DERNIER DOMICILE CONNU (1970)

 

1970. França. Guionista i director: José Giovanni. 105 minuts. Color.

Novel·la: The Last Known Address, de Joseph Harrington (1965).

Fotografia: Étienne Becker. Música: François de Roubaix.

Lino Ventura (Inspector Marceau Léonetti), Marlène Jobert (Jeanne Dumas), Philippe March (Roger Martin), Michel Costantin (Greg).  

Massa tard

Marceau Léonetti, condecorat policia parisenc de la Brigada Criminal, dur i eficaç, veu com és exiliat a una polsosa comissaria de barri per un incident amb un jove conductor borratxo, fill d’un advocat molt poderós. Poca cosa ha de fer allà Léonetti en principi, però aviat li assignen una feina peculiar: detenir els pertorbats sexuals que van al cinema a assetjar noies. Una auxiliar de policia, jove i animosa, Jeanne Dumas, s’ha presentat voluntària per fer d’esquer. Pel que sembla, a París els maníacs eren multitud, perquè n’enxampen un munt in fraganti. La feina, per a la pobra Jeanne, és realment desagradable, però és una policia vocacional i va aguantant.     

Convertits ja en una eficaç parella policial, a Marceau Léonetti i Jeanne Dumas els encarreguen una tasca més difícil: trobar Frank Martin, escàpol des de fa tres anys. Comptable d’uns gàngsters, Martin és el testimoni clau d’un judici que s’ha de celebrar d’aquí a set dies. A contrarellotge, doncs, han de treballar Marceau i Jeanne, incansables recorrent París, ell amb la clàssica gavardina beix, ella sempre amb faldilla curta, molt de l’època. Un carismàtic tema musical de François de Troubais, també molt de l’època, els acompanya quan van carrer amunt i avall, entrant aquí i allà.     

L'única pista que tenen és la darrera adreça coneguda de Roger Martin (d’aquí el títol de la novel·la i del film). En tenen prou. Pels mobles dedueixen l’existència d’una filla i, a partir d’aquí van estirant el fil. La pel·lícula és d’estil realista, molt convincent. Lino Ventura, sempre excel·lent, i Marlène Jobert deixen un gran record en l’espectador. Léonetti, que arrossega una cruel tragèdia familiar des de fa molts anys, revifa amb el caliu que li transmet Jeanne Dumas. Un esbós de relació sentimental s’entreveu.

   Només un esbós. El final és cruel. Frank Martin declara al judici, però just després, passejant pel parc amb la seva filla, mor apunyalat. No ho suporta, Jeanne Dumas. Tota la feina feta només ha servit perquè Martin morís i una nena s’hagi quedat sense pare. Jeanne ha decidit abandonar la policia. Mira en Léonetti als ulls, com interrrogant-lo sobre el seu futur, sobre ells dos. “Moi je crois que, de toute façon, c’est un peu tard”, és tot el que diu ell –“De totes maneres, és massa tard”- resignadament. Jeanne s’allunya, Marceau es queda sol, ja per sempre.  

RIO LOBO (1970)

 

1970. USA (Batjac-CC). Director i productor: Howard Hawks. 114 min. Color.

Guió: Leigh Brackett i Burton Wohl, sobre una història de B.Wohl.

Música: Jerry Goldsmith. Fotografia: William H. Clothier.

John Wayne (Coronel Cord McNally), Jennifer O’Neill (Shasta Delaney), Jorge Rivero (Capt. Pierre Cardona), Chris Mitchum (Sgt. Tuscarora Phillips), Jack Elam (Phillips), Sherry Lansing (Amelita), Victor French (Ketcham).

El malencònic destí dels herois homèrics

Rio Lobo, cant de cigne de Howard Hawks, reprèn l’argument de Rio Bravo (1959), tal com feia tres anys abans El Dorado (1967), i resulta realment sorprenent tanta reiteració. Semblava un filó esgotat. És un últim viatge, vibrant en alguns moments, rutinari en d’altres, en què ni l’amistat ni l’amor ja no són el que eren. Sense Dean Martin o Robert Mitchum al seu costat, John Wayne no té cap amic a qui ajudar o amb qui compartir records dels vells temps. No hi ha caliu amical entre ell i el mexicà Jorge Rivero, massa jove i sense personalitat. Per al vell i feixuc Wayne també és massa tard per a l’amor. La guapa i joveníssima Jennifer O’Neill dorm al costat de John Wayne al desert, però ho fa per protegir-se tant del fred com de les aproximacions de Rivero. Es desperta Wayne, se la troba a tocar i ella es justifica dient que és un home “confortable”. Sí, aquesta és la paraula: “‘Comfortable’? I’ve been called a lot of things, but not ‘comfortable’!”

Així acaben els herois homèrics. És el moment més recordat de la pel·lícula, però n’hi ha d’altres. Especialment entonat és l’inici, que transcorre durant els darrers dies de la Guerra de Secessió. Els sudistes assalten un tren de la Unió carregat d’or utilitzant una arma original: un eixam d’abelles, que introdueixen en un vagó. A Howard Hawks li agradaven aquests tocs imaginatius. El coronel McNally (un John Wayne, per cert, massa gran i massa pesat per formar part de la cavalleria), intentant recuperar l’or, és capturat per dos sudistes, Pierre Cardona i Tuscarora (simpàtic Chris Mitchum), però els acaba enganyant i enviant a la presó.

La guerra acaba de seguida i comença una segona pel·lícula, que és un western pur. La trama, força artificiosa, situa tots els personatges a Rio Lobo, Texas. McNally hi és per venjar-se del traïdor que passava informació al Sud i Tuscarora per fer front al cacic que vol robar les terres a la família. Resulta que són el mateix home: el malvat Ketcham. No hi falta un vell rondinaire (Jack Elam, que en realitat era força més jove que Wayne) ni tot un lot de noies guapes (la debilitat de Howard Hawks). Contràriament a Rio Bravo, hi ha més acció que pauses, potser perquè els personatges no donen gaire de si. Domina la sensació de ‘déjà vu’, però Howard Hawks era un gran director i, amb l’ajuda de John Wayne -ajuda més icònica que interpretativa- resol la pel·lícula amb la professionalitat habitual.