2011. USA, Alemanya, UK, França. Director: Jaume Collet-Serra. 118 m.
Color.
Liam Neeson (Martin Harris), Diane Kruger (Gina), January Jones (Liz
Harris), Aidan Quinn (l’altre Martin Harris), Frank Langella (Rodney Cole),
Bruno Ganz (Ernst Jünger), Sebastian Koch (Professor Bressler).
Crec que no estan pas provats científicament els
beneficis morals de l’amnèsia posttraumàtica, però el cinema fa temps que els
postula. Recordem Regarding Henry
(1991), en què un despietat advocat (Harrison Ford), es convertia en una bona
persona després de rebre un tret al cap. A Unknown (Sense identitat),
segurament la millor pel·lícula del director català Jaume Collet-Serra,
l’amnèsia provoca una transformació moral encara més radical.
El doctor Martin Harris, especialista en biotecnologia,
arriba a Berlin en avió per fer una conferència en un congrés internacional.
L’acompanya la seva dona, Liz, de qui està molt enamorat. Agafen un taxi, però
una maleta queda oblidada a l’aeroport. Quan arriben a l’hotel, Martin se
n’adona i torna sol amb un altre taxi cap a l’aeroport. Pel camí, tenen un
terrible accident: una nevera cau d’una furgoneta a la calçada, cop de volant
de la taxista i el cotxe que salta per un pont cap al riu. El Martin està
estabornit, el cotxe s’enfonsa, la taxista el salva. Quatre dies més tard, el
doctor Harris recupera el coneixement a l’hospital. Sap el seu nom, però poca
cosa més. No té cap document. Recorda el nom de l’hotel. S’hi dirigeix.
Distingeix aviat la seva dona en un còctel que el congrés celebra al hall de
l’hotel. “Liz!”, exclama Martin emocionat. Però ella no el reconeix. Apareix un
altre Martin Harris, que, a diferència d’ell, sí pot acreditar la seva
identitat. El pobre home, superat per les circumstàncies, es col·lapsa, perd
per la consciència i torna a ingressar a l’hospital.
La pel·lícula, enèrgica i vibrant, aclareix amb
puntualitat el misteri: l’amnèsic protagonista és en realitat un assassí
professional amb una llarga i impecable trajectòria; ha estat enviat a Berlín
per cometre un assassinat d’alta volada per una agència que, després de
comprovar que el primer agent letal està en fora de joc, n’envia un altre per
fer la feina. Però l’amnèsic, un cop recuperat, ja no considera l’assassinat
com una de les belles arts (que diria Thomas De Quincey), i intenta impedir-lo.
En fi, els especialistes ja diran si és factible una transformació moral tan radical...
Liam Neeson, magistral en el desconcert i en l’acció,
està més ben acompanyat que mai per l’atractiva Diane Kruger, taxista
clandestina amb recursos inesperats. Certament, el tram final desafia massa la
versemblança. La cosa hauria d’acabar malament de totes totes, però el rigor
se’n va a fregir espàrrecs en el moment decisiu. No sé si és una llàstima o no,
però és evident que el film es decanta per les crispetes i, en conseqüència,
perd grandesa.
De grandesa, en canvi, en tenia, i molta, amb la
presència de Bruno Ganz com a Ernst Jünger, antic espia de la República
Democràtica d’Alemanya. La seqüència entre ell i Frank Langella, agent en actiu
del bàndol contrari, és excel·lent i es resol a l’antiga manera, amb un suïcidi
amb cianur. Acabem anotant unes interessants paraules de Jünger: “I cannot
drink any longer, but I like to forget that. We Germans are experts at
forgetting. We forgot we were Nazis. Now we have forgotten 40 years of
Communism, all gone.”
