HARPER (1966)

 

1966. USA (Warner Bros). Director: Jack Smight. 121 minuts. Color.

Guió: William Goldman. Novel·la: The Moving Target, de Ross Macdonald (1949).

Paul Newman (Lew Harper), Lauren Bacall (Mrs. Sampson), Robert Wagner (Allan Taggert), Julie Harris (Betty Fraley), Janet Leigh (Susan Harper), Arthur Hill (Albert Graves), Pamela Tiffin (Miranda), Shelley Winters (Fay Estabrook).  

L’ombra de Lew Archer

El detectiu Lew Archer de Ross Macdonald es va convertir en Lew Harper en aquesta versió de The Moving Target (1949), primera novel·la del cicle Archer. No és gens fàcil adaptar, Ross Macdonald. ¿Com es traslladen al cinema les seves originals pinzellades descriptives o aquelles frases que perfilen a l’instant un personatge? Un brillant estil literari necessita trobar un estil cinematogràfic paral·lel. Calia un gran director, no un Jack Smight qualsevol. El film compleix  bé amb la complicada trama i amb la brillantor dels diàlegs, però és incapaç d’arribar a l’àcid retrat social o al penetrant dibuix psicològic de Macdonald.

Passem a l’argument. Lew Harper, gràcies a la recomanació del seu amic advocat Albert Graves, investiga la desaparició de Henry Sampson, un milionari alcoholitzat. La senyora Sampson paga el detectiu però no sembla afectada pel cas. La filla del desaparegut, Miranda, despreocupada i lasciva, balla sobre el trampolí de la piscina per atreure l’atenció del pilot personal del seu pare, Allan Taggert. Però aquest prefereix redimir una cantant de jazz, de nom Betty Fraley, drogaaddicta. Completen la vistosa galeria de personatges Fay Estabrook, actriu en decadència aficionada a l’astrologia i a l’alcohol, i el seu pèrfid marit, Dwight Troy. La desaparició es converteix aviat en un segrest, i el to humorístic inicial -amb un Newman massa deixat anar- es tenyeix de sordidesa, nocturnitat i moments de gran violència. A part del cas, el film s’endinsa, amb escassa fortuna, en la vida personal de Lew Harper. Hi ha una senyora Harper, Susan, un divorci en marxa i, inesperadament, una última nit de caliu matrimonial. Harper, però, està condemnat a la solitud.

 Diu ella: “Do you hear me, Lew? I don’t love you. And you can get shot in some stinking alley and I’ll be a little sorry, sure, but that’s all! Just a little sorry”. El film agafa entitat criminal a la segona hora i acaba de manera molt convincent. De la lleugera primera part destaca una escena en un bungalow en què Miranda, ajaguda sensualment al llit, fa proposicions a Harper per provocar la gelosia d’Alan; quan el detectiu, davant de tanta insistència, accepta i tanca el llum, la noia, espantada, salta del llit.

Però les millors seqüències arriben al tram final, quan el to s’endureix, el cas es va resolent i gairebé tothom resulta que és culpable. Paul Newman, que ja s’ha posat seriós, es fica a la gola del llop i en surt escaldat. Rep una pallissa a la muntanya, on hi ha un temple que en realitat és un cau d’immigració il·legal, i encara rep més just després, en una baralla brutal en un magatzem de ferralla. Tot i la inferioritat física, se’n surt i va a desemmascarar els culpables. Són elèctrics els tiroteigs en què moren Taggert i Troy. Després només queden Harper i Albert, l’home a qui un petó de Miranda ha fet cometre un assassinat. Hi ha una conversa al cotxe sobre l’amistat i la veritat. Albert apunta Harper amb una pistola però no pot disparar. Obre els braços Harper, amb gest de desil·lusió (la imatge es congela). Desil·lusió pel món, per la gent i per tot. Això sí que és pur Ross Macdonald. 

TWILIGHT (1998)

 

1998. USA. Director: Robert Benton. 94 minuts. Color. (6 de març)

Guió: R.Benton, Richard Russo. Fot: Piotr Sobocisnki. Música: Elmer Bernstein. 

