1995. USA. Director: Sydney Pollack. 127 minuts.
Color.
Guió: Barbara Benedek, D.Rayfiel. Fot: Giuseppe
Rotunno. Música: John Williams.
Harrison Ford (Linus Larrabee), Julia Ormond (Sabrina
Fairchild), Greg Kinnear (David Larrabee), Lauren Holly (Elizabeth Tyson),
Richard Crenna (Patrick Tyson), Angie Dickinson (Ingrid Tyson).
A Sydney Pollack li van caure un
munt de critíques amb aquest remake, que va ser considerat unànimement com a
molt inferior a l’original de Billy Wilder. No hi estic gens d’acord, i jo diria,
pel que he anat veient, que cada vegada estic menys sol. Qui vegi la pel·lícula
de 1954, no pot fer altra cosa que contemplar amb horror el final, quan Audrey
Hepburn, obligada pel guió, rebutja William Holden i se’va va a París amb
l’envellit, amargat i rebregat Humphrey Bogart. El gran Bogie no va estar mai tan
malament ni tan fora de lloc com a Sabrina. No és gens estrany que la primera
opció de Wilder per al paper fos Cary Grant, el qual el va rebutjar perquè no
volia semblar un vell verd al costat d’Audrey Hepburn, que era molt jove i
tenia un aspecte molt juvenil.
En aquest cas, el remake millora, i molt,
l’original. Julia Ormond gairebé té tot l’encant d’Audrey Hepburn, i el fet de
ser una mica més gran -i de semblar-ho- beneficia molt el film. Amb bon
criteri, Pollack no inclou un intent de suïcidi de Sabrina que figura en el
film de 1954, apunt dramàtic que només provocava desconcert. D’altra banda, Greg
Kinnear, com a germà playboy, és tan adequat com William Holden, o potser més i
tot, perquè té una presència menys estel·lar i sembla més pes ploma.
Però qui realment decanta la balança és
Harrison Ford, infinitament més adequat per al paper que Bogart. Ford és perfecte com a tauró dels negocis, com a germà
gran de Kinnear i com a enamorat de Sabrina, que el transforma. Ford i Ormond
fan una gran parella i les seves escenes junts, al despatx d’ell, en bicicleta
o a l’avió, són magnífiques. El final, junts a París, ja no posa els pèls de
punta com a la versió del sempre massa mitificat Billy Wilder, sinó que és el
desenllaç adequat.
Potser l'únic defecte rellevant del film és el pròleg a Paris, que
dura massa. Encara que hi ha el bon detall de la foto de Kinnear que va sent
tapada per Sabrina al llarg de les setmanes, el film realment comença quan
Sabrina torna a casa, en versió chic, i David, que la porta amb el seu
descapotable, no la reconeix; si ho fa, en canvi, Linus, amb un breu cop d’ull.
En fi, aquesta és una excel·lent comèdia romàntica, que guanya a cada visió i
que es converteix fàcilment en una de les millors dels anys 90.
Acabem amb un entonat diàleg entre els germans Larrabee.
“You are talking about my life!”, protesta el petit, David, quan Linus li
reclama que talli amb Sabrina. “I pay for your life, David. My life makes
your life possible”, estableix amb fermesa l’autoritari Linus. “I resent
that”, es queixa David, que no pot dir res més perquè realment es dedica a
la bona vida i prou. “So do I”, remata Linus.
