filla viva de Valentine anuncia a la seva mare que es farà monja; paraules que deixen consternada Valentine, perquè la perfora per dins saber que ara ja no tindrà cap filla que sigui mare.

Aquesta pel·lícula va ser durament atacada per la crítica d’esquerres, que la va titllar de retrògada, perquè presenta unes dones dedicades en exclusiva als marits i als fills (fills que es deixen abraçar llargament, per cert), i que són felices d’aquesta manera. És una crítica comprensible, com també la d’aquells espectadors que s’han avorrit de mala manera amb un film tan contemplatiu que els ha semblat que durava –mai més ben dit- una eternitat. Ara bé, la pel·lícula és tan radical en el seu plantejament i tan captivadora en les seves imatges que és difícil oposar-hi resistència, i és molt més fàcil, en canvi, i potser més recomanable, rendir-se al seu esplendor pictòric i a l’emoció que sorgeix de contemplar aquestes vides sacsejades per l’amor i el tràgic atzar. No devia ser fàcil, per als actors, treballar en aquestes circumstàncies, sense diàlegs, simplement posant. Sobresurt en especial Mélanie Laurent, que il·lumina cada escena on apareix.

Aquesta és la sisena pel·lícula del director francès d’origen vietnamita Tran Ahn Hung, que va debutar amb la sobrevalorada L’olor de la papaia verda (1993). Allà la calma i l’esteticisme semblaven estèrils; aquí, en canvi, estan al servei d’una idea: l’única eternitat possible és transmetre la nostra vida. Ho va dir Shakespeare en molts sonets. Recordem el final del tercer:

But If thou live rememb’red not to be,

Die single and thine image dies with thee.

 

Però si vius per no deixar record, / mor-te fadrí, i amb tu tot haurà mort.

(Traducció: Gerard Vergés)

LE BONHEUR DES UNS... (2020)

 

2020. França. Director: Daniel Cohen. 102 minuts. Color.

Guió: D.C., Olivier Dazat. Obra de teatre: L’Île flottante, Daniel Cohen.

Fotografia: Stephan Massis. Música: Maxime Desprez, Michaël Tordjman.  

Bérénice Bejo (Léa), Vincent Cassel (Marc), Florence Foresti (Karine), François Damiens (Francis).    

Enveja sideral

“Le malheur des uns fait le bonheur des autres”, diu un proverbi francès; és dir, “la desgràcia d’uns fa la felicitat d’uns altres”. El títol d’aquesta comèdia capgira el proverbi –“La felicitat d’uns...- i l’exemplifica amb una divertida història que demostra que, efectivament, la felicitat pròpia fa desgraciats els altres. Aquí la persona feliç és Léa, una noia tranquil·la, no gaire ambiciosa, amb una feina poc important (dependenta d’una botiga de roba) i, en general, “pobrissonejada” pel seu entorn: el seu company Marc, la seva millor amiga Karine i el seu marit Francis. Léa, però, els sorprèn un bon dia, mentre fan un sopar habitual, amb una notícia inesperada: està escrivint una novel·la. El procés s’accelera: Leá acaba la novel·la, una prestigiosa editorial la publica, la novel·la té èxit, molt èxit, Léa es fa famosa.

Amb consternació contemplen el seu èxit Marc, Karine i Francis. El primer es comença a enfonsar perquè no ha obtingut l’ascens esperat en l’empresa d’alumini on treballa. Els altres dos, directament, embogeixen i comencen a voler triomfar com sigui en el camp que sigui. Karine també es posa a escriure una novel·la, però no se’n surt -¡ella, que treia notes de gramàtica a l’escola molt millors que Léa!- i després s’esbafa corrent; Francis prova la música (tecno compromès que espanta la canalla), els bonsais, l’escultura (amb resultats penosos), i finalment la cuina.

La pel·lícula, convincent i divertida, té el problema d’anar sempre en línia recta, sense girs inesperats, però està ben filmada i ben interpretada, en especial per Bérénice Bejo, Vincent Cassel i François Damiens. La gràcia de l’invent és el toc grotesc dels tres acompanyants de l’espiritual escriptora, que viu en un pla existencial superior. Això sí, Karine no té fills ni se’n parla. Els artistes són estèrils o no són, pel que sembla.