Paul Newman (Harry Ross), Susan Sarandon (Catherine Ames), Jack Ames (Gene Hackman), Reese Witherspoon (Mel Ames), Stockard Channing (Lt. Verna Hollander), James Garner (Raymond Hope),

Els netejadors

Harry Ross fa un any que ja no té llicència de detectiu i en fa dos que viu, mig com a amic i mig com a empleat que no cobra, al pis de dalt del garatge de la mansió dels Ames. És un matrimoni format per dues estrelles de cinema, tant en decadència com la seva fortuna. Ell és Jack Ames i els metges li han donat deu mesos de vida. Ella és Catherine Ames i conserva l’atractiu i l’instint de supervivència. La pel·lícula sembla que completi la trilogia iniciada amb Harper (1966) i de The Drowning Pool (1975). No hi ha cap novel·la de Ross Macdonald al darrere, però sí el seu esperit, com deixar clar el cognom del detectiu: els diàlegs brillants, la mirada trista i lúcida, i un cas que mira cap al passat per descobrir-hi, al costat d’una piscina abandonada, un cadàver enterrat. El cas és senzill: fa vint anys Jack i Catherine, amants, amb l’ajut inestimable del detectiu Raymond Hope, van liquidar el marit d’ella, un altre actor, i el van enterrar al seu ranxo. Hope, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge als Ames. Quan apareixen dos nous xantatgistes –força estrafolaris: un noi que s’havia fugat amb Mel, la filla dels Ames, i la seva agent de la condicional-, Harry acaba descobrint la veritat. Paul Newman –abans Harper, ara Ross- ho fa amb el carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica, perquè descobrir les misèries alienes resulta, a aquestes altures de la vida, més descoratjador que mai. Els Ames són els seus amics. No els trairà, però ja no els podrà mirar més a la cara.

El film es mou per camins molt transitats, però ho fa amb estil i elegància. El to, ja ho diu el títol, és crepuscular. Hi ha molts capvespres i moltes vides que van a la posta. L’amistat és el gran tema: l’amistat que trontolla quan surten a la llum els crims del passat, l’amistat com a xantatge emocional, l’amistat que acaba reduïda a obligació moral. Harry Ross està atrapat entre el seu deure moral i la fidelitat als Ames. L’amoral Raymond Hope, en canvi, no s’ha deixat seduir pels rics i famosos. Diu a Harry: “¿No et canses mai de tota aquesta gent guapa, Harry? No et molesta que ells puguin fer el que vulguin perquè gent com tu i jo ja ho acabem netejant després?” (1)

El to de la pel·lícula el marquen les sequències a dos, íntimes i pausades, sempre reveladores, entre Newman i un dels altres tres protagonistes (Hackman, Garner o Sarandon). No té pressa el guió i tampoc la càmera, elegant i subtil. Encara que el to general sigui malencònic, hi ha espai per a l’humor. Un gag recorre tot el film: el rumor que Ross, a Mèxic, va rebre un tret que va afectar greument la seva virilitat. A la seqüència final, feliç i assolellada, la tinent Verna comprova que el rumor és fals. No s’allunya, doncs, crepuscle enllà Paul Newman, sinó que, vital, se’n va de vacances amb un antic amor. Com Nobody Fool’s (1994), Twilight va ser escrita i dirigida per Robert Benton. Són els seus millors films i el millor testimoni de la sàvia veterania de Paul Newman.             

(1) Raymond Hope: Don’t you ever get tired of all the beautiful people, Harry? Doesn’t it ever bother you that they do whatever they want because there are people like you and me that who’ll clean up after them?

THE VERDICT (1982)

 

1982. USA (20th Century-Fox). Director: Sidney Lumet. 129 minuts. Color.

Guió: David Mamet. Novel·la: The Verdict, de Barry Reed (1980).

Fotografia: Andrzej Bartkowiak. Música: Johnny Mandel.

Paul  Newman (Frank Galvin), Charlotte Rampling (Laura Fischer), Jack Warner (Mickey Morrissey), James Mason (Ed Concannon).

El dolorós preu

Frank Galvin és un advocat en hores molt baixes. La primera imatge ens el mostra jugant amb la màquina escurabutxaques d’un bar. Per la finestra veiem un carrer nevat. És l’hivern, i és tot un símbol. Galvin, patètica figura, es presenta als funerals per oferir els seus serveis a les vídues. Beu massa, s’emborratxa i destrossa el seu despatx, que sembla una cova. El troba a terra, grogui, el seu amic Mickey Morrissey. El renya, perquè li ha procurat un cas de negligència mèdica i no fa res. Una dona que anava de part ha quedat en estat vegetatiu per un error en l’anestèsia comès per l’Hospital St.Catherine de Boston. Galvin reacciona: parla amb la germana de la víctima -li fa creure que té secretària i molta feina- i s’entrevista amb el Dr.Gruber, el seu principal testimoni. Tot va sobre rodes: és un cas fàcil i un negoci segur, perquè obtindrà un terç de la indemnització. Salta eufòric pel carrer. Al bar, a més dels habituals, hi troba una noia molt guapa, Laura, que busca pis. Sembla que no li és indiferent. En vint minuts, l’advocat arrossinat s’ha convertit en un home amb grans esperances. Algunes es compliran, altres no. El film descriu la recuperació professional de Frank Galvin, però també la seva regeneració moral. Una seqüència és clau: la segona visita que fa a Deborah Ann Kaye, la dona que jeu en un llit condemnada a una mort en vida. L’advocat, que porta una càmera fotogràfica, la contempla i es contempla a ell mateix. Havia tingut un ideal de justícia quan era jove, abans que la vida el masegués. Però aquell ideal, somort durant tants anys, reneix en aquells instant.   

