1972. USA (Allied Artists). Director: Bob Fosse. 124
minuts. Color.
Guió: Jay Allen, basat en el musical Cabaret
(1966), que adaptava la novel·la The Berlin Stories (1945), de
Christopher Isherwood. Fot: Geoffrey Unsworth.
Música: Ralph Burns. Cançons: John Kander, Fred Ebb.
Liza Minnelli (Sally Bowles), Michael York (Brian
Roberts), Helmut Griem (Maximilian Von Heune), Joel Grey (Mestre de
cerimònies), Fritz Wepper (Fritz Wendel), Marisa Berenson (Natalia Landauer).
.jpg)
Christopher Isherwood, autor de la
semiautobiogràfica novel·la en què es basa el musical Cabaret, opinava
que Liza Minnelli, filla de Judy Garland, era una cantant massa bona per fer de
Sally Bowles, perquè l’autèntica, que ell havia conegut l’any 1931 a Berlin, de
nom Jean Ross, justejava molt, i això era el que la convertia en una figura
patètica quan declarava repetidament que algun dia seria una gran estrella.
Liza Minnelli també diu això al film, i, francament, veient-la actuar al cabaret,
amb portentosa veu i màxima desimboltura, l’espectador no ho descarta gens.
Isherwood, doncs, tenia raó. Ara bé, són precisament les escenes musicals a
l’interior del petit cabaret berlinès els moments àlgids de la pel·lícula. Liza
Minnelli i Joel Grey, fenomenals tots dos, interpreten amb energia i convicció
temes com “Willkommen”, “Maybe This Time”, “Money, money” o “Cabaret”.
La part no musical del film desperta menys
entusiasme. Li falta grandesa cinematogràfica -Bob Fosse, gran coreògraf, no
era un gran director- i el protagonisme de Liza Minnelli, que és tot ulls i ens
fa pena, molta pena, des del començament fins al final, perquè tot ho sap i tot
ho ignora, resulta esgotador. Al seu costat, Michael York, eclipsat, és massa
passiu en el paper de l’escriptor anglès Brian Roberts. La presència d’un
aristòcrata decadent, de sonor nom Maximilian Von Heune, anima la segona part
amb unes aventures sexuals variades que haurien estat impossibles de mostrar
dècades enrere.
La presència de Von Heune també serveix per
acabar de perfilar el rerafons històric del film: l’imparable ascens al poder
dels nazis, mostrat de manera constant i ben dosificada. Diu Von Heune des de
la seva talaia aristocràtica: “The nazis are just a gang of stupid
hooligans, but they do serve a purpose. Let them get rid of the communists.
Later we’ll be able to control them.” Replica hàbilment Roberts: “But
who exactly is we?” Respon Von Heune: “Germany, of course”. Però
aquesta Alemanya no sembla que existeixi, perquè quan, a la zona ajardinada
d’un alberg, un adolescent nazi canta “Tomorrow Belongs to Me”, gairebé tothom,
inflamat de patriotisme irreflexiu, s’afegeix a la cançó. Llavors Roberts es
gira cap a Von Heune i li pregunta: “Do you still think you can control
them?”
Una trama secundària inclou una història
d’amor entre una refinada i adinerada jueva alemanya (magnífica Marisa
Berenson) i un xicot impulsiu, jueu camuflat, que primer s’hi vol casar per
diners i després se n’enamora sense voler. El recordava més fascinant aquest idil·li,
però ara m’ha semblat més aviat brusc i simple.