Galvin s’entrevista amb el bisbe i rebutja una compensació de 210.000 dòlars. El fet que la xifra es pugui dividir per tres reforça la sensació que l’estan comprant (amb 70.000 dòlars). No accepta, “perquè si agafo els diners estic perdut”. Morrissey es posa les mans al cap i l’adverteix que l’advocat de l’altra part és Ed Concannon. “He’s a good man”, diu Galvin; “He’s the prince of fucking darkness!”, exclama Morrissey. No li falta raó, perquè Concannon, a més de tenir tretze advocats al seu bufet treballant en el cas, ha enviat una espia al camp contrari. És Laura, la noia que Galvin ha conegut “casualment” al bar i que ara comparteix pis i despatx amb ell. La noia passa informes i Concannon actua, fent desaparèixer, per exemple, el Dr.Gruber, que se’n va de vacances al Carib. Contra les cordes es queda Galvin, que només troba un metge negre massa habitual en judicis sobre negligència mèdica.

El cas sembla perdut però remunta gràcies a una investigació il·legal de Galvin, que obre una bústia per descobrir on viu ara una infermera que ho sap tot. Morrissey, mentrestant, descobreix qui és realment Laura i li comunica a Galvin. És una bona seqüència al carrer,  muda i a distància. Filma sempre amb plans llargs Sidney Lumet, amb contenció i elegància. La càmera només s’acosta en els moments més dramàtics, com en l’extraordinari al·legat final de Galvin o en la victòria judicial. També ho fa quan Galvin es presenta furiós al bar on l’espera Laura i li clava una bufetada. La traïció no serà perdonada. La recuperació professional i la regeneració moral ha acabat tenint un dolorós preu. Al final del film, Laura, penedida i enamorada, truca i torna a trucar, però Galvin no despenja el telèfon. És un gran final per a una gran pel·lícula. Paul Newman, enorme en la derrota i en l’esperança, en la decadència i en la dignitat, mereixa l’Òscar, però li van negar per setena vegada.

THE LONG HOT SUMMER (1958)

 

1958. USA (Jerry Wald-Fox). Director: Martin Ritt. 115 minuts. Color.

Guió: I.Ravetch, Harriet Frank Jr. Relats i novel·la adaptades: “Spotted Horses” (1931), “Narn Burning” (1939) i The Hamlet (1940), de William Faulkner.

Fotografia: Joseph LaShelle. Música: Alex North.

Paul Newman (Ben Quick), Joanne Woodward (Clara Varner), Orson Welles (Will Varner), Tony Franciosa (Jody Varner), Lee Remick (Eula Varner), Richard Anderson (Alan Stewart). 

El Sud de Faulkner

El Sud xafogós i apassionat, decadent i exaltat de William Faulkner va ser traslladat magistralment al cinema amb aquesta pel·lícula, que adapta tres històries diferents del gran escriptor. Paul Newman, pletòric, va exhibir talent dramàtic i magnetisme estel·lar. Era el paper que necessitava per impulsar definitivament la seva carrera. És Ben Quick, home de tèrbol passat familiar, sense ofici ni benefici, que arriba caminant pel voral de la carretera a Frechman’s Bench, Mississippi, i és recollit per dues noies en un descapotable. Elles són Clara Varner i la seva cunyada Eula. Eula és alegre i despreocupada, Clara seriosa i pensativa. Eula li pregunta on va i Ben respon que allà on vagin elles. “Ah, això és ser lliure com un ocell. Oi que és ser lliure com un ocell, Clara?”, comenta Eula. Ben, llavors, s’avança: “Bé, la Clara es pregunta quina classe d’ocell, oi Clara?” (1)

És ambiciós i descarat, Ben Quick, i es mou ràpid, com pronostica el seu cognom. El pare de Clara, Will Varner, l’amo de més de mig poble, el cala de seguida i li agrada. Ben Quick és com era ell de jove, s’hi reconeix. Té la sang i l’energia, la intel·ligència i l’amoralitat. Will Varner està decebut amb els seus fills. Jody, casat amb Eula, no té prou caràcter, i Clara, que és mestra d’escola, té un xicot ociós i malaltís, Alan, de rància família però sense sang a les venes, un nen de la mama. Així doncs, Will Varner (Orson Welles, tan bigger-than-life com sempre) vol que el viril Ben Quick es casi amb la seva filla i li asseguri una llarga i saludable descendència: “Tu i Jody, i els fills de Jody i els teus, els meus descendents, una llarga línia amb la meva cara estampada en tots ells, la meva sang corrent per les seves venes”.(2) Però Clara, cultivada i sensible, no vol l’home que li ha triat el seu pare, perquè és rude i agressiu com ell. L’ascens de Ben Quick, però, és imparable. Will Varner el col·loca a la botiga del poble, al costat de Jody, amb el mateix sou, i el fill queda tocat i enfonsat. Més encara, Ben és convidat pel patriarca a viure a la mansió dels Varner. Les nits són caloroses i Ben es passeja descamisat davant l’habitació de Clara. Treu espurnes la seva relació.

Clara: No fas per mi, ets massa com el meu pare, i el conec molt bé.

Ben: És un home meravellós.

Clara: Un llop en reconeix un altre.

Ben: Domestica’ns. Converteix-nos en gossets. Tu ho podries fer. (3)

Ella el visita un vespre a la botiga: ell li fa un petó, ella es rendeix, però després li clava una bufetada. En un pícnic Ben ofereix cinquanta dòlars pel berenar de la Clara. S’allunyen de la gent. El diàleg és tens. Ella el rebutja, ell insisteix. Fa un discurs sensacional: “Molt bé, doncs, corre, noia, i continua corrent. Compra’t un bitllet d’autobús i desapareix. Canvia’t de nom, tenyeix-te els cabells, evapora’t; i aleshores potser, només potser, t’hauràs lliurat de mi”. (4) Apareix Alan, hi parla Clara, esperant que es declari per fi. Però ell no ho fa ni ho farà mai. Es queda abatuda la noia, conscient que ha perdut cinc anys amb converses al porxo amb un home molt educat que no l’estima. Alan és el Sud decadent, orgullós i inútil, amb voluntat d’extingir-se. Els fets s’acceleren: Jody, humiliat i trastocat, vol matar Ben amb una pistola però aquest l’enganya fent-li creure que hi ha un tresor enterrat. Jody queda en evidència davant del seu pare i l’endemà intenta el parricidi tancant-lo en un graner. Però no pot fer-ho i l’allibera. És feliç per tot plegat Will Varner i, com el pare del fill pròdig de la Bíblia, celebra haver recuperat el fill, que ha demostrat, per fi, caràcter i amor. Un argument improbable? És el món de William Faulkner, aquest Sud delirant i excessiu.

Si l’incendi del graner és providencial per refer les relacions entre pare i fill, també ho és per llimar la tensió entre Ben i Clara. Quick, davant el foc, recorda la seva infantesa amb el seu pare incendiari, a qui, amb deu anys, va acabar denunciant. Baixa per primera vegada la guàrdia Ben, es despulla del seu jo dominant i arrogant, mostra les seves febleses i Clara li entrega obertament el seu amor. Ara és ell qui vol marxar, i és ella qui el reté. Clara, que vivia a disgust entre homes violents, ara s’hi reconcilia, també amb el seu pare i gràcies també a una conversa sobre el passat. Will Varner, recordant tot l’amor que sentia per la seva dona, es guanya la seva filla. Sorprèn el final, que és molt feliç, catàrtic. El llarg i càlid estiu ha encès la vida d’uns personatges i l’ha purificada. Apagades les flames, la vida reneix amb tota la força. El film, rodat en bonics paratges de Louisiana, va ser ben dirigit per Martin Ritt, captant el fulgor i la sensualitat del Sud. Hi ha grans diàlegs. Davant una mansió enrunada, Will Varner diu: “L’home que va construir aquest lloc, ja ningú no sap el seu nom. Era el seu somni i el seu orgull. Ara és pols. Hi ha d’haver algun ensenyament moral en això”.(5) Paul Newman i Joanne Woodward, esplèndids tots dos, van treballar junts per primera vegada en aquesta pel·lícula.  

(1) Eula: Oh, you sound as free as a bird. Doesn’t he sound as free as a bird, Clara?

Ben: Well, Clara’s wondering what kind of bird. Aren’t you Clara?

(2) Will Varner: You and Jody and Jody's kids and yours and their kids, my descendants, sister, a line, a long line with my face stamped on 'em, my blood flowing in their veins.

(3) Clara: You're too much like my father to suit me, and I'm an authority on him.

Ben: He's a wonderful old man.

Clara: One wolf recognizes another.

Ben: Tame us. Make pets out of us. You could.

(4) Ben: All right then, run, lady, and you keep on running. Buy yourself a bus ticket and disappear. Change your name, dye your hair, get lost - and then maybe, just maybe, you're gonna be safe from me.

(5) Will Varner: The man that built this place, his name's forgotten. This was his dream and his pride. Now it's dust. Must be a moral there somewhere